dijous, 30 d’abril de 2015

Cristians davant la política

Continuar caminant per la justícia social


CONVOCATÒRIA PREPARACIÓ III MARXA CONTRA L'ATUR, LA POBRESA I LA DESIGUALTAT

Benvolguts/es compas

Amb l'objectiu d'organitzar la III Marxa contra l'atur, la pobresa i la desigualtat en les dates estimatives de finals de juny/principis de juliol amb un itinerari similar a la II Marxa de realitzada a l'octubre de 2010.

Aquesta iniciativa forma part de les conclusions i l'agenda d'accions acordada al Fòrum d'alternatives a l'atur, la pobresa i desigualtat que va tenir lloc els dies 24, 25 i 26 d'abril.
Va ser presentada en el marc del Fòrum per representants de la Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania, la Coordinadora d’assemblees de treballadors/es en atur de Catalunya, la Campanya per la setmana laboral de 30 hores sense reducció de salari , té el suport i simpatia d'altres plataformes i entitats socials i ciutadanes.

Les reivindicacions de la Marxa són: Per la Derogació de la reforma laboral. Per l'aprovació de la proposta de llei de la Renda Garantida de Ciutadania. Aprovació de la proposta de la ILP de dació en pagament i pobresa energètica. Per la reducció de la jornada laboral cap a la setmana de 30 hores. Per la recuperació de la jubilació als 65 anys i l'actualització de les pensions amb l'IPC, etc.

Entre els objectius de la marxa estan: mobilitzar la ciutadania per aquestes reivindicacions, presentar als ajuntaments recentment elegits aquestes reivindicacions perquè aprovin mocions de suport, etc.

Data i lloc de la reunió:

- Dimecres 6 de maig, a les 18:30 hores
- CONFAVC, Carrer Doctor Aiguadé nº 18 (prop estació de metro Barceloneta, línia IV)

Convoquen: Comissió Promotora de la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania, Coordinadora d' assemblees de treballadors/es en atur de Catalunya, Campanya per la setmana laboral de 30 hores sense reducció de salari, Marea Pensionista

Tel contacte: 661390670


CONVOCATORIA PREPARACIÓN III MARCHA CONTRA EL PARO, LA POBREZA Y LA DESIGUALDAD

Queridos/as compas

Con el objetivo de organizar la III Marcha contra el paro, la pobreza y la desigualdad en las fechas estimativas de finales de junio/principios de julio con un itinerario similar a la II Marcha de realizada en octubre de 2010.

Esta iniciativa forma parte de las conclusiones y la agenda de acciones acordada en el Forum d’alternatives a l’atur, la pobresa i desigualtat que tuvo lugar los días 24, 25 y 26 de abril.
Fue presentada en el marco del Forum por representantes de la Comisión Promotora de la ILP por una Renta Garantizada de Ciudadanía, la Coordinadora d’assemblees de treballadors/es en atur de Catalunya, la Campaña por la semana laboral de 30 horas sin reducción de salario, tiene el apoyo y simpatía de otras plataformas y entidades sociales y ciudadanas.

Las reivindicaciones  de la Marcha son: Por la Derogación de la reforma laboral. Por la aprobación de la propuesta de ley de la Renta Garantizada de Ciudadanía. Aprobación de la propuesta de la ILP de dación en pago y pobreza energética. Por la reducción de la jornada laboral hacia la semana de 30 horas. Por la recuperación de la jubilación a los 65 años y la actualización de las pensiones con el IPC, etc.

Entre los objetivos de la marcha están: movilizar a la ciudadanía por estas reivindicaciones, presentar a los ayuntamientos recién elegidos estas reivindicaciones para que aprueben mociones de apoyo, etc.

Fecha y lugar de la reunión:

-       miércoles 6 de mayo, a las 18:30 horas
-       CONFAVC, Calle Doctor Aiguade nº 18 (cerca estación de metro Barceloneta, línea IV)

Convocan: Comisión Promotora de la ILP por una Renta Garantizada de Ciudadanía, Coordinadora d’assemblees de treballadors/es en atur de Catalunya, Campaña por la semana laboral de 30 horas sin reducción de salario, Marea Pensionista

dilluns, 27 d’abril de 2015

Marxismo i cristianisme...

