dimecres, 5 de març de 2014

La JOC també s'apunta al 8 de març



Una setmana familiar


Un discurs amb molt d'olfacte

Discurs del papa Francesc als bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola

Discurs del papa Francesc als bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola. Ciutat del Vaticà, 3 de març de 2014.

Estimats germans,
agraeixo les paraules que m'ha dirigit en nom de tots el President de la Conferència Episcopal Espanyola, i que expressen el vostre ferm propòsit de servir fidelment el Poble de Déu que peregrina a Espanya, on molt aviat va arrelar la Paraula de Déu, que ha donat fruits de concòrdia, cultura i santedat. Ho voleu ressaltar de manera particular amb la celebració del ja pròxim V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús, primera doctora de l'Església.
Ara que esteu patint la dura experiència de la indiferència de molts batejats i heu de fer front a una cultura mundana, que arracona Déu a la vida privada i l'exclou de l'àmbit públic, convé no oblidar la vostra història. D'ella aprenem que la gràcia divina mai s'extingeix i que l'Esperit Sant continua obrant en la realitat actual amb generositat. Fiem-nos sempre d'Ell i de tot el que sembra en els cors dels qui estan encomanats a les nostres cures pastorals (f. Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 68).
Als bisbes se'ls confia la tasca de fer germinar aquestes llavors amb l'anunci valent i veraç de l'evangeli, de cuidar amb atenció el seu creixement amb l'exemple, l'educació i la proximitat, d'harmonitzar-les en el conjunt de la «vinya del Senyor», de la qual ningú no en pot quedar exclòs. Per això, estimats germans, no estalvieu esforços per obrir nous camins a l'evangeli, que arribin al cor de tots, perquè descobreixin el que ja nia en el seu interior: Crist com a amic i germà.
No serà difícil trobar aquests camins si anem rere les petjades del Senyor, que «no ha vingut a ser servit, sinó a servir» (Mc 10,45); que va saber respectar amb humilitat els temps de Déu i, amb paciència, el procés de maduració de cada persona, sense por a fer el primer pas per anar al seu encontre. Ell ens ensenya a escoltar a tots de cor a cor, amb tendresa i misericòrdia, i a buscar el que veritablement uneix i serveix a la mútua edificació.
En aquesta recerca, és important que el bisbe no se senti sol, ni cregui estar sol, que sigui conscient que també el ramat que li ha estat encomanat té olfacte per a les coses de Déu. Especialment els seus col·laboradors més directes, els sacerdots, pel seu estret contacte amb els fidels, amb les seves necessitats i ocupacions quotidianes. També les persones consagrades, per la seva rica experiència espiritual i el seu lliurament missioner i apostòlic en nombrosos camps. I els laics, que des de les més variades condicions de vida i respectives competències porten endavant el testimoni i la missió de l'Església (cf. Conc. Ecum. Vat II, Const . Lumen gentium, 33).
