dimecres, 13 de febrer del 2013

A partir de la renúncia del Papa Benet XVI

 

Terrassa, a 11 de febrer de 2013

Benvolguts diocesans, 

Avui dilluns dia 11 de febrer s’ha fet pública la comunicació que el Sant Pare ha fet en el Consistori Ordinari Públic, en el que ha anunciat que “després d'haver examinat davant Déu reiteradament meva consciència, he arribat a la certesa que, per l'edat avançada, ja no tinc forces per a exercir adequadament el ministeri petrí” i que conseqüentment, continua el Sant Pare, “essent molt conscient de la serietat d'aquest acte, amb plena llibertat, declaro que renuncio al ministeri de Bisbe de Roma, successor de Sant Pere, que em va ser confiat per mitjà dels Cardenals el 19 d'abril de 2005, de manera que, des del 28 de febrer de 2013, a les 20.00 hores, la seu de Roma, la seu de Sant Pere, quedarà vacant i haurà de ser convocat, per mitjà de qui té competències, el conclave per a l'elecció del nou Summe Pontífex.” Amb motiu de la seva elecció el dia 19 d’abril de 2005, jo m’adreçava als diocesans de Terrassa afirmant sobre el nou papa que “és coneguda abastament la seva experiència com a professor de teologia, com a teòleg expert en el Concili Vaticà II, com a cardenal arquebisbe de Munic, com a prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. És proverbial la seva capacitat d’anàlisi, la seva profunditat de pensament i la seva formació filosòfica i teològica. Al mateix temps, crida molt l’atenció la humilitat i la senzillesa de la seva figura i del seu tracte; així com també, la sensació de profunditat i espiritualitat que dóna.” Al llarg del seu pontificat Benet XVI, que ha exercicit amb un veritable lideratge, ha assumit els reptes del món actual i de l’Església i hi ha donat resposta des de la profunda fe, la sòlida formació teològica i l’experiència pastoral. Sens dubte, les seves tres encícliques marquen una fita important en el magisteri petrí: “Deus caritas est” va tractar sobre l’Amor de Déu, “Spe salvi” versà sobre l’Esperança i “Caritats in veritate” abordà la situació actual de l’economia i la societat a nivell mundial. Ha sabut mantenir el contacte i la proximitat amb els joves a través de les Jornades Mundials de la Joventut, ha afrontat els problemes interns de l’Església donant una resposta valenta i decidida, en temes que li han produït gran dolor i aflicció, ha convocat el clergat a la renovació amb motiu de l’Any Sacerdotal i darreramanent a tota l’Església en l’Any de la Fe per tal d’intensificar la vivència del seguiment del Senyor i el testimoni de la caritat. La seva paraula precisa i profunda ha ressonat en els fòrums internacionals com una veu profètica que convida a la reconciliació, a la defensa de la persona i la vida, la promoció de la caritat i l’amor entre els éssers humans, posant-hi en darrer terme Déu com a centre de tot. El seu pontificat s’ha caracteritzat especialment per la centralitat de Jesucrist, la veritat com a referència, el diàleg ecumènic i interreligiós i la renovació interna de l’Església. El seu darrer acte, la seva renúncia, és fruit de tot allò que l’ha caracteritzat al llarg de la seva vida i que s’ha accentuat en l’exercici del ministeri de Successor de Pere, una profunda vivència espiritual, una lúcida percepció de la realitat i un gran amor a l’Església. Donem gràcies a Déu perquè ens ha concedit el papa que els temps actuals requerien, acollim amb respecte i obediència filial la decisió del Sant Pare i encomanem a Benet XVI en la seva nova singladura, tot demanant a l’Esperit Sant que continuï guiant la seva Església. 

+ Josep Àngel Saiz Meneses 
Bisbe de Terrassa

El contracte


dijous, 31 de gener del 2013

Re-crear els camins de l'experiència cristiana

 

Des del CENTRE D’ESTUDIS PASTORALS us participem la JORNADA DE TEOLOGIA PASTORAL que tindrà lloc al Seminari Conciliar de Barcelona el proper dia 28 de febrer sobre el tema:

Re-crear els camins de l’experiència cristiana
segons programa adjunt.

La jornada, organitzada pel Seminari de Teologia Pastoral de la Facultat de Teologia de Catalunya, vol posar a l’abast de tots el treball que ha anat realitzant al llarg de tres anys i avançar, ensems, en la recerca de noves fites al servei de l’anunci de la fe, en l’esperit conciliar i amb les eines del Catecisme.

El Seminari de TP és participat per diversos membres del Centre d’Estudis Pastorals. N’ha estat director i fundador Mn. Ramon Prat (Lleida) i actualment el dirigeix Mn. Josep M. Domingo (St. Feliu. CEP). En son membres: Alfons Busto (Solsona), Anna Gimeno (Institut Eric From), Antoni Serramona (CEP), Josep Casellas (Girona), Joaquim Cervera, (CEP), Ramon Rosal (Inst. Eric From), Toni Torrelles (Secr. Escola Cristiana), Mar Galceran ( Barcelona), Josep Torrente (St. Feliu).