 

Reflexiones sobre marxismo y cristianismo
Gramsci y la nueva civilización



El 27 de abril de 1937, en Roma, se apagó la llama de uno de los marxistas más lúcidos del siglo XX. El que fuera máximo responsable del Partido Comunista de Italia abandonó este a veces árido e ingrato mundo, después de una década de reclusión en las cárceles de Mussolini. Sin embargo, pese a su partida, nos dejó una serie de reflexiones políticas de incalculable valor que todavía nos pueden iluminar en la oscuridad de nuestro planeta. El conjunto de apuntes y reflexiones que escribió durante el tiempo en que fue preso del fascismo se conocen como los Cuadernos de las Cárcel, obra magna del pensamiento político contemporáneo.
Antonio Gramsci fue un dirigente comunista atípico. En primer lugar porque aunque era fiel al principio del marxismo por el cual la estructura de la sociedad está determinada por su base económica (esto es, fuertemente condicionada por el conjunto de las relaciones de producción en diálogo con las fuerzas productivas), también fue uno de los primeros en otorgarle gran importancia al estudio de la cultura como retroalimentación necesaria de aquella. Y en segundo lugar porque dentro de la cultura prestó mucha atención a la religión cristiana, tanto en su vertiente católica como protestante. Lo que para la mayoría de los marxistas era simplemente parte del conjunto de la superestructura, que se derrumbaría con el fin del capitalismo, para Gramsci era un fenómeno más complejo del cual se podía aprender para construir una sociedad donde los ser humanos no explotaran a sus iguales.
Esto era así porque Gramsci, pese a su ateísmo, entendía que para construir una sociedad sin clases no bastaba con colectivizar la economía. El movimiento comunista necesitaría no sólo un programa económico con el que superar el régimen social basado en la propiedad privada de los medios de producción y el trabajo asalariado, sino que también precisaría de una reforma moral e intelectual. Con ella, la clase obrera podría crear una cultura contrahegemónica a la burguesa dominante y así guiar al resto de sectores populares hacia la toma del poder. Una vez en él la nueva cultura se convertiría en hegemónica y la sociedad civil se transformaría paulatinamente en un organismo autorregulado donde la coerción estatal fuera crecientemente innecesaria. Gramsci pensaba que esta cultura liberadora sería el materialismo histórico, también designado como filosofía de la praxis.
El cristianismo emancipatorio, comprometido con la realidad y la lucha contra las injusticias de su tiempo, puede aprender mucho de las reflexiones gramscianas. Puede y debe ser parte de esta reforma moral e intelectual que lleve a la sociedad a desprenderse de las opresivas cadenas del capitalismo. Un sistema social internacional que con su búsqueda incesante de beneficios produce en los sujetos una cultura individualista, consumista y posesiva que corroe las posibilidades de una vida cristiana.
Sin embargo, pese a sus lúcidas reflexiones, Gramsci no sólo estaba preso por los barrotes de la cárcel sino también por ciertas rígidas concepciones de la III Internacional. Por esa razón, aunque organizativamente observaba a la religión como un modelo del que aprender para popularizar la nueva cultura, la seguía caracterizando como un obstáculo para la emancipación humana. Así partiendo de Gramsci, debemos ir más allá de sus limitaciones, y entender que en realidad, los cristianos pueden aprender mucho de la crítica marxista al capitalismo y los marxistas (y otros anticapitalistas) deben aprender mucho de la genuina praxis cristiana si quieren conocer alguna vez el socialismo. Porque como decía Machado “se hace camino al andar”. Sólo construiremos una nueva y más evolucionada sociedad si comenzamos a cimentarla desde nuestro día a día y no cuando alcancemos el poder. Porque si dejamos esa titánica tarea para después, no habrá cimientos que tras su conquista puedan sostenerla. Para que perdure se precisa de nuevos hombres y mujeres, con nuevas formas de sentir.

