Manel Andreu, un ‘mestre’ i militant de l’església obrera
(Francesc Romeu) Ho recordava molt bé l’arquebisbe Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell, en la celebració religiosa de comiat del Manel Andreu
a la parròquia de Santa Maria del Taulat al barri del Poblenou de
Barcelona aquest dimecres al migdia: “El Manel ha estat com un mestre de
primària que ens ha ensenyat a tots què és això del compromís de
l’Església amb el món obrer”.
L’arquebisbe Vives va recordar que l’escriptor francès Albert Camus,
en rebre el Premi Nobel de Literatura el 1957, el va dedicar al seu
professor de Primària, a aquells que sovint no recordem però són els qui
ens van ensenyar allò més bàsic: a llegir i a escriure. Vives va
recordar que ell mateix, de jove, s’havia emmirallat en l’exemple i el
model d’aquest militant cristià compromès amb el món sindical i veïnal
que va morir el dilluns passat a causa d’unes complicacions de salut a
l’edat de 72 anys.
Manel Andreu, nascut al barri del Poblenou de Barcelona el 1944, en una entrevista que li vaig fer l’any 2003 per a la revista Icària,
de l’Arxiu Històric del Poblenou, em reconeixia que ell mateix havia
mamat l’ambient obrer del Poblenou durant la seva infància i joventut i
que això l’havia marcat per sempre. Fill d’una família obrera, d’una
mare originària d’Alcora (Castelló) que treballava a una empresa tèxtil i
d’un pare fill de Barcelona que treballava de mecànic, va veure les
condicions inhumanes d’un context fabril i industrialitzat sense
entranyes.
Ben aviat, ell mateix es va posar a treballar de mecànic i a estudiar
als vespres la “maestría” industrial a l’Escola Tècnica del Clot.
Després de treballar a catorze empreses diferents com a mecànic i
ajustador, finalment va entrar a treballar de delineant a l’empresa
d’ulleres de la Indo, a l’Hospitalet de Llobregat. Allà va començar el
seu compromís sindical en el comitè d’empresa, primer com a militant de
la USO i després, ja per sempre, de CCOO.
Tot i que ell ja havia estat en els orígens fundacionals de l’Associació de Veïns del Poblenou,
el 1972, no va ser fins el 1994 que va fer un gran salt en la seva
militància, passant del compromís sindical al compromís veïnal. Des del
1994 fins el 1998 va ser-ne el president i hi va tornar novament des del
2004 fins el 2009. Entremig, durant sis anys, del 1998 al 2004, va ser
el president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona
(FAVB). La seva lògica era la mateixa: lluitar perquè els barris
tinguessin uns millors serveis públics, atès que els seus veïns ho
havien invertit tot (estalvis o hipoteques) pels seus pisos i ara no
podien recórrer a uns serveis privats.
Aquest home, lluitador i dialogant, s’havia format també en el
compromís cristià dels moviments d’acció catòlica en el món obrer,
primer a la JOC i després a l’ACO. Com ell mateix em reconeixia en
l’entrevista, el mètode de la revisió de vida el va dotar d’una nova
mirada: “A mi, el principal bagatge que em va donar la JOC és –primer–
el d'observar les coses, veure-les, i tenir els ulls molt oberts i les
orelles molt atentes per descobrir el que està passant al teu costat.
Segon, tenir molt en compte les persones. I, després, tercer, una
reflexió que sempre t'ajuda a anar més enllà del que es veu a primera
vista. Això és el que en diem el mètode de 'veure, jutjar i actuar', la
revisió de vida. Per a mi, això, ha estat clau i suposo que també ho ha
estat per a molta de la gent d'aquell temps. És una dinàmica i una
pedagogia activa sobre allò que t'envolta... Sobretot en el sentit de
confiar molt en les persones. A vegades, aparentment, penses que les
persones et fallen, però penso que sempre hi ha un valor i que val la
pena confiar sempre en les persones. També va bé per veure i descobrir
sempre la situació en la qual estàs i poder-la valorar”.
També em reconeixia que el va influir el compromís de la parròquia de
Santa Maria del Taulat amb el món obrer i els capellans obrers de la
seva època, com mossèn Pere Relats o en Jaume Sayrach.
“Recordo –em deia– que a la fabrica de la Macosa, de Can Girona, hi
havia com una sucursal de la parròquia de Santa Maria; i allà, el
diumenge, es feia missa en una petita capelleta que hi havia. Nosaltres,
el grup de joves de Santa Maria, que ja teníem una actitud de la JOC i
d'estar inserits en els ambients obrers, el diumenge anàvem a missa
allà, per tenir contacte amb la gent que vivia a aquell barri i
treballava en la mateixa fabrica –perquè allà hi havia els habitatges de
la mateixa gent que hi treballava–. Això ens donava un ambient
plenament obrer”.
Aquest darrers anys, amb molta traça, en Manel Andreu es va dedicar a
la immigració que hi ha al barri del Poblenou, especialment als
subsaharians que malviuen en condicions infrahumanes recollint ferralla i
dormint a les naus industrials abandonades. Amb molt d’encert, i amb
d’altres companys, va crear la Xarxa de Suport als Assentaments, una
extensió encara més dinàmica i activa de l’associació Apropem-nos, per a
acollir els immigrants.
El recordo perfectament en la tancada d’immigrants que
vam fer a l’església de Sant Bernat Calbó a finals de juliol del 2013.
Acabaven de desallotjar a uns 300, la grans majoria africans, que
malvivien en una nau industrial. L’objectiu del tancament era per
assolir tres coses: papers, sostre i treball. Em va donar autèntiques
lliçons d’humanitat. Primer, amb unes grans dots de negociació: exigint
més compromís al immigrants (poc organitzats) i, després, malfiant-se de
tota oferta de l’Administració que no representés també un compromís
clar i èxplicit. Tenia molt experiència. Però també em va ensenyar com
s’ha de deixar parlar a tothom i de tot, vingui o no al cas. “Entre
nosaltres tothom ha de tenir dret a la paraula!” –em deia–. Vam viure
assemblees que la més curta va durar tres hores. Després, ell tenia una
gran capacitat de síntesi per extreure’n conclusions que recollissin
totes les aportacions. Tot un artista!
El Poblenou li devem al Manel que tinguem una mirada diferent sobre
la immigració. Per a nosaltres els immigrants no són la causa ni la raó
de tots els mals, com passa a les perifèries de totes les ciutats
europees. Per a nosaltres els immigrants són veïns i veïnes (com
nosaltres) als quals els hi hem de defensar els seus drets. Manel Andreu
ha estat un home bo i –com deia l’arquebisbe Vives– tot un mestre. Un
mestre de l’Església més compromesa amb la seva gent.
Vam acabar la cerimònia religiosa de comiat demanant –d’una manera molt espontània– a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau,
que un carrer del barri porti el nom del Manel Andreu. Nosaltres –com a
cristians– ens hem de demanar que algú també reculli el seu testimoni
(com a persona i com a militant) i el torni a passejar pels carrers del
barri.
Informació de Catalunya Religió