dilluns, 29 de juny de 2009

Quatre anys acompanyant


TESTIMONI DEL PEPE BAENA
Cabrera de Mar, 20 de juny de 2009


Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut... (Mc 1, 38)


Aquestes paraules de Jesús em fa agafar-me als quatre anys viscuts de la mateixa forma que un infant quan comença a caminar i s’agafa de la seva pròpia roba per no caure’s. El més important no és la roba agafada sinó els primers passos donats com la gran experiència de sentir-se lliure i autònom. Sí, ara a les portes de deixar el relleu al Joan Ramon Marin, no vull mirar massa al darrera quan encara tinc un camí per davant. Marxaré el curs vinent per fer un reciclatge espiritual-pastoral amb la meva "família pradosiana" i després aterraré de nou a la meva diòcesi de Terrassa per continuar servint com a obrer de l'Evangeli que intento ser. Em sento suficientment lliure per a compartir els cursos viscuts com la gran oportunitat de creiexement en la meva vocació i no quedar-me atrapat en el regust de l’acompanyament. La temptació de ser un Pere amb les seves tres cabanes al Tabor és real. Sóc conscient que aquests anys de donació també han estat uns anys de passió espiritual i de desgast físic i mental, d'alegria jocista i de fracàs d'equilibrista, de celebració evangèlica i de ferides en la lluita, de novetat constant i de boires personals i col•lectives, de formació impagable i de sequera creient, de paciència apostòlica i de desencant immadur.... Tinc callositats del camí recorregut i cicatrius al cor de llums i fosques en la relació amb militants i consiliaris. Realment la frase còmica "para lo que me queda en el convento..." ha aparegut en aquestes darreres setmanes en el meu vocabulari i això m'ha fet pensat en el què hi ha darrera. Cansament?, certa decepció?, poca fe?, manca de realisme?, activisme?, autoengany?, escassa relectura creient?, poc acompanyament personal?, solitud?, egoisme?... O més aviat... crida?, provocació divina?, ventada de l'Esperit que sempre ens deixa les nostres intimitats al descobert?, silenci de joia pasqual?...

Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes... (Salm 139, 1)

Reconec que he estat un bromista astut de Rivadeneyra; un capellà hippy i d'estar per casa que trencava motllos; un director espiritual que perdia la son si calia; un company de camí que a vegades no es deixava acompanyar; un poeta amb roba de treball; un internauta pastoral que navegava per la mar del Facebook; un viatger jocista amb un cotxe que té 12 anys i encara passa la ITV; un consiliari tan humà que s’equivocava més d’una vegada; un creient que s’enfadava de la lentitud de processos que només estan a les mans de Déu; un cristià crucificat pels seus propis claus que patia les creus de militants i consiliaris; un home de 45 anys que si no es cuidava li pujava la tensió i els peus li feien mal per tantes campanyes de un o dos anys o algun consell d'objectius i mitjans interminables; un prevere per amor a l’Església de Jesucrist perdia un xic les formes, a l'hora de celebrar la vida encarnada amb els i les joves des de Manlleu a Menorca; un vallesà d'adopció que es posava un nas de pallasso i unes ulleres horteres per fer de la Bona Notícia una festa amb molt de ritme; un provocador nat per desvetllar els qui agafaven la migdiada com a excusa en la seva militància i en el seu acompanyament; un testarrut que sempre estava disposat a donar voltes i més voltes amb la intenció de donar elements, que a vegades no eren tan elementals; un comunicador sense vergonya que, mancat del do de llengües, es feia present amb més amor que altra cosa a la Trobada Internacional de consiliaris a Barcelona o a Roma amb el Secretariat de la CIJOC; un consiliari amb el pijama preparat per a participar a una Coordinadora General de la JOC Estatal com per fer formació a l'antiga federació de Menorca; un romàntic i melancòlic que podia espontàniament ballar flamenc o tancar-se en una tristor d'un Getsemaní personal; un que s'ha fet major d'edat en els moviments d'Acció Catòlica i amb els i les marginades del món obrer...

Ell pensava: "Són el meu poble, són els meus fills: no en tindré cap desengany". I va ser el seu salvador. (Is 63, 8)