Aquí es donde el cristianismo coherente puede iluminar la senda revolucionaria, desde el amor, la solidaridad y la humildad que guió a Jesús de Nazaret en su praxis liberadora. Su pasión por la verdad y la justicia, su compromiso por la transparencia en el camino, pueden ser un potente antídoto contra la miseria del realismo político que con cinismo posterga la revolución hacia un mañana que no arriba, mientras en las distancias cortas se ufana por conseguir espacios de poder envenenados con la lógica del adversario. Así, dinamitando su moral, con el conocido mantra que reza que el fin justifica los medios, los anticapitalistas destruyen fatalmente la sociedad que pretenden construir desde la misma travesía. No hay nada más marxista que entender los peligros de esta dialéctica negativa, no hay nada más cristiano que ofrecer las herramientas para superarla.

* Jon Juanma es el seudónimo artístico de Jon E. Illescas Martínez, licenciado en Bellas Artes y Doctor en Sociología y Comunicación.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Jornada diocesana de Pastoral Obrera de la Diòcesi de Terrassa 2015 en imatges

Pregària d'inici





Presentació de la Jornada pel delegat Pepe Baena





Persones participants




 Testimoni d'en Àngel de Arriba




 Treball per grups







"Atur i esperança. Experiències d'aturats en actiu"

A la Jornada Diocesana de Pastoral Obrera de la Diòcesi de Terrassa celebrada el 25 d'abril de 2015 a la seu de Càritas de la Diòcesi de Terrassa (Sabadell) es va tenir l'oportunitat de posar sobre la taula una problemàtica que afecta a moltes persones treballadores: l'atur. Com a Església de Jesucrist hem cregut necessari visibilitzar aquesta situació a la llum de l'Evangeli i la Doctrina Social de l'Església.
  
L'experiència d'un aturat de 61 anys, l'Àngel de Arriba, que la ha posada per escrit en dos llibres "Atur i fe. Una experiència personal" i "Atur i fe, encara?", va ajudar al debat i a l'aprofundiment al treball per grups amb sis pistes del testimoni i tres preguntes per compartir:
a) No perdis la fe
b) Mai t'aturis
c) No t'allunyis de la família i dels amics
d) Consolida la parella
e) Perdona
f) Reflexiona: "Jo necessito poques coses. I el poc que necessito ho necessito poc" (Sant Francesc d'Assís)

1) Quina cosa del testimoni m'ha interpel·lat?
2) Quines experiències personals o properes d'atur tens?
3) Llums i esperances en aquesta situació que estem vivim

Al final de la Jornada Diocesana, després d'una plenària, les persones participants (militants de la JOC i de l'ACO, membres de moviments socials i polítics, voluntaris de Càritas, membres de parròquies en barris obrers...) ens varem emportar llums i esperances en aquesta situació d'atur que estem vivim:

- Treballar el sentit de comunitat amb els qui ens troben sols a la seva situació i dificultat
- Acollir i reivindicar amb els qui pateixen situacions de manca de feina
- Creure que la llum i l'esperança és Jesús de Nazaret
- Compartir el treball perquè tots treballin
- Recuperar el sentit de la lluita davant les preguntes com, per exemple, per què he d'anar a una manifestació, per què he d'estudiar...
- Donar testimoni i anunci explícit de Jesucrist malgrat les dificultats
- Trencar amb el sentiment d'inutilitat per ser aturat/da
- Valorar el treball en totes les dimensions de la persona més enllà del treball remunerat
- Acceptar que el capitalisme no regala res perquè està al servei del capital i no de la persona amb la seva dignitat
- Fer visible a tanta gent que s'aglutina i uneix per organitzar-se per a lluitar contra la crisi econòmica que s'ha allargat
- No perdre la fe davant la foscor de la problemàtica de l'atur
- Treballar per un compromís social i polític que fa possible trobar sortides
- Reconèixer a la gent gran que continuen donant testimoni de servei i de lluita
- Mantenir el lligam de caritat fraterna i de justícia social en el treball amb els qui no tenen feina perquè hagi realment transformació social, per molt poca que sigui, a la llum de l'evangeli de Jesucrist...

dissabte, 25 d’abril de 2015

Pels morts a la Mediterrània

 
Comunicat Davant les noves morts 
per naufragi a la Mediterrània

Davant les noves morts per naufragi a la Mediterrània de persones que tractaven d’entrar a Europa, la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants volem expressar novament el nostre dolor i indignació per aquesta contínua i inacceptable tragèdia.