Així mateix, el moment actual, en què les mediacions de la fe són cada vegada més escasses i no falten dificultats per a la seva transmissió, exigeix posar les vostres Esglésies en un veritable estat de missió permanent, per trucar a qui s'ha allunyat i enfortir la fe, especialment dels infants. Per a això no deixeu de prestar una atenció particular al procés d'iniciació a la vida cristiana. La fe no és una mera herència cultural, sinó un regal, un do que neix de la trobada personal amb Jesús i de l'acceptació lliure i joiosa de la nova vida que ens ofereix. Això requereix anunci incessant i animació constant, perquè el creient sigui coherent amb la condició de fill de Déu que ha rebut en el baptisme.
Despertar i avivar una fe sincera, afavoreix la preparació al matrimoni i l'acompanyament de les famílies, la vocació de les quals és ser lloc natiu de convivència en l'amor, cèl·lula originària de la societat, transmissora de vida i església domèstica on es forja i es viu la fe. Una família evangelitzada és un valuós agent d'evangelització, especialment irradiant les meravelles que Déu ha obrat en ella. A més, en ser per la seva naturalesa àmbit de generositat, promourà el naixement de vocacions al seguiment del Senyor en el sacerdoci o la vida consagrada.
L'any passat vau publicar el document «Vocacions sacerdotals per al segle XXI», assenyalant així l'interès de les vostres Esglésies particulars en la pastoral vocacional. És un aspecte que un bisbe ha de posar en el seu cor com absolutament prioritari, portant-ho a l'oració, insistint en la selecció dels candidats i preparant equips de bons formadors i professors competents.
Finalment, voldria subratllar que l'amor i el servei als pobres és signe del Regne de Déu que Jesús va venir a portar (cf. Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 48). Sé bé que, en aquests últims anys, precisament la vostra Caritas -i també altres obres benèfiques de l'Església- han merescut gran reconeixement, de creients i no creients. M'alegra molt, i demano al Senyor que això sigui motiu d'acostament a la font de la caritat, a Crist que «va passar fent el bé i guarint tots els oprimits» (Ac 10,38), i també a la seva Església, que és mare i mai no pot oblidar els seus fills més desfavorits. Us convido, doncs, a manifestar estima i a mostrar-vos propers a tots els qui posen els seus talents i les seves mans al servei del «programa del Bon Samarità, el programa de Jesús» (Benet XVI, Deus caritas est, 31b).
Estimats germans, ara que esteu reunits en la Visita ad limina per manifestar els llaços de comunió amb el Bisbe de Roma (cf. Conc Ecum Vat II, Const. Lumen gentium, 22), desitjo agrair de tot cor el vostre servei al poble sant fidel de Déu. Seguiu endavant amb esperança. Poseu-vos al capdavant de la renovació espiritual i missionera de les vostres Esglésies particulars, com a germans i pastors dels vostres fidels, i també dels que no ho són, o ho han oblidat. Per a això, us serà de gran ajuda la col·laboració franca i fraterna en el si de la Conferència Episcopal, així com el suport recíproc i sol·lícit en la recerca de les formes més adequades d'actuar.
Us demano, per favor, que porteu als estimats fills d'Espanya una especial salutació del Papa, que els confia a la cura maternal de la Santíssima Mare de Déu, els suplica que resin per ell i els imparteix la seva Benedicció.