El somriure i l'abraçada del Regne de Déu ho he percebut en infinitat de vegades, en petits moments que s'han esdevinguts grans als ulls del Déu. Un temps oportú i amb sentit evangèlic d'una part del Poble de Déu, que es diu JOC. Aquelles estones en el Comitè Nacional amb noms que li donaven color i tensió militant al Moviment: Raúl, Sandra, Jordi Canela, Carlos Barrios, Marcos, Judit, Sansa, Estel, Narcís, Laura, Lourdes, Carlos Briega, Rosa, Alba, Pili, Andreu, Oriol Cabezuelo, Guillem, Yolanda, Esther, Sheila, Pruden, Urko, Mònica, Txec, Anna, Mireia Hernández, Luna, Oriol Martínez, Mireia Arrufat, Bernat, Cristina, Isa, Susana, Bosco, Àlex, Marçal, Eva, Mireia Gómez, Xavi, Jordi Corominas. I aquells moments d'intensa relació de treball i estimació pel Moviment del Secretariat amb les dues modalitats estructurals (el Secretariat Nacional i el Secretariat Nacional Ampliat): Susana, Isa, Àlex, Bosco, Marçal, Eva, Mireia, Xavi, Jordi. Hores interminables de reunió i de son; debats que ens resituaven constantment; bloquejos i dificultats de tarannàs personals que es tenien que superar a cop de respecte i molt amor; alegries compartides de passos aconseguits en connexió i iniciació; avanços estructurals per a arribar a altres joves de la classe obrera, com la figura de l'alliberat d'extensions; pregàries i eucaristies amb sabor de mannà militant i vida entaulada amb un mantell de fraternitat; esforç col•lectiu per a arribar al consens en les decisions; estonetes de gratuïtat que ajudaven a assaborir el petit tresor que guardem en el nostre interior; reconeixement de què no tot pot dependre dels i les responsables si es vol que la JOC sigui un moviment educatiu i de coresponsabilitat; converses de bar per a aclarir que les relacions humanes parteixen d’una mirada neta i una escolta d’artista ...

També aquests espais amb noms carregats de testimonis d'acompanyament han fet possible que la JOC no perdés la memòria històrica enmig del món obrer i en comunió d'Església: Jordi Espí, Agnès, Pepe Rodado, Tano, Josep Escós, Josep-Vicenç, Joan Ramon, Laura, Gemma, Jordi Domingo, Fina, Xavi Domènech, Pere, Sebas, Carmen, Fernando, Xavi Becerra, Bosco, Joan, Berchmans, Luisma, Ramon, Vicky, Jaume, Francesc, Paula, Montse, José Antonio, Miguel, Lluís.
Descobertes personals que m'han fet tenir una mirada suau davant la vida dels i les consiliaris; diferents maneres d'acompanyar; estils encarnats des de les persones i en els indrets; diverses generacions que beuen del mateix pou de l'Evangeli; fragilitats humanes dels propis consiliaris; aposta sense límits per la JOC; tensions dels diferents punts de vista sobre el Moviment; constant equilibri entre la responsabilitat i la vida laboral, familiar i personal; aprofundiment en la tasca del i la consiliari en la seva identitat i missió; incansables reflexions per a formar als i les militants en els aspectes teològics-espirituals, socials-eclesials, ètics-morals i afectius-psicològics; materials oferts sense que arribin a ser best-seller entre els i les militants del Moviment...

Noms també amb els nostres germans i germanes del CCME que hem viscut l’efecte de l’aprimament i de la fidelitat a l’Acció Catòlica Especialitzada: el Roger, la Blanca i l’Esther del MUEC, el Pere, l’Anna, la Montse i el Carles de la JARC; la Maria, el Ferran, el Carlos, la Núria i el Joan Ramon del MIJAC.

I per què no? Moments de relació i coordinació amb militants i consiliaris de la JOC Estatal, la JOC de Portugal i el Secretariat de la CIJOC. I una acaricia per la militància en Castella-La Manxa en un cap de setmana formatiu per no oblidar mai. Malgrat la nostra situació d’autonomia a-legal i especificitat real, no ha estat excusa per tastar altres experiències de ser llevat dins la massa del món obrer i de testimonis d'enamorats i enamorades del Projecte de Déu enmig dels i les joves de la classe obrera. Acompanyants com el Javi de Burgos, el Javi de Palencia, l’Angel de Canàries, l’Angel de Madrid, el Jabi de Euskadi, el Flaco de Madrid, l’Emmanuel d’Alacant, el Sebas d’Àvila, el Jorge de Burgos, la Puri de Càceres, el Juan de Ciutat Real, el Javier de Saragossa, la Maria José de Granada, el Mario de Granada... I militants que viuen amb autenticitat la tasca de ser sal i llum en el món obrer: el Pedro, el Tomàs, el Josema, el Isra, la Rubia, el Nacho, la Sheila, la Maria Ángeles, l’Almudena, l’Alberto, el Quico, el Saúl, la Belén, el Txemi, el David...

Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna... (Jn 6, 68)

Unes paraules finals que brollen del meu cor:

La JOC no és la meva vida
però sí que li ha donada sentit.
La JOC no és el meu objectiu
però sí que m'ha obert nous camins.
La JOC no és la meva casa
però sí que moltes portes m'han obert.
La JOC no és el meu projecte
però sí que m'ha fet respirar Regne de Déu.
La JOC sense tu no té sentit, ni pot obrir nous camins en el món obrer,
ni respirar Regne de Déu en els gestos i les accions dels i les joves.


Bé, torno agafar la meva motxilla i em vaig cantussejant No ho sents en els carrers... a un altre lloc que m’indiqui el nostre amic Jesús. I com diu també en Buda: “Necessites una barca per creuar el riu, però quan has arribat a l’altra riba, no és necessari que carreguis la barca”.