Creiem que aquesta terrible situació requereix una intervenció internacional immediata, organitzant un sistema d’auxili en les aigües mediterrànies per salvar vides. Els esforços en la lluita contra les màfies són necessaris, però no suficients.Cal, alhora, crear un sistema regular i controlat que permeti l’entrada a Europa per motius humanitaris. En tot cas, si Europa no és capaç de posar fi a les inacceptables morts al mar, les Nacions Unides han d'entrar en acció utilitzant tots els mitjans possibles i eviti la repetició d’aquests fets dramàtics.

Com a entitats cristianes, ens unim a la sentida pregària que el papa Francesc ha fet aquest diumenge a l'Àngelus per aquelles persones que "buscaven felicitat" però han acabat trobant la mort, i ens afegim també a la seva petició d'una mobilització de la comunitat internacional.

Finalment, volem, un cop més, demanar públicament el que ja hem dit recentment en nombroses ocasions: és necessària i urgent una nova política europea queenlloc de controls i barreres frontereres i de discursos populistes, alarmistes o insolidaris davant el fet migratori, prioritzi la protecció de la vida i els drets humans de les persones migrants, que garanteixi realment el drets d’asil, que obri vies realistes a la migració laboral, que ajudi a edificar societats acollidores i solidàries i que afavoreixi eficaçment la pau, l’estabilitat política i el desenvolupament humà integral en els països del nostre entorn i d’arreu del món.

Barcelona, 23 d’abril de 2015

ACO, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, MOVIMENT DE PROFESSIONALS CATÒLICS DE BARCELONA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), BAYT-AL-THAQAFA, INICIATIVES SOLIDÀRIES, FUNDACIÓ LA SALUT ALTA I COMUNITATS DE VIDA CRISTIANA A CATALUNYA.

dissabte, 18 d’abril de 2015

És possible una altra societat?


Conèixer...



Amb motiu del meu segon llibre titulat, "Atur i Fe, encara?"
el proper diumenge dia 19 d'abril de 2015 al programa Signes dels temps de TV3, sortirà una entrevista-reportatge a la qual us convido a veure.
.
La Emissió del programa és a les 10: 00h.

Espero que us agradi

Pau i Bé

Àngel

divendres, 17 d’abril de 2015

Testimoni d'una jubilada

 
 
... La jubilación es júbilo, es alegría, es serenidad...
Yo estoy jubilada,en el cargo que tenìa en Educación Especial en Capital pero sigo trabajando en el cargo que tengo en la Escuela secundaria de la Provincia de Buenos Aires, pues trabajaba paralelamente en ambos cargos, pues podías jubilarte en ambos cargos, pues eran distintos distritos, y lo siguen siendo, pero ahora no podés tener dos jubilaciones y es injusto, pues te descontaron y te siguen descontando, cosa que me parece justa que si trabajas te realicen el descuento correspondiente, pero lo gracioso,más que gracioso injusto, es que al estar jubilada en el otro cargo, el acrecentamiento que te puedan realizar en tu jubilación, se realizará teniendo en cuenta el sueldo que tenías día y año en que te jubilaste,y no tu sueldo actual, pues quedaste tu sueldo quedó congelado, así que son chirolitas lo que te agregan a la jubilación, pero el descuento mensual que te realizan no está congelado, sino actualizado....
No se si me habré explicado bien...pero te comento que estoy apartando desde los 18 años y tengo 72, y siempre estuve en la jubilación de reparto, y nunca me pasé, por convicción, a la jubilación privada,que te prometían el oro y el moro, pero desprovistas de la solidaridad de la del reparto, y la gran mayoría de los empleados públicos o privados, se pasó a las mismas, felizmente ahora ya no existen, gracias a Dios...y existe la del reparto, pero sigue existiendo la injusticia en el seno de las misma, incluso las jubilaciones de privilegio de los políticos por ejemplo...o la de aquellas personas que nunca trabajaron en su vida, por ejemplo esposas de profesionales o empresarios, pero que tuvieron empleadas domésticas y otro tipo de empleados, en negro, y no les hicieron los aportes correspondientes, pero tanto las personas que trabajaron en negro,como aquellas que explotaron a los que trabajan en negro, y nunca trabajaron ni aportaron cobran los mismo como aquellos que trabajaron y aportaron durante treinta,cuarenta o cincuenta años... 
Si los que lo necesitan bienvenido sea que cobren las jubilación aunque no hayan trabajado ni aportado nunca, pero aquellos que la cobran y tienen de sobra recursos, creo que no es justo...
En este momento estoy recordando la parábola de los denarios, que me parece justa y misericordiosa...y me estoy diciendo que a mí misma que no me molestaría que cobraran la misma jubilación, aquellos que pudieron trabajar aunque sea un año, como los que tuvieron la dicha de trabajar cincuenta años... 
 
