Sobre Déu

abr 302012 Cristianismo y justicia 

 

Abusar de Dios 

Unos célebres versos de A. Machado hablan de la España que embiste y la que reza, “cuando se digna usar de la cabeza”. La primera vez que los leí de joven, me sacudieron como si hubiese hecho unos ejercicios espirituales. Como Pablo de Tarso cuando explicaba su conversión, diría que “me echaron del caballo y me envolvieron en una gran luz”. Porque, al leerlos, sólo me quedaban dos caminos: uno era irritarme, hacer el comentario de rigor contra ”estos descreídos siempre metiéndose con la religión”, y convertir esa irritación en un argumento contra el poeta. Pero sabía que no podía reaccionar así porque Machado creía en Dios, tan trabajosa como firmemente. No quedaba, pues, más remedio que aceptar la otra alternativa que me derribaba del caballo pero me iluminaba con luz nueva: rezar puede ser tan malo como no rezar. O quizás peor. Muchos años después esa España sigue existiendo tal y como la plasmara el poeta: “zaragatera y triste”. Cada vez que el PP gana unas elecciones parece desperezarse como el ogro del cuento y hace un daño enorme al resto del partido. Ese es el drama de nuestro PP: que lleva en su seno a toda la extrema derecha, a todo el “lepenismo” hispánico (mil veces peor que el francés), pero que no puede desprenderse de ese bloque porque es el que le ayuda a ganar. Es la España que tras haber abortado en Londres luchaba para meter en la cárcel a todas las que abortaran aquí; y cuando le echaban en cara su incoherencia respondía defendiéndose: “¡pero yo me fui a confesar!”… La España casada por lo civil, pero que presiona para que se expulse de un colegio a una profesora de religión que está casada también por lo civil. Y se cree legitimada para ello porque “nosotros ¡ya quisiéramos casarnos por la Iglesia!; pero como estamos divorciados no podemos”… (ambas anécdotas son históricas). Es la España que cree obrar en nombre de Dios y de la moral y por eso considera que sus propias posturas son simplemente “objetivas” y las demás son evidentemente “ideológicas”… Esa España olvida que fue en nombre de Dios, y con la acusación de blasfemia, como se condenó a muerte a Jesús, Presencia Humana de Dios entre nosotros. Olvida que san Pablo, tras haber criticado con dureza los criterios del paganismo idólatra de su época, se vuelve a los que creían en Dios para decirles: ”tú eres igual que ellos y haces lo mismo que ellos”: ya sea por tus incoherencias o, lo que es peor, porque al juzgarlos y condenarlos de ese modo, te pones en el lugar de Dios, único que puede juzgar a las personas (Rom 2). Olvida en resumen la lección fundamental de toda la vida de Jesús: que las apelaciones a la religión y a Dios no sirven absolutamente para nada si antes no aclaran a qué Dios apelan: porque Jesús enseñaba sobre todo a no usar (o mejor: abusar) nunca a Dios en provecho propio sino sólo en defensa del débil, el excluido, el pobre o el enfermo. Por eso lo mataron… en nombre de Dios. Y todo el cristianismo, tal como brota de la vida fracasada y resucitada de Jesús, constituye una revelación de Dios que pone del revés nuestra idea general de dios: un Dios que opta por el amor que llama frente a poder que impone, y por buscar a las ovejas perdidas antes que ensalzar a las ovejas fieles… Cuando no nos relacionamos con Dios según la enseñanza de Jesús, el rezar y el embestir pueden ir muy juntos como lamentaba Antonio Machado. Por desgracia, la historia misma del cristianismo (y quizá más la del catolicismo) ha dado demasiados ejemplos de ello. Ahí está esa atrocidad de convertir la Cruz (símbolo del anonadamiento y la anonimidad de Dios), en cruzada (símbolo de la guerra y la prepotencia ejercidas en nombre de una religión idólatra). Por eso dudo mucho de que algún día podamos salir de esta tragedia. Ya recordó M. Buber hace años que el trágico destino de Dios en nuestra historia es ser falsificado, desfigurado, abusado, manejado. Y que, por eso, para la Biblia el mayor enemigo de Dios nunca es la increencia sino la idolatría, no la ausencia de Dios sino la falsificación de Dios. Aunque quepa añadir que el mismo Dios parece tener su parte de culpa en ello, porque sólo ha querido ser para nosotros el Dios de la humildad y la anonimidad, nunca el Dios de la prepotencia y la ostentación. Y la verdad es que un Dios así ¿para qué nos iba a interesar? Así estamos en esta España. Lástima que a veces, parodiando a D. Antonio, tengamos enfrente a “una izquierda que embiste y que blasfema – cuando se quiere presentar de izquierdas”… 

 González Faus

Drets per a tothom

La Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants, que agrupa diverses entitats dedicades a l’atenció i el treball amb aquest col·lectiu, rebutja l’eliminació del dret a l’assistència sanitària a estrangers sense residència.

