SANTI BOZA
PRESIDENT D'ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO)
“Fer la revisió de vida no és com anar al psicòleg”
MIREIA ROURERA - BARCELONA
“Empeltats a Jesús, que ens dona vida” és el lema triat per Acció Catòlica Obrera (ACO) per a aquesta Setmana Santa, un lema amb què els militants volen seguir “el seu compromís evangelitzador del món del treball, malgrat la incertesa i les pors que comporta la situació actual de pandèmia”. L’ACO, que es va fundar el 1953 i és un dels moviments de cristians catòlics de base més potents a casa nostra, per on han passat milers de catalans, mai havia viscut un curs de “transició”com aquest. Amb la vista posada en la celebració del pròxim consell, que s’ha hagut d’ajornar fins al maig del 2022”, els militants no volen “obviar que els moments espirituals en comunitat, malgrat la virtualitat i les distàncies obligades, han de contribuir més encara al nostre creixement com a militants sense por del futur i amb una mirada oberta i esperançada”.
Què és l’ACO?
L’ACO és una associació de cristians catòlics que creiem en l’Evangeli i que tenim la figura de Jesús com a referent de la nostra vida. El moviment s’identifica històricament amb el món obrer i la lluita per les injustícies socials, com altres moviments catòlics obrers d’altres països i de casa nostra, la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, per exemple, i treballem per promoure la justícia en la societat i la dignitat del treball. La nostra eina primordial, que no és exclusiva del nostre moviment, és la revisió de vida i també l’estudi de l’Evangeli, la lectura analítica del Nou Testament en clau actual.
Què és la revisió de vida?
És revisar fets de la nostra vida a la llum de l’Evangeli. Funcionem en petits grups, d’entre cinc i 10 persones, que es formen a partir de les zones en què es divideix l’entitat a cada diòcesi i cada grup fa de forma periòdica trobades en què es fan aquestes revisions fent servir els materials que facilita el moviment. És un procediment que es basa en tres punts: veure, jutjar i actuar.
Què vol dir?
Els fets de vida de cadascú de nosaltres es posen sobre la taula i es “veuen”, s’exposen, fixant-nos en les causes i les conseqüències del fet. Després aquests fets es “jutgen”, que vol dir que hem de mirar com ens interpel·la Jesús davant d’ells. I, finalment, és el torn de l’“actuar”, que és on se’ns convida a l’acció i on els membres del grup adquireixen compromisos a partir de la revisió realitzada.
Els temes de què parleu són personals?
Sí, coses que ens passen en el dia a dia. Hi ha molts temes relacionats amb el món laboral, per exemple, de relacions entre companys... Però es pot parlar de qualsevol fet de vida, de l’àmbit familiar, fins i tot de parella, qüestions que a vegades poden ser incòmodes... Però també es poden tractar temes que en aquest moment estiguin afectant la societat.
La gent ha de ser gent molt amiga!
No hem de ser amics, tot i que al final la gent ho acaba sent, naturalment, perquè expliquem coses molt personals i perquè els grups ens veiem periòdicament. Nosaltres pensem que aquesta confiança en el grup i la revisió de vida és una eina que ens ajuda a créixer. Evidentment el nivell de relació entre els membres del grup ha de ser bo perquè es genera una gran intimitat i confiança. Voldria distingir la revisió de vida de les teràpies...
...d’ajuda?
Exacte. No és com anar al psicòleg perquè la revisió de vida va més enllà. No es tracta de “solucionar un problema”, sinó que s’està fent un treball i s’intenta mirar qualsevol fet de la nostra vida amb els ulls de Jesús. Mirem com Jesús ens interpel·la respecte a això. La dinàmica del veure, jutjar i actuar es porta més enllà dels grups, perquè moltes reflexions del moviment segueixen aquesta dinàmica. Quan volem reflexionar sobre un fet utilitzem aquesta fórmula, que és la de mirar amb ulls profunds les coses després de veure com ens interpel·la l’Evangeli. De fet, mirar les coses en profunditat i analitzar-les, siguis o no creient, és molt convenient.
Amb la pandèmia, els grups de revisió de vida com han funcionat?
La veritat és que ens ha condicionat la nostra forma de funcionar, perquè ha sigut difícil trobar-se i, com molta gent, també ens hem hagut de posar les piles amb el món telemàtic. També, i per culpa de la pandèmia, hem ajornat el consell, que es fa cada quatre anys i és el que marca la prioritat de curs, la temàtica general de bona part del treball dels grups. Aquesta prioritat es decideix cada quatre anys a partir de les aportacions dels diferents grups i s’havia de fer aquest 2021 però no hem tingut temps de preparar-lo i el farem el 2022. La pandèmia ho ha trastocat tot i ha posat en relleu la precarietat que ens envolta.
També ens fa pensar en la nostra responsabilitat? És el que diu el papa Francesc a ‘Laudato si’, oi?
La pandèmia posa de manifest que nosaltres tenim molta responsabilitat pel que fa al canvi climàtic i és un toc d’atenció que ens fa ser conscients que potser no hem tractat bé la terra que habitem. Per tant, ara mateix és molt encertat treballar aquesta encíclica del papa, que posa el dit a la llaga de la nostra responsabilitat i què hem de fer per canviar les coses.
Francesc fa un crit per l’ecologisme integral, on demana que siguem responsables. Des de l’ACO us hi heu sentit interpel·lats?