Besos, Lola

Àngel de Arriba: El testimoni de la Jornada Diocesana de Pastoral Obrera de Terrassa


dimecres, 15 d’abril de 2015

Creure per entendre

Resultat d'imatges de Creer para entender



Creure per entendre



Josep M. Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Josep M. Carbonell, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Núria Sastre, Francesc Torralba - La Vanguardia)  



Crec per entendre i entenc per creure (Credo ut intelligam et intelligo ut credam) és una cèlebre expressió que empra sant Agustí (354-430) en un dels seus sermons i que després es farà seva sant Anselm de Canterbury (1033-1109), l'autor de l'argument ontològic de l'existència de Déu. Evoquen un doble desig inherent a la vida cristiana: el de creure i el de comprendre.

Comprendre és més que entendre. És saber explicar els fenòmens, la gènesi del que passa, les causes que expliquen la realitat, és davallar a les profunditats i travessar l'epidermis dels fenòmens.

Com a cristians desitgem comprendre el que creiem, però, a la vegada, constatem que la fe, el que creiem, ens permet comprendre d'una forma especialment atractiva i dinàmica la condició humana, el que som, el que hem vingut a fer en aquest món, el món en què vivim, els esdeveniments que hi tenen lloc i el sentit de la història.

La fe il·lumina aspectes de la realitat humana, social, cultural i política que la raó, per si sola, és incapaç de mostrar, però, a la vegada, la raó permet endinsar-nos en les profunditats del missatge que creiem i extreure'n progressivament tot allò de noble i de bell que amaga al seu dedins. Per això, el cristianisme, com ha subratllat Joseph Ratzinger, el Papa emèrit, és la religió de l'àgape (perquè el seu missatge essencial és el de l'amor gratuït i desinteressat) i la religió del logos, la raó divina que regeix el món.

No creiem que el món sigui, com deia el premi Nobel de Bioquímica, Jacques Monod, fruit de l'atzar i de la necessitat, ni que sigui una summa d'irracionalitats; ni un entreteniment per salvar els déus de l'avorriment còsmic. Creiem que té un sentit, una orientació final; creiem que, en aquesta aventura, no estem sols, que caminem vers un horitzó de plenitud, cap al qual tendim travessant tota mena de dificultats i de contrarietats.

Creure és un acte lliure i alliberador, és assumir possibles veritats que transcendeixen, però no neguen la raó. La fe ens posa en moviment. Com ha subratllat el papa Francesc Evangelii Gaudium, la fe ens mou a sortir de nosaltres mateixos per comunicar l'alegria del que creiem, per donar a conèixer al món que la història té un sentit, que la història acabarà bé, que la mort no és la darrera paraula de la vida humana, que som estimats per un Déu que no es cansa d'estimar.

Creure, però, no és un acte particular dels cristians. Qualsevol ésser humà, per poder desenvolupar la seva vida, ha de fer petits actes de confiança, ha de dipositar una certa fe en les seves pròpies forces, en els projectes que desenvolupa, en les persones amb qui coopera, en les institucions amb què interactua. Com ha dit el sociòleg alemany, Niklas Luhman, sense confiança, no és possible la vida social.

