Un diumenge, abans d'obrir la porta de la nostra església de Bellavista, em vaig trobar al terra un rosegó de pa. Abans de celebrar l'eucaristia em va semblar un bon exemple de la necessitat real de tantes persones del barri que estan patint en la seva carn les urpades de la crisi que estem vivint.
Aquell tros de pa podia ser l'anti-sagrament de la vida de tantes persones. No sé qui el va tirar. Però per dins alguna cosa se'm va estremir en veure abandonat el símbol de l'aliment humà . Moltes vegades els meus pares em recordaven les grans dificultats per menjar en una etapa molt dura de la postguerra espanyola. Per a les noves generacions no significa res perquè sempre han viscut amb les necessitats bàsiques cobertes. Encara que dubto si realment es tenen cobertes totes les necessitats per sentir-nos més realitzats com a persones.
Abans, el pa que sobrava es transformava en més aliment perquè es considerava el símbol sagrat de la vida per excel·lència: migas, torrijas, crostons, sopa de ceba ... El sentit de la transformació vital del que es tenia s'experimentava en el dia a dia.
Aquell tros de pa podia ser l'anti-sagrament de la vida de tantes persones. No sé qui el va tirar. Però per dins alguna cosa se'm va estremir en veure abandonat el símbol de l'aliment humà . Moltes vegades els meus pares em recordaven les grans dificultats per menjar en una etapa molt dura de la postguerra espanyola. Per a les noves generacions no significa res perquè sempre han viscut amb les necessitats bàsiques cobertes. Encara que dubto si realment es tenen cobertes totes les necessitats per sentir-nos més realitzats com a persones.
Abans, el pa que sobrava es transformava en més aliment perquè es considerava el símbol sagrat de la vida per excel·lència: migas, torrijas, crostons, sopa de ceba ... El sentit de la transformació vital del que es tenia s'experimentava en el dia a dia.
Fa anys que ja no se sent gaire l’exclamació: "No llencis el pa, que és pecat". Però sí que cou la ferida social dels nous empobrits fent el seu propi "via crucis" pels contenidors del nostre barri. Carregats amb un "carro socialitzat" dels grans magatzems van buscant entre allò que llencen uns, el que val per a altres, si més no, per treure’n partit de cara la seva supervivència.
També les botigues d'objectes de segona mà van augmentant la seva clientela, tant de compradors com de venedors. La bombolla financera ha explotat i moltes persones s'estan ofegant per falta de recursos i fan tot el possible per mantenir-se surant.
Per això, avui més que mai, té sentit quan resem al parenostre: “El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.” La nostra petita comunitat cristiana està cridada per Jesucrist per fer pa amb la nostra solidaritat evangèlica encara que sigui senzilla i insignificant. Segur que coneixem gent de Bellavista que està mancada d'aliment físic. Però també d'un mos i d’una alenada espiritual: amor, afecte, comprensió, acollida, acceptació ...
I comparteixo unes paraules finals de Luis González-Carvajal Santabárbara: "En demanar el «nostre» pa, ens recordem a nosaltres mateixos que, pel que fa a l'aliment, ningú té dret a dir «és meu» mentre altres passen gana. I en demanar el pa només per avui ens obliguem a desfer-nos cada dia del pa que ens sobra. L'Església ha proclamat sempre el destí universal dels béns. Diem «dóna'ns» -i no «dóna-me'l»- perquè l'amor ens exigeix pensar en les necessitats alienes i preocupar-nos dels interessos del proïsme tant com dels nostres. "
Bon profit per a tots i totes, amb uns versos de collita pròpia que donen molta gana.
També les botigues d'objectes de segona mà van augmentant la seva clientela, tant de compradors com de venedors. La bombolla financera ha explotat i moltes persones s'estan ofegant per falta de recursos i fan tot el possible per mantenir-se surant.
Per això, avui més que mai, té sentit quan resem al parenostre: “El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.” La nostra petita comunitat cristiana està cridada per Jesucrist per fer pa amb la nostra solidaritat evangèlica encara que sigui senzilla i insignificant. Segur que coneixem gent de Bellavista que està mancada d'aliment físic. Però també d'un mos i d’una alenada espiritual: amor, afecte, comprensió, acollida, acceptació ...
