ELS TRES BLOCS DE
PARTITS POLITICS A CATALUNYA
Estem passant a tot el món, i
per tant a Europa i a Catalunya, un conjunt de canvis i processos llargs, molt
dinàmics, ràpids que no en sabem encara massa ni la
orientació, ni les fites i per tant ens desorienten.
Són canvis de caire
energètic (final d’un tipus d’energies i encaminament vers energies més sostenibles,
renovables...), tecnològic (xarxes socials, mòbils i sofisticació d’ordinadors,
de nous aparells de comunicació, i noves aplicacions, que tot just iniciem),
econòmic i financer (globalització del comerç, de les finances, de les
especulacions, domini de els grans empreses internacionals i de la gran banca,
del FMI, ...).
Tot plegat té efectes en les
mentalitats, els valors, les visions del món, les expectatives, les
motivacions, el sentit de la vida, és a dir en la cultura de les diverses
nacions i de les diferents capes socials. També afecta i en especial pels
moviments migratoris en processos de substitució religiosa i espiritual.
Tots aquests canvis
produeixen alteracions en les classes socials, en els seus interessos, i
l’aparició de noves capes socials, de nous interessos, o capgirament dels
tradicionals.
Aquests canvis en les
classes socials afecten indefectiblement en la política, i per això observem
l’aparició de nous moviments sòcio-polítics, de nous partits, reorientacions de
vot, capgiraments en els mètodes de fer política, processos de substitució de
militància. Els partits normalment reflecteixen els interessos i desigs de
diferents capes de la societat.
A Catalunya, l’eix nacional,
a més del social i el d’una necessària renovació democràtica, està marcant de
tal manera la política que estem abocats, tots i totes, persones, famílies,
institucions, associacions, a definir-nos davant del dilema de seguir dependents de l’ Estat Espanyol o inaugurar
el camí de l’ Estat Català.
En aquest sentit els partits
polítics, al meu entendre s’estan distribuint en tres grans blocs, segons es
posicionin davant de tal alternativa, i dins de cada bloc segons es posicionin
davant de la desigualtat social, és a dir, davant del sistema capitalista, i
per tant expressant interessos de capes socials diferents.
Aquets tres grans blocs són:
1.El bloc independentista, que es divideix en tres partits segons
l’eix social de dreta-esquerra:
·
Convergència
Democràtica de Catalunya (CDC ja deslligada de la UDC)
que representa els petits i mitjans empresaris i les noves i velles caps
mitjanes moderades (des d’un centre-dreta a un centre-esquerra). És la dreta que ha esdevingut independentista
pel mateix moviment popular, decantada vers el centre, que segueix la tradició
de la dreta nacionalista des del segle XIX.
·
Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC) que representa una bona
part de les capes mitjanes velles i noves populars, alguns petits empresaris,
autònoms, tècnics, i capes treballadores. Va del centre-esquerra a l’esquerra. És l’esquerra centrada que
acumula el patrimoni del nacionalisme independentista del segle XX. En aquest
bloc s’hi podrien ajuntar (i de fet ja s’observen algunes aliances amb aquest
sentit) els socialistes independentistes sortits del PSC (Nova Esquerra,
Moviment d’ Esquerres, Avancem...)
·
La
CUP (Candidatura d’ Unitat Popular) que representa molta part
de els noves capes mitjanes i capes treballadores. És l’esquerra
independentista que s’ha anat configurant de fa anys sobre tot en el terreny
municipal i que segueix la tradició del catalanisme popular, de l’esquerra
nacionalista, existent des de finals del segle XIX.
2. El bloc del que s’ha
“anomenat “tercera via”, format
també per tres partits, segons l’eix dreta-esquerra:
·
Unió
Democràtica de Catalunya (UDC, separada ja de la CDC i
amb una situació interna de divisió davant de la qüestió nacional) que
representa els empresaris (sobre tot grans , i alguns de la petita i mitjana
empresa) aliats amb l’empresariat espanyol i que voldria una major sobirania
per Calalunya pactada amb l’ Estat Espanyol, però que no vol la independència
(de fet els que la volen sembla que van sortint i se’n separen). Segueixen més
clarament la tradició de la Lliga, i d’alguna manera no són fidels al seu
confederalisme d’origen. Són la “dreta” de la tercera via, del pactar el nivell
de sobirania amb l’ Estat Espanyol.