Queridos hermanos:
Agradezco las palabras que me ha dirigido en nombre de todos el presidente de la Conferencia Episcopal Española, y que expresan vuestro firme propósito de servir fielmente al Pueblo de Dios que peregrina en España, donde arraigó muy pronto la Palabra de Dios, que ha dado frutos de concordia, cultura y santidad. Lo queréis resaltar de manera particular con la celebración del ya cercano V Centenario del nacimiento de Santa Teresa de Jesús, primera doctora de la Iglesia.
Ahora que estáis sufriendo la dura experiencia de la indiferencia de muchos bautizados y tenéis que hacer frente a una cultura mundana, que arrincona a Dios en la vida privada y lo excluye del ámbito público, conviene no olvidar vuestra historia. De ella aprendemos que la gracia divina nunca se extingue y que el Espíritu Santo continúa obrando en la realidad actual con generosidad. Fiémonos siempre de Él y de lo mucho que siembra en los corazones de quienes están encomendados a nuestros cuidados pastorales (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 68).
A los obispos se les confía la tarea de hacer germinar estas semillas con el anuncio valiente y veraz del evangelio, de cuidar con esmero su crecimiento con el ejemplo, la educación y la cercanía, de armonizarlas en el conjunto de la «viña del Señor», de la que nadie puede quedar excluido. Por eso, queridos hermanos, no ahorréis esfuerzos para abrir nuevos caminos al evangelio, que lleguen al corazón de todos, para que descubran lo que ya anida en su interior: a Cristo como amigo y hermano.
No será difícil encontrar estos caminos si vamos tras las huellas del Señor, que «no ha venido para que le sirvan, sino para servir» (Mc 10,45); que supo respetar con humildad los tiempos de Dios y, con paciencia, el proceso de maduración de cada persona, sin miedo a dar el primer paso para ir a su encuentro. Él nos enseña a escuchar a todos de corazón a corazón, con ternura y misericordia, y a buscar lo que verdaderamente une y sirve a la mutua edificación.
En esta búsqueda, es importante que el obispo no se sienta solo, ni crea estar solo, que sea consciente de que también la grey que le ha sido encomendada tiene olfato para las cosas de Dios. Especialmente sus colaboradores más directos, los sacerdotes, por su estrecho contacto con los fieles, con sus necesidades y desvelos cotidianos. También las personas consagradas, por su rica experiencia espiritual y su entrega misionera y apostólica en numerosos campos. Y los laicos, que desde las más variadas condiciones de vida y respectivas competencias llevan adelante el testimonio y la misión de la Iglesia (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Lumen gentium, 33).
Asimismo, el momento actual, en el que las mediaciones de la fe son cada vez más escasas y no faltan dificultades para su transmisión, exige poner a vuestras Iglesias en un verdadero estado de misión permanente, para llamar a quienes se han alejado y fortalecer la fe, especialmente en los niños. Para ello no dejéis de prestar una atención particular al proceso de iniciación a la vida cristiana. La fe no es una mera herencia cultural, sino un regalo, un don que nace del encuentro personal con Jesús y de la aceptación libre y gozosa de la nueva vida que nos ofrece. Esto requiere anuncio incesante y animación constante, para que el creyente sea coherente con la condición de hijo de Dios que ha recibido en el bautismo.
Despertar y avivar una fe sincera, favorece la preparación al matrimonio y el acompañamiento de las familias, cuya vocación es ser lugar nativo de convivencia en el amor, célula originaria de la sociedad, transmisora de vida e iglesia doméstica donde se fragua y se vive la fe. Una familia evangelizada es un valioso agente de evangelización, especialmente irradiando las maravillas que Dios ha obrado en ella. Además, al ser por su naturaleza ámbito de generosidad, promoverá el nacimiento de vocaciones al seguimiento del Señor en el sacerdocio o la vida consagrada.
El año pasado publicasteis el documento “Vocaciones sacerdotales para el siglo XXI”, señalando así el interés de vuestras Iglesias particulares en la pastoral vocacional. Es un aspecto que un obispo debe poner en su corazón como absolutamente prioritario, llevándolo a la oración, insistiendo en la selección de los candidatos y preparando equipos de buenos formadores y profesores competentes.
Finalmente, quisiera subrayar que el amor y el servicio a los pobres es signo del Reino de Dios que Jesús vino a traer (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 48). Sé bien que, en estos últimos años, precisamente vuestra Caritas – y también otras obras benéficas de la Iglesia – han merecido gran reconocimiento, de creyentes y no creyentes. Me alegra mucho, y pido al Señor que esto sea motivo de acercamiento a la fuente de la caridad, a Cristo que «pasó haciendo el bien y curando a todos los oprimidos» (Hch 10,38); y también a su Iglesia, que es madre y nunca puede olvidar a sus hijos más desfavorecidos. Os invito, pues, a manifestar aprecio y a mostraros cercanos a cuantos ponen sus talentos y sus manos al servicio del «programa del Buen Samaritano, el programa de Jesús» (Benedicto XVI, Enc. Deus caritas est, 31b).
Queridos hermanos, ahora que estáis reunidos en la Visita ad limina para manifestar los lazos de comunión con el Obispo de Roma (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Lumen gentium, 22), deseo agradeceros de todo corazón vuestro servicio al santo pueblo fiel de Dios. Seguid adelante con esperanza. Poneos al frente de la renovación espiritual y misionera de vuestras Iglesias particulares, como hermanos y pastores de vuestros fieles, y también de los que no lo son, o lo han olvidado. Para ello, os será de gran ayuda la colaboración franca y fraterna en el seno de la Conferencia Episcopal, así como el apoyo recíproco y solícito en la búsqueda de las formas más adecuadas de actuar.
Os pido, por favor, que llevéis a los queridos hijos de España un especial saludo del Papa, que los confía a los maternos cuidados de la Santísima Virgen María, les suplica que recen por él y les imparte su Bendición.

Un video sobre la dona treballadora