I comparteixo unes paraules finals de Luis González-Carvajal Santabárbara: "En demanar el «nostre» pa, ens recordem a nosaltres mateixos que, pel que fa a l'aliment, ningú té dret a dir «és meu» mentre altres passen gana. I en demanar el pa només per avui ens obliguem a desfer-nos cada dia del pa que ens sobra. L'Església ha proclamat sempre el destí universal dels béns. Diem «dóna'ns» -i no «dóna-me'l»- perquè l'amor ens exigeix pensar en les necessitats alienes i preocupar-nos dels interessos del proïsme tant com dels nostres. "
Bon profit per a tots i totes, amb uns versos de collita pròpia que donen molta gana.
No fue pan en mis manos
si lo escondo de un hambriento
me hago sordo a sus lamentos
y más duro que un mendrugo.
Un domingo, antes de abrir la puerta de nuestra iglesia de Bellavista, me encontré en el suelo un mendrugo de pan. Antes de celebrar la eucaristía me pareció un buen ejemplo de la necesidad real de tantas personas del barrio que estan sufriendo en sus carnes los zarpazos de la crisis que estamos viviendo.
Aquel trozo de pan podía ser el anti-sacramento de la vida de tantas personas. No sé quien lo tiró. Pero por dentro algo se me estremeció al ver el símbolo del sustento humano abandonado. Muchas veces mis padres me recordaban las grandes dificultades para comer en una etapa muy dura de la postguerra española. Para las nuevas generaciones no significa nada porque siempre han vivido con las necesidades básicas cubiertas. Aunque dudo si realmente se tienen cubiertas todas las necesidades para sentirnos más realizados como personas.
Antes el pan que sobraba se transformaba en más alimento porque se consideraba como símbolo sagrado de la vida por excelencia: migas, torrijas, picatostes, sopa… El sentido de la transformación vital de lo que se tenía se experimentaba en el día a día.
Desde hace años ya no se escucha mucho la frase exclamatoria: “No tires el pan, que es pecado”. Pero sí que escuece la herida social de los nuevos empobrecidos haciendo su propio “vía crucis” por los contenedores de nuestro barrio. Cargados con un “carro socializado” de los grandes almacenes van buscando entre lo arrojado por unos lo que vale para otros, al menos, para sacar partido para su supervivencia.
También las tiendas de objetos de segunda mano van aumentado su clientela, tanto de compradores como de vendedores. La burbuja financiera ha explotado y muchas personas se están ahogando por falta de recursos y hacen todo lo posible para mantenerse a flote.
Por eso, hoy más que nunca, tiene sentido cuando rezamos el padrenuestro: “Danos hoy nuestro pan de cada día”. Nuestra pequeña comunidad cristiana está llamada por Jesucristo para hacer pan con nuestra solidaridad evangélica aunque sea sencilla e insignificante. Seguro que conocemos gente de Bellavista que está falta de alimento físico. Pero también de un bocado y de una bocanada espiritual: amor, cariño, comprensión, acogida, aceptación…
Y comparto unas palabras finales de Luis González-Carvajal Santabárbara: “Al pedir el pan «nuestro» nos recordamos a nosotros mismos que, en lo referente al alimento, nadie tiene derecho a decir «es mío» mientras otros pasan hambre. Y al pedir el pan sólo para hoy nos obligamos a deshacernos cada día del pan que nos sobra. La Iglesia ha proclamado siempre el destino universal de los bienes. Decimos «dánosle» -y no «dámelo»- porque el amor nos exige pensar en las necesidades ajenas y preocuparnos de los intereses del prójimo tanto como de los nuestros.”
Buen provecho para todos y todas, con unos versos de cosecha propia que dan mucha hambre.
No fue pan en mis manos
si lo escondo de un hambriento
me hago sordo a sus lamentos
y más duro que un mendrugo
Pepe Baena