El que ens diferencia els uns dels altres no és l'acte de creure, sinó el contingut de la fe i la manera com creiem. Com expressa José Ortega y Gasset, les creences formen part de la vida humana, són el supòsit a partir del qual vivim, creixem i morim. Moltes de les creences que hi ha latents en el cos social són implícites i mai no se sotmeten a crítica. S'adopten per inèrcia, perquè formen part de l'imaginari col·lectiu, però no es qüestionen.

També en el nostre imaginari col·lectiu postmodern hi subsisteixen creences que no són objecte de crítica, que s'assumeixen de manera gratuïta: és feliç qui té més poder adquisitiu, la vida està feta per gaudir-la, el sacrifici és absurd, la felicitat és el confort, la tecnologia ens fa lliures, creences que tenen les seves conseqüències socials i econòmiques, perquè les creences mai no són innòcues i influeixen en les actituds i en les formes de viure.

La fe cristiana no és una creença qualsevol; és l'adhesió lliure i conscient a una persona en concret, Jesús. Creiem que Ell és la plenitud, la realització plena de la condició humana, l'encarnació de Déu en la història, l'expressió del qui és etern en la temporalitat, del qui és infinit en la finitud, del qui és absolut en la indigència. La fe cristiana no és, doncs, un vague sentiment oceànic, ni una obertura a l'Infinit. És creure que no estem sols en la història humana, que Algú vetlla per nosaltres, que Algú ens ha cridat a donar el millor de nosaltres mateixos al món. La fe cristiana té un objecte de creença que, a la vegada, és un subjecte que ens crida i ens convoca, Jesús.

Creure en Ell exigeix un esforç per comprendre el que va dir, el que va fer, el que va silenciar. Aquesta comprensió és un treball hermenèutic multisecular que exigeix repensar, a cada generació, les seves paraules, els seus fets, els seus silencis. Creiem en Ell, però anhelem comprendre millor el que ens va revelar i, sobretot, volem ser capaços de viure'l en la nostra vida personal i comunitària.

La fe no és un crit desesperat, ni un acte cec. Déu no és una ficció de la ment humana. La fe és un acte raonable que, a la vegada, permet comprendre, a fons, la condició humana, la llum i la foscor que hi ha en l'ésser humà, la magnitud de bé i de mal que és capaç de realitzar. La fe ens permet intuir raonablement el sentit de la història, les claus de la convivència humana i ens crida a dotar de significat les esperances humanes.

La hiperinformació actual, lluny de facilitar una comprensió fonda de la realitat, genera una multiplicació de notícies, de microrelats esparsos sense connexió ni relació lògica que difícilment podem digerir, interpretar i copsar en la seva profunditat. La hiperinformació, tal com diu el filòsof coreà Byung-Chul Han, no garanteix més transparència, ni ofereix una veritat. Creiem saber més, perquè estem informats en tot moment, però no podem afirmar que som més savis, ni que vivim més sàviament. Ja ho afirma T.S. Eliot quan es pregunta: "On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?"

Creure és un acte lliure, individual i comunitari, és confiar en Jesús com a centre de la història, en el valor del seu missatge. És lluitar per un ideal noble que no ens pertany com a cristians, sinó que desitgem compartir i viure amb altres persones, independentment de quines siguin les seves legítimes opcions socials, polítiques o culturals.

Creure, però, no és fàcil, ni entendre tampoc. Demana una actitud de confiança, d'humilitat i d'obertura de consciència a realitats que, d'entrada, no resulten evidents. La fe, que és un do, ha de trobar l'ésser humà disposat a l'acceptació. La fe és una porta d'accés a una classe d'entesa que eixampla els límits d'una comprensió estrictament racional.

Hi ha en la qüestió de la humilitat el reconeixement del límit de les pròpies possibilitats i l'acceptació que existeix quelcom que ens sobrepassa. L'actitud que segueix a la humilitat és la de la confiança, una actitud mitjançant la qual una persona es disposa a creure amb l'esperança d'una transformació bona per a ell que serà aconseguida en un futur.