En un comunicat diuen que aquesta mesura “representa una greu i inacceptable involució en matèria de drets humans” i que està “enviant un missatge populista i molt perillós d’estigmatització dels estrangers”. D’altra banda, la vintena d’entitats que recolzen la declaració diuen que l’estalvi econòmic que representa serà mínim i que pot un cost econòmic superior “quan moltes patologies acabin derivant en malaltia greu” o contribueixi “a col·lapsar els serveis d’urgències”.

Aquest és el text de la declaració:

Comunicat de la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants entorn l’eliminació del dret a l’assistència sanitària a les persones estrangeres sense autorització de residència

En relació al Decret Llei 16/2012 del Govern espanyol amb el qual s’introdueixen diferents modificacions legislatives en l’assistència pública sanitària, la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els immigrants vol fer públiques les seves consideracions al respecte:

1. L’esmentat Decret Llei, entre moltes altres mesures que no són objecte de la nostra atenció aquí, elimina del dret a l’assistència sanitària a les persones estrangeres sense autorització de residència a l’Estat espanyol, un dret reconegut fins ara per la Llei d’Estrangeria. L’assistència ja només es mantindrà en els casos d’urgència per accident o malaltia fins l’alta mèdica, dones embarassades i menors de 18 anys.

2. Des del nostre punt de vista, aquesta mesura, de dubtosa constitucionalitat, representa una greu i inacceptable involució en matèria de drets humans, al restringir greument el dret a la protecció de la salut i a l’assistència mèdica de les persones afectades, reconegut en l’art. 25.1 de la Declaració Universal del Drets Humans, posant també en perill el seu dret a la vida i menyspreant la seva dignitat humana. Alhora, comportarà un factor d’inseguretat i exclusió social per a aquests col·lectius, fet que s’afegeix a la creixent precarietat que ja pateixen, enviant un missatge populista i molt perillós d’estigmatització dels estrangers.

3. Al nostre parer, aquesta mesura no es pot justificar per la intenció de reduir el dèficit públic, atès que l’estalvi econòmic que representa en el conjunt del pressupost sanitari és mínim. Al contrari, és més que probable que, en molts casos, el fet de no prestar l’assistència mèdica oportuna generarà posteriorment un cost econòmic superior, quan moltes patologies acabin derivant en malaltia greu. A més a més, això pot contribuir a col·lapsar els serveis d’urgències. Tampoc no es pot justificar pel fet que existeixin casos de frau en la utilització dels serveis de salut per part d’algunes persones estrangeres (“turisme sanitari”). En tot cas, calen mesures per evitar o reduir el frau que es pugui produir, en comptes d’eliminar l’assistència de forma generalitzada a tot un col·lectiu.

4. Des del nostre punt de vista, aquesta mesura s’integra en una tendència preocupant de polítiques que, en l’actual context de crisi econòmica, perjudiquen especialment als col·lectius socials més vulnerables i que debiliten greument l’Estat del benestar o Estat social. Aquesta forma d’Estat és una conquesta irrenunciable de justícia social, que Europa hauria de mantenir i reivindicar com a model de referència global.

5. Per tot això, instem el Govern espanyol a rectificar aquesta mesura i a continuar oferint assistència mèdica a tota persona que ho necessiti. Com recorda contínuament l’Església, “qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots en qualsevol situació” (Benet XVI, Caritas in Veritate, 65). Comprenem l’exigència de reduir el dèficit públic, però entenem que existeixen altres polítiques que poden obtenir els mateixos resultats sense posar en perill prestacions tan essencials com són l’educació bàsica i l’atenció sanitària universals i gratuïtes. La reducció del dèficit es pot aconseguir amb la racionalització de la despesa pública en diferents aspectes: la disminució de l’enorme despesa militar espanyola; la lluita més activa contra totes les formes de corrupció, d’abús dels serveis públics i de frau fiscal; la millora en la gestió i l’ús més responsable dels serveis públics; i un repartiment més equitatiu de les càrregues públiques en funció dels nivells de renda, entre d’altres.


Barcelona, 3 de maig de 2012


ACO, Caritas, Cintra-Benallar, Con Vi Vim, Cristianisme i Justícia, Cristians pel Socialisme, Delegació de Pastoral Obrera de Barcelona, Delegació de Pastoral Social de Barcelona, Ekumene, Fundació Escola Cristiana, Fundació Migra-Studium, Goac-Hoac, Grup de Juristes Roda Ventura, Joc, Justícia i Pau, Interculturalitat i Convivència, Parròquia de Santa Maria del Pi, Pastoral Amb Immigrants (PAI), Religioses en Barris, Unió de Religiosos De Catalunya (URC), Bayt-Al-Thaqafa, Iniciatives Solidàries, Fundació La Salut Alta, i Comunitats de Vida Cristiana.