Hem
de tornar a escoltar les veus dels nostres refugiats. Són veus
incòmodes, que reobren una ferida, no tan llunyana, de cicatrius encara
visibles, tot i que incomprensiblement desateses. Potser només així serà
possible, per als que encara no en siguin conscients, reconèixer el
drama dels refugiats d’avui com una interpel·lació a la nostra pròpia
història. No és tan lluny: hivern del 1939.
Hem
de tornar a escoltar les veus de l’èxode, cap a l’exili, fugint de la
mort, de l’horror viscut i de la por pressentida. Exposats a tot i
vulnerables. Veus incòmodes. “Tothom fuig. Per la Diagonal els soldats
sense fusell, els guàrdies d’assalt, carrabiners, dones, homes vells,
nens, invàlids, tots ells carregats amb maletes, paquets o farcells, es
dirigeixen cap a la carretera de Girona. Els carros de pagesos amb tots
els familiars també desfilen. Tot es perd, tot s’abandona. Quantes llars
queden desfetes avui, possiblement per sempre”. Ho va escriure Agustí
Centelles, el 25 de gener ( Diari d’un fotògraf. Bram, 1939,
Destino). I ell, fotògraf professional, no pot ni agafar la càmera per
deixar-ne testimoni: “Sortim a la carretera. Està intransitable. No es
pot anar de pressa. S’ha d’anar darrere l’últim camió i aquest de
l’altre. És una cua formidable, i no se’n veu la fi. La gent,
desesperada de no poder pujar enlloc, ha determinat fer el viatge a peu.
Quins quadros, per la carretera! Se’m nua la gola. El meu esperit de
periodista ha desaparegut, i no em veig amb cor de baixar del camió per
fer fotos, ni des de dalt”. Centelles no tornarà a Barcelona, i
clandestinament, fins a l’any 1944.
Hem
de tornar a escoltar les veus del pas de frontera: al dolor de la
fugida i la irreversibilitat d’haver d’abandonar-ho tot s’hi afegeix la
humiliació de ser en un lloc que ja no és propi i amb una identitat,
encara buscada, en préstec, però negada. “Feia fred. Udolava el torb.
Camí dels camions de la gendarmeria, havíem de caminar molt juntes les
unes amb les altres, els infants ben agafats de la mà. Uns senyors de
bata blanca damunt els abrics, abans d’embotir-nos als vehicles de
bestiar, ens preguntaven si dúiem polls, si teníem sarna, si escopíem
sang, si patíem de malalties venèries, si carregàvem or, si teníem
moneda francesa; a les noies ens preguntaven si érem verges. La Nuri,
que sabia francès, traduïa plorant”. Ho va escriure Teresa Pàmies,
recordant el pas de frontera, a la duana francesa, amb trenta anys
encara no fets ( Quan érem capitans, Edicions 62). No tornarà al seu país fins a l’any 1971.
Només podem mirar el present, nosaltres, en tota la seva densitat, si el passat l’il·lumina
Hem
de tornar a escoltar les veus dels que sortien i que, ja a l’altre
costat de la frontera, desarrelats, se sentien com espectres, abandonats
de tot. “Aquesta desfilada interminable d’esparracats és com una obra
que fa dies que s’aguanta al cartell: no té secrets per a cap actor. I,
una altra cosa: som una riuada perillosa, som una processó
d’indesitjables, som un flagell en marxa, som una calamitat en moviment.
El que la gent vol és que fem via, que anem endavant, a un altre lloc,
que els deixem tranquils, que no els inquietem els corrals, que no els
trepitgem les collites, que no els remoguem les consciències...
Endavant, sempre endavant... Com més lluny millor”. Ho va escriure Lluís
Ferran de Pol ( Un de tants,
Club Editor), que passaria sis mesos als camps de concentració de Sant
Cebrià i del Barcarès. No tornarà a Catalunya fins a l’any 1948.
Hem
de tornar a escoltar les veus dels refugiats als camps de concentració
francesos. “Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Les gavines
volaven joiosament pel seu cel i la sorra impetjada era com un cinyell
d’or entre l’aigua blava i la plana verda. Però ara s’hi estenia una
ciutat de cent mil habitants”. Ho va escriure Agustí Bartra, que no
tornarà a Catalunya fins al 1970, a Crist de 200.000 braços (Lleonard
Muntaner), un monument literari de la llengua catalana que hauria de
ser de lectura obligatòria a les escoles, instituts i universitats, i a
totes les llars del país. Perquè podríem escoltar com es va sentir
aquella generació expulsada: “El rostre d’un i de tots. Rostres i
rostres. Rostres difícils, segellats per la boca. Un mateix i distint
rostre infinitament repetit per una mecànica de la soledat. Màscares de
pols, ulls llastats cap endins, llavis barrinats per la ira i el fulgor
del temps. El rostre de ningú i de tothom, amb taques de pólvora i de
sal, brillant de llunes i de sols, cec de tendresa i d’absència...” I
perquè podríem escoltar la mort en vida: “«On seré demà en aquesta
hora?», tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La
pregunta era només un desafiament a la tenebra que s’acumulava al
voltant dels llumets de les llànties de les xaboles”.
Només
podem mirar el present, nosaltres, en tota la seva densitat, si el
passat l’il·lumina. I si, així, som capaços de restablir el fil subtil,
gairebé invisible, que trena el que ara tenim al davant dels ulls amb
allò que, no fa tant, va viure aquesta gent. Els nostres refugiats
d’aleshores. Els nostres refugiats d’avui. Sí: casa nostra, casa vostra.
Dissabte, al carrer.
Aquest text ha estat enviat pel JOSEP MARIA PRATSOBRERROCA MATAVERA