La confiança que per la fe s'entra en un regne de comprensió ha de caracteritzar l'actitud del qui espera entendre justament perquè primer ha cregut. Fe i raó només s'oposen si la raó se situa únicament abans de la fe, però no s'oposen si defensem que la fe pot ser una clau per a la raó per entendre després d'haver esperat i confiat. Estar disposat que l'extraordinari, el que no té una explicació purament racional envaeixi les nostres vides és el millor camí per acabar entenent què hi ha quan s'obre la porta de la fe.

El missatge de Jesús transcendeix la història, però s'arrela en cada context històric per transformar-lo i ennoblir-lo. Ens dóna claus per comprendre la naturalesa humana, el misteri que li és inherent i ofereix un relat de sentit, una gran cosmovisió. I avui, precisament, el que necessitem és un gran relat que ens posi en moviment, un relat pel qual valgui la pena lluitar i donar els talents que, gratuïtament, hem rebut de Déu.

Continúa la lluita

 

EL DISSABTE 18 ABRIL DE 2015 TOTS A LA MANIFESTACIÓ JORNADA INTERNACIONAL DE LLUITA CONTRA EL TRACTAT DE LLIURE COMERÇ UNIÓ EUROPEA- ESTATS UNITS, A LES 17:00 HORES A PG. DE GRÀCIA-ROSSELLÓ (SEU DE LA DELEGACIÓ COMISSIÓ EUROPEA)



diumenge, 12 d’abril de 2015

La Clase Obrera sí que existeix

 

Una carta de respuesta obrera

Dicen, se escucha, la misma historia de siempre: Ya no existe la clase obrera... pero, no es posible afirmar eso. 
Y es una realidad que la clase obrera sí que existe y, hoy, más que nunca. Es una clase obrera que la puedes encontrar en las fabricas, los talleres, las pequeñas tiendas, en los sindicatos, en partidos políticos, en la económica sumergida, en empleos precarios, flexibles, en la calle buscando trabajo, en los barrios... barrios de todo tipo marginados y pobres, en muchas y crecientes "periferias del mundo obrero"... que es lo que hoy hay por toda la geografía de ésta España "de charanga y pandereta"
Si que existe la Clase Obrera, existe la Clase Obrera en la negación práctica del derecho al trabajo, del derecho en el trabajo y de los derechos de los trabajadores.  
Existe la Clase Obrera en la desprotección social de los trabajadores para forzar su adaptación a las nuevas formas de empleo... 
Sí, existe la Clase Obrera cuando cientos de trabajadores se encuentran con el problema de la vinculación entre empleo, integración social y derecho social en un modelo de alto desempleo estructural y de precariedad generalizada. 
Si existe Clase Obrera cuando se ataca al sindicalismo y a la negociación colectiva: los sindicatos y los derechos laborales como problemas...
Si, claro que sí existe la Clase Obrera cuando los ricos, en su discurso Neoliberal, acusa a los excluidos  y los culpabiliza de su propia situación... considerándolos  sobrantes, parásitos sociales, no se les necesita para seguir produciendo y no son buenos consumidores...
Si, claro que hoy mas que nunca existe la Clase Obrera... y por eso la HOAC es necesaria...

HOAC de Tenerife
12 d'abril de 2015

dimecres, 1 d’abril de 2015

Justícia i pau sempre!!!

 JORNADES ANUALS DE JUSTÍCIA I PAU D'ESPANYA
 PEL DRET A UN TREBALL DECENT

 
Us recordem que els propers dies 10, 11 i 12 d'abril, tindran lloc les Jornades Anuals de Justícia i Pau d'Espanya, que enguany es celebraran a Lleida, sota el títol "Pel dret a un treball decent"

Són unes jornades obertes a tothom i és per això que us convidem a fer-ne la màxima difusió entre els vostres amics i coneguts. 

Comentar-vos que les inscripcions ja estan obertes i podeu inscriure-us accedint a aquest link.