Justícia i Pau ha impulsat, i nosaltres hi participem, la xarxa Laudato si o Laudato si cada dia, que pretén donar difusió a l’encíclica, treballar els seus aspectes. És important mirar com som interpel·lats com a cristians: què n’estem fent, del nostre planeta; com estem consumint, i com hem de consumir. També es parla de la sobirania alimentària. Des d’aquesta plataforma s’anima les entitats que la integrem a fer difusió, a través de vídeos i altres materials, també a les xarxes, de com podem transformar aspectes del dia a dia per canviar el món.
I tot aquest treball que feu des dels moviments socials, les vostres reflexions... arriben a la societat en general?
La veritat és que tenim un repte perquè tenim coses a dir, treballem, reflexionem i arribem a conclusions, i no és gens fàcil que aquestes reflexions arribin a la societat. Les entitats d’església i l’Església en general fem molta feina que després té poca difusió... Una de les darreres coses que hem fet sobre el treball decent en què van participar les entitats que formem la pastoral obrera va ser un acte extern per donar visibilitat a les nostres reflexions sobre la precarietat del treball, però poca gent aliena a l’Església s’en va fer ressò, aquesta és la veritat. Quan les reflexions, siguin del caire que siguin, es fan des de la perspectiva de l’Església, és difícil arribar a altres esferes, malgrat que siguin objectiu comú amb moltes d’aquestes. També hi ha una qüestió de prejudicis i, per molt alternatiu que siguis dins l’Església, si una cosa és de l’Església molta gent ja ni ens mira.
Des d’Acció Catòlica Obrera reivindiqueu moltes causes.
El Dia de la Dona, per exemple, per parlar d’una mobilització molt recent. Una de les nostres raons de ser és reivindicar la dignitat del món del treball i aquesta no es pot reivindicar si no es parla de la dignitat del treball de la dona.
Els moviments de l’Església tenen gent sobretot gran? la gent jove s’hi implica? Hi ha relleu?
L’ACO, que s’ha nodrit històricament de la gent jove de la JOC, la Joventut Obrera Cristiana, ara mateix té dèficit de persones joves, és veritat. A l’ACO en aquests moment hi ha molta gent de mitjana edat i gent gran, podem dir que el gruix va dels 40 als 60 anys. Aquesta és la realitat avui. Hi va haver moments, a principis dels vuitanta, en què hi va haver una crisi molt gran en tots els moviments de l’Església i molta gent se’n va desvincular, però tot això va canviar entre els vuitanta i els noranta, que va ser d’una gran participació en els moviments catòlics. Però ara la veritat és que la gent jove, que havia sigut una veu important, ara mateix no està en aquesta línia... Estem perdent el flux de gent jove que venia de la JOC.
I si no ve la gent de la JOC?
Al marge de la gent jove hi ha molts casos de gent ja adulta que en un moment de la seva vida decideix parar, intentar reflexionar, i vol provar d’entrar en un equip de revisió de vida. És gent valenta, que accepta posar la seva vida al descobert per reflexionar-hi des de la perspectiva de l’Evangeli.
Gent que es compromet. Potser cada cop n’hi ha menys?
A part de la crisi pròpia dels moviments de l’Església, crec que els processos de reflexió, d’allò de trobar-se per parlar... en general van en contra del temps que vivim, un temps que es queda més amb la mirada curta, amb la gent de bòlit pel seu dia a dia. Nosaltres apostem per reflexionar, per les jornades de formació, recessos.
L’ACO i els seus grups són revisats pels consiliaris. Aquesta figura... han de ser capellans?
Tots els moviments d’acció catòlica tenen un consiliari general però després també cada grup de militants té un consiliari, però avui no ha de ser religiós, pot ser laic. El consiliari no és que sigui un membre més de l’equip, és el que vetlla per l’acompanyament en la fe.
Cada cop n’hi deuen haver més, de laics, ja que hi ha menys capellans...
Sí, cada cop hi ha més laics fent aquesta funció. De fet, hi ha cursos per formar laics perquè puguin fer de consiliaris.
Quan el papa diu que s’ha de confiar i promocionar els laics?
El papa ens interpel·la a participar en la vida eclesial; la presència del laïcat s’ha de promocionar perquè som molt importants en l’Església. Precisament, i per fer sentir la nostra veu abans de la pandèmia, moltes entitats de la diòcesi de Barcelona, entre aquestes l’ACO, vam participar en el congrés de laics que va tenir lloc a Madrid promogut per la Conferència Episcopal Espanyola. El lema del congrés va ser Poble de Déu en sortida. L’ACO, a part, forma part de l’Apostolat Seglar.
El futur de l’Església sou els laics?
Sí, i cal un acompanyament a aquesta realitat, que l’Església s’obri i que es parli del protagonisme dels laics perquè encara hi ha temes que no estan resolts. El paper de la dona a l’Església, per exemple, és un tema no resolt. Però són inèrcies que malgrat la reivindicació de les bases són molt difícils de vèncer. Es van fent passos petits però hi ha molta feina a fer. De moment és difícil veure els fruits d’aquest debat, que hi és.
El mes de febrer des del moviment vàreu fer una jornada d’estudi sobre la pastoral obrera? Què és la pastoral obrera?
La pastoral obrera forma part de la doctrina social de l’Església i és una manera que l’Església té de manifestar que el missatge de Jesús és tangible en la societat. Com que el treball forma part de la dignitat de la persona, la pastoral obrera diu que el treball hauria de ser transformador i vertebrador de la societat. En aquesta darrera jornada que vam fer el mes de febrer, vam posar sobre la taula tres temes molt importants: la precarietat del treball dels joves, la realitat dels immigrants sense papers i els aturats de llarga durada, tres precarietats que amb la pandèmia s’han agreujat més.
Font: El Punt Avui