L’Any de la Fe és una bona avinentesa per a rellegir i reviure el «Concili Vaticà II» (Cinquantè aniversari) com a  doctrina i com a esdeveniment, i fer-nos amb les orientacions del «Catecisme de l’Església Catòlica» (Vintè Aniversari).

Feu coneixedors d’aquesta proposta al vostre entorn.
Us hi esperem i restem, com sempre, a la vostra disposició.

CEP


Horari de la Trobada Nacional d'Iniciació de la JOC a Rubí

Dissabte, 2 de febrer de 2013 
Rambla del Ferrocarril (Rubí)





Aquest és l'horari del dia:

10.00h Acollida

10.30h Jocs de presentació

11.00h Treball de la campanya

13.00h Eucaristia a la parròquia de Santa Maria

14.00h Dinar (a la Rambla del Ferrocarril)

16.00h Acte Reivindicatiu

18.00h Karaoke

Esperem veure-us a tots i totes

dimarts, 29 de gener del 2013

Signes del nostre temps



 

PENSAMENTS ECLESIALS CONCRETS sobre  alguns SIGNES DEL NOSTRE TEMPS

Des de fa un temps,cada cop que es mora algun capellà sobtadament; quan m’adono que alguns capellans van perdent el cap paulatinament; cada vegada que algun capellà major de 75 anys accepta la pressió dels responsables d’algun bisbat per seguir exercint de rector de la parròquia; quan alguns capellans, a mesura que es van fent grans, se’ls hi dóna més responsabilitats parroquials, de dues o tres parròquies..., tinc els mateixos pensaments.

En primer lloc, torno a verificar, i em sap greu,  la poca cura que tenim de nosaltres mateixos forces (massa) capellans, homes sols i sovint solitaris que tenim moltes dificultats per atendre la nostra salut i les nostres necessitats. La poca cura que tenen de la nostra vida quotidiana i domèstica, els responsables diocesans.

En segon lloc, m’adonc de la intempèrie en què els capellans diocesans estem econòmicament, en quant al lloc on viure, i en altres precarietats, que ens condicionen de tal manera que no ens permeten jubilar-nos de responsabilitats pastorals a una edat com la gent normal i corrent.

En tercer lloc, interpreto les morts (sobre tot de repent), les malalties físiques i psíquiques dels capellans, les acceptacions d’allargament de la jubilació, com uns signes dels temps, com uns crides, com unes ocasions en les que la realitat viscuda ens encamina a respondre, a canviar profundament els nostres esquemes mentals i les nostres estructures parroquials i eclesials.

I em pregunto: per què els nostres responsables diocesans, bisbes, vicaris i consells episcopals, sembla que no acaben de captar aquests signes?. Per què no afronten la realitat amb objectivitat, realisme i donant alternatives de present i de futur?. Com és que no es promou un pla global per zones (barris i comarques) que precisi el nombre de parròquies necessàries i quines funcions pastorals , socials o culturals, es donen als locals de les actuals existents?. Per què no es planifica la distribució dels espais eclesials i dels efectius humans, d’una manera racional, a partir de les necessitats pastorals reals, i a través de les decisions democràtiques dels propis interessats dins de les comunitats cristianes?. Així ho han fet molta part dels Bisbats francesos. Així també molts d’aquests  bisbats  i els dels altres països han anat preparant amb anys, el desenvolupament d’equips de laics, laiques, religiosos, religioses, diaques i capellans que coordinen i animen la pastoral d’unes unitats pastorals que integren tota la realitat cristiana de la zona: Parròquies, moviments, escoles cristianes, grups, comunitats, etc. Què passa que en les nostres diòcesis no es realitza el mateix, imitant el que fa prop de 90 anys ja fan els moviments d’ Acció catòlica en la seva manera d’organitzar-se, on els capellans no “manen” sinó que acompanyen i formen equip?. Per què no es troben diferents alternatives de vivenda (canvis profunds en les residències de capellans, pisos tutelats, ...) adequades a cada cas, pels capellans grans, que permetin que el capellà quan tingui ja els 65 tingui lloc apte i no li faci basarda anar-hi?.

Potser fan por tots aquests canvis?. Potser es preveuen com desequilibradors i que afectaran tot el conjunt de l’església?. Potser no es té prou confiança en els laics i laiques?. Potser es vol deixar que ho facin els responsables diocesans que vindran darrera, quan s’ho trobaran encara més difícil, per no dir poc preparat i impossible? . O és que hi ha altres plans, altres alternatives que s’estan treballant i desconeixem?. Si és així caldria conèixer-les per debatre-les entre tots. Si no és així, seguirem demanant al Senyor que ens doni més fe i confiança, que al cap i a la fi són el contrari de la por.

Quim Cervera
Capellà i sociòleg