Pensaments en la crisi

DESPERTAR (DINS) DE LA CRISI

Publicat el 21 febrer 2011 per resseguint

 

No me n’adono que les fulles ja han deixat de caure, que el dia
comença a allargar-se i el pas de les hores ens van conduint a
la meitat d’un hivern que ja enyora el sol de la primavera que tan
sols es deixa entreveure per por a ser, encara, renyat.

I de la mateixa manera el bloc havia quedat ple de fulles grogoses
i amb tonalitats marrons, que havien anat caient per la inactivitat
del seu arbre; de cada fulla, de cada branca, de cada lletra, de cada
imatge, de cada subject…

Així que amb el sol que torna a brollar vida, o així
ho intenta, i desitjant que arribi una primavera més enèrgica
i florejada, aquest bloc torna a cobrar vida, a poc a poc, tot rebent
l’escalf de la tímida presència del nostre astre…

 

 La vida a voltes et duu a situacions que no esperaves, i la
crisi, amb el seu  espetec obliga a obrir-se de mires i deixar a
banda, "exigències" que fins ara podíem tenir 

com a assegurades i potencialment òbvies….treballl al costat
de casa, bon salari, bon horari… (o totes o alguna….). Ara en
canvi, ens ho juguem tot en cada currículum, en cada conversa,
en cada passejada, en cada aparador, en cada trucada…sabent que
just trepitgem l’alfombreta que ens dóna energia per a sortir
de casa, hem d’estar a punt per a una dura batalla que ens pot menar
al més imprevist!

 

De fet, fins estant a casa…amb l’ordinador, els cvs i les cartes
de presentació, els videocvs, els xings, 2.0 ….sembla que
la perfecció i el perfil més adeqüat (o qui sàpiga
vendre’l/-la millor) hagin de ser la nostra imatge….i això
pot ser una tasca tant enrevessadament llarga, en aquest mar de
portals i xarxes internàutiques que ens pot dur a perdre’ns en
un mareig que ens faci morir hores sense acabar amb res concretat…

 

I a tall d’exemple, em ve aquella situació d’estar a
casa, i de cop, sentir que sona el mòbil o el telèfon
(especialment el mòbil) i

– M…! Just està a l’altre punta!!

I vas corrents fins a l’altra estança de la casa, del
pis, del dúplex, del loft, o de l’habitació, saltant
tota la munió d’obstacles visibles i els que ens inventem a
saltar que ens separen del nostre objectiu…i tres, dos, uuuuu ja
estàs acabant la marató particular quan

- merda! – El clic et fa veure que ja han penjat.

Perquè els amics es riuen de tu, dient, – Per què
tornes a trucar? davant d’una trucada d’un número que
desconeixes? I amb la respota de

- Podria ser de feina! Tornes a trucar sense obtenir cap
resposta…i et passes l’estona pensant en qui devia ser, assaltant
el mòbil amb la mirada, esperant una nova trucada…quasibé
pitjor que el síndrome tant peliculero d’esperar una trucada
amorosa al costat d’un telèfon immobilitzada. 

 

I aquesta cursa d’obstacles es va engrossint a cada nova
cantonada, perquè les situacions inconnexes i surrealistes són
el pa de cada dia…falta d’experiència, o massa formació
per la feina, o poca formació, o necessites saber anglès
perquè sí… ah, és clar, i  al final ja no
saps ni com et dius. Potser podrien fer un recercador eficaç
que et permetés que en aquests equívocs es
relacionessin persones i ofertes… si, allò de no tens
experiència (calla que tinc una amiga…) o et falta el
francès.. ah si tinc un amic… però de forma
instantània! és clar que potser després ens
queixariem que violaria la nostra confidencialitat…

Recórre aquesta distància de la "feina de
buscar feina", com la va anomenar un amic, és un gest
tragicòmic a cada pas. Cada situació sembla que sigui
un impediment per aquella feina concreta…hi ha qui és massa
jove, o massa gran, o massa gran entre els joves, o qui està
en una edat intermintja, o qui és calb, o qui té massa
panxa…o qui no condueix, o qui no sap anglès, o qui li costa
concentrar-se… llevar-se cada matí amb la voluntat
d’organitzar la recerca de feina no és senzill. Cal
planificació, paciència i sobretot, no caure en una
moral baixa. Com llegia fa poc, és com una cursa de fons, en
què, com una competició, la fortalesa mental és
fins i tot més important que la física. 

 

Perquè és vergonyós que les persones haguem
de sentir-nos poc útils ja que no tenim feina, ja que no
treballem, no guanyem uns diners i per tant no consumim…que és
el què la societat ens vol vendre. És injust que
persones que han treballat tota la seva vida, ara es vegin impedides
d’uns mínims ingressos per a viure, d’una feina que no troben.
És trist veure persones que ja no saben on buscar, on mirar
ofertes, a on trucar a portes…i que cauen en un sentiment que ho és
tot, menys positiu i humà. 

 

Amb feina o sense, amb més o menys dificultats, a voltes,
sols cal fixar els ulls en aquells que ens envolten… el forner, la
carnissera, el dependent, la informàtica, el secretari o la
metgessa, el vagabund que és al costat de l’escala, el
familiar que de cop s’ha quedat sense feina, o la jove que s’està
plantejant marxar a fora a buscar nous horitzons laborals…en cada
persona, en cada recerca, hi podem, com m’han donat a mi, atansar la
mà. Només fent-nos recobrar la confiança,
despertar i veure que cadascú som persones amb una dignitat i
uns valors intrínsecs, que podem ser útils a la
societat de moltes maneres i que la feina, és vital, però
no ens ha de fer treure el punt de mira a allò més
important, que és viure amb dignitat, alegria i solidaritat.

Ja que parlen d’atur, de sous, de prestacions…i les boques
s’omplen de xifres, de números, de cadenes,
d’estadistiques…però aquestes estadístiques, cadenes
i números les formen persones: Persones amb un rostre, un nom
i una història. Persones amb uns projectes, amb unes
habilitats i capacitats, amb una formació i una voluntat de
treballar i de guanyar-se el dia a dia amb dignitat i justícia.

I això, vol dir parlar de noms propis…és anomenar
noms i cognoms en veu alta, persones que coneixem en el nostre dia a
dia, és parlar d’històries de lluita, de problemàtiques
que cada cop s’agreugen més, en fi…de testimonis d’aquesta
crisi que l’han creat uns quants, i que com sempre, pateixen uns i
unes altres.

Marga Fontcuberta