·
El
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) en el que, els que han restat al partit han
pres una posició clarament federalista esperant un nou govern espanyol del PSOE
i Podemos que pugui fer un referèndum per canviar la Constitució i orientar-la
vers un estat federal. Volen també, doncs, una negociació pactada amb l’ Estat Espanyol.
Representen un sector de les noves capes mitjanes, tècnics i funcionaris, i
part de les capes treballadores de l’emigració espanyola que vol continuar
unida a España. Serien com el centre (decantat vers l’esquerra) de la tercera
via i segueixen la tradició federal republicana del segle XIX i XX, que mai no
ha acabat de portar-se a terme.
·
Iniciativa
per Catalunya-Esquerra Unida-Verds (ICV-EUiA) que
estan pel dret a decidir i sembla que prioritzen l’eix social per sobre de
l’eix nacional, i els costa de vincular-los. Sembla que pretenen tenir una
certa hegemonia en el procés sobiranista, descavalcant el lideratge de CDC (amb
una certa crítica visceral al Mas) i per això estan fent passos per
coalicionar-se amb Podemos (que no està d’acord amb la independència) i amb Procés
Constituent (que darrerament és més ambigua davant del dilema nacional). Representen
capes treballadores i noves capes mitjanes que encara indecises, no acaben de
veure el camí vers la independència. Hi ha divisió interna sobre el tema. Es
l’esquerra de la “tercera via” i esperen poder fer un referèndum pactat amb l’
estat espanyol, tot i que la pressió del sector independentista d’ICV
(Compromís per la Independència) està intentant forçar el camí vers la
independència. Un important sector d’ ICV (com també en el PSC) encara pensa
que el nacionalisme català és de “dretes i burgés”.
3.El bloc “unionista” format per:
·
Partit
Popular (PP) súbdit del Partit Popular espanyol i que ha
fet campanya contra l’ estatut, i recolza totes les dinàmiques de confrontació
amb la Generalitat, que procedeixen del govern espanyol del PP. Representen els
sectors empresarials alts lligats a les grans empreses espanyoles i una part de
les poblacions espanyoles emigrades que s’han deixat portar pels seus missatges
espanyolistes. És la dreta (i extrema-dreta) de l’unionisme. Es la dreta que
des de 1714 (i abans) ha estat contra
els processos sobiranistes de Catalunya i d’altres nacions de les Espanyes.
·
Ciutadans
(C’s), partit català, que es mostra liberal, progressista, de la
nova política, anti-corrupció (?) i que ara en les eleccions municipals s’ha
presentat a tot l’ Estat i ha tingut un cert èxit ja que representa un sector
conservador-liberal molt més “civilitzat” i europeista que el PP, ja que no té
o no vol fer veure que té, “càrregues” franquistes com el PP. Representa un sector
de professions liberals i de l’empresariat, vinculats a sectors econòmics
espanyols. I pretén tenir un cert èxit, substituint al PP, en les properes
eleccions generals espanyoles. Seria el centre (decantat vers la dreta) de
l’unionisme.
·
No trobem una esquerra de l’unionisme, a no
ser que Podemos, segons el camí que vagi emprenent i es vagi definint, s’hi
converteixi, esdevenint, volent o no, explícitament o implícita, un partit
lerrouxista a Catalunya. Podemos posant la qüestió social com a primera, podria
introduir un bloc de votants i seguidors que “menyspreessin” o “rebaixessin”
les aspiracions nacionals i així, volent o no, frenarien el procés vers la
independència. Però com ha passat en altres moments de la història de
Catalunya, ens podríem trobar amb una situació que ni guanya la independència
(ja que uns quants votants factibles de votar partits independentistes,
votarien a Podemos o el bloc amb qui estigui aliat), ni guanya un avenç en
l’emancipació social. Hi llavors podem perdre-ho tot.
De fet ens podem adonar que
l’independentisme està decantat vers l’esquerra (tant ERC com la CUP) vinculen
l’eix nacional amb l’eix social, essent fidels a la tradició de l’esquerra
catalanista.
També observem que la
tercera via està decantada vers l’esquerra, és a dir, el dret a decidir i el
desig d’un estat federal, confederal o d’un estat català associat, està inclòs
en partits tradicionalment d’esquerres, seguint la tradició de l’esquerra
federal.
En canvi l’unionisme està
clarament decantat vers la dreta. Per què serà?
Quim Cervera i Duran
