OLÉ, OLÉ, OLÉ
En un dissabte gris ens trobem per celebrar l'eucaristia tenint María del Rocío com a testimoni. En un paratge amb pins, a Can Ribas (Les Franqueses), ens aventurem a deixar-nos despullar per la humilitat i la pobresa de Maria. Acostumada a ser adornada amb flors i mantell preciós, ens volia dir novament que el més valuós i bonic que ens oferia era el seu fill Jesucrist. Ella era Maria per servir el Salvador de tot el món començant pels més pobres de les nacions.
La Hermandad del Rocío de Bellavista havia organitzat un cap de setmana per manifestar la devoció mariana d'algunes persones. M'havien convidat a celebrar amb ells la missa rociera. Parlant amb la directora del cor ens vam posar d'acord perquè la litúrgia estigués equilibrada i adequada partint de la vida de les persones, especialment dels més humils.
Així, a les 19:00 vam començar la cerimònia. Després d'un començament dubitatiu es va crear un ambient de sintonia entre el cor, la gent i jo. En un moment determinat la pluja es va fer present per a participar entre cants, ofrenes i oracions. El xipolleig de l'aigua es barrejava amb les palmes i els olés.
En un dissabte gris ens trobem per celebrar l'eucaristia tenint María del Rocío com a testimoni. En un paratge amb pins, a Can Ribas (Les Franqueses), ens aventurem a deixar-nos despullar per la humilitat i la pobresa de Maria. Acostumada a ser adornada amb flors i mantell preciós, ens volia dir novament que el més valuós i bonic que ens oferia era el seu fill Jesucrist. Ella era Maria per servir el Salvador de tot el món començant pels més pobres de les nacions.
La Hermandad del Rocío de Bellavista havia organitzat un cap de setmana per manifestar la devoció mariana d'algunes persones. M'havien convidat a celebrar amb ells la missa rociera. Parlant amb la directora del cor ens vam posar d'acord perquè la litúrgia estigués equilibrada i adequada partint de la vida de les persones, especialment dels més humils.
Així, a les 19:00 vam començar la cerimònia. Després d'un començament dubitatiu es va crear un ambient de sintonia entre el cor, la gent i jo. En un moment determinat la pluja es va fer present per a participar entre cants, ofrenes i oracions. El xipolleig de l'aigua es barrejava amb les palmes i els olés.
Em sentia solidari amb tantes dones i homes del poble que s'havien agafat a la humanitat de Maria per carregar presents mirant al cel. Però, alhora, em sortien a la llum tantes dones lluitadores, humils i patidores del nostre barri que romanien en l'anonimat de la missa rociera.
Sense perdre l'humor vaig remarcar que en ser Maria, filla del poble, també era filla de Déu i vic eversa. Des de baix va saber acceptar la voluntat de Déu que volia encarnar-se. El sí de Maria a la Paraula de Déu possibilita el valor del sí dels petits i oblidats que també escriuen la història.
Des de la senzillesa i la pobresa de Maria ens podem sentir reflectits en el nostre camí quotidià. Maria, la del poble i la de Déu, ens remet al seu fill Jesús que segueix viu entre la gent. Sense ell, Maria no seria la mateixa per molt que la van adornar amb els nostres anhels i desitjos. Perquè no deixa de ser de carn i ossos. Una de nosaltres, que es va deixar seduir pel seu fill Jesús per ser el seu deixeble més fidel.
Per tant, el Magnificat és l’ olé a Déu de Maria que té els peus ben posats sobre la terra i no deixa de donar exemple:
"La meva ànima lloa la grandesa del Senyor. El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè Déu ha posat els seus ulls en mi, la seva humil esclava, i des d'ara em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha fet en mi grans coses. ¡Sant és el seu nom! Déu té sempre misericòrdia dels que l'honoren. Va actuar amb tot el seu poder: va desfer els plans dels orgullosos, va derrocar els reis dels seus trons, va exalçar els humils. Va omplir de béns els famolencs i va acomiadar els rics amb les mans buides. Va ajudar al poble d'Israel, el seu servent, i no es va oblidar de tractar-lo amb misericòrdia. Així ho havia promès als nostres avantpassats, a Abraham i als seus futurs descendents. "(Lc 1, 46-55)
Així, sí que puc cantar-li a la Mare de Déu amb les meves mans esteses als més pobres, al costat dels rocieros de Bellavista: A Bellavista jo vull tornar a cantar-li a la Verge, amb fe, amb un olé.
Sense perdre l'humor vaig remarcar que en ser Maria, filla del poble, també era filla de Déu i vic eversa. Des de baix va saber acceptar la voluntat de Déu que volia encarnar-se. El sí de Maria a la Paraula de Déu possibilita el valor del sí dels petits i oblidats que també escriuen la història.
Des de la senzillesa i la pobresa de Maria ens podem sentir reflectits en el nostre camí quotidià. Maria, la del poble i la de Déu, ens remet al seu fill Jesús que segueix viu entre la gent. Sense ell, Maria no seria la mateixa per molt que la van adornar amb els nostres anhels i desitjos. Perquè no deixa de ser de carn i ossos. Una de nosaltres, que es va deixar seduir pel seu fill Jesús per ser el seu deixeble més fidel.
Per tant, el Magnificat és l’ olé a Déu de Maria que té els peus ben posats sobre la terra i no deixa de donar exemple:
"La meva ànima lloa la grandesa del Senyor. El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè Déu ha posat els seus ulls en mi, la seva humil esclava, i des d'ara em diran benaurada, perquè el Totpoderós ha fet en mi grans coses. ¡Sant és el seu nom! Déu té sempre misericòrdia dels que l'honoren. Va actuar amb tot el seu poder: va desfer els plans dels orgullosos, va derrocar els reis dels seus trons, va exalçar els humils. Va omplir de béns els famolencs i va acomiadar els rics amb les mans buides. Va ajudar al poble d'Israel, el seu servent, i no es va oblidar de tractar-lo amb misericòrdia. Així ho havia promès als nostres avantpassats, a Abraham i als seus futurs descendents. "(Lc 1, 46-55)
Així, sí que puc cantar-li a la Mare de Déu amb les meves mans esteses als més pobres, al costat dels rocieros de Bellavista: A Bellavista jo vull tornar a cantar-li a la Verge, amb fe, amb un olé.
Pepe Baena
OLÉ, OLÉ, OLÉ
En un sábado gris nos encontramos para celebrar la eucaristía teniendo a María del Rocío por testigo. En un paraje con pinos, en Can Ribas (Les Franqueses), nos aventuramos a dejarnos despojar por la humildad y pobreza de María. Acostumbrada a ser adornada con flores y manto precioso, nos quería decir nuevamente que lo más valioso y hermoso que nos ofrecía era su hijo Jesucristo. Ella era María para servir al Salvador de todo el mundo empezando por los más pobres de las naciones.
La Hermanad del Rocío de Bellavista había organizado un fin de semana para manifestar la devoción mariana de algunas personas. Me habían invitado a celebrar con ellos la misa rociera. Hablando con la directora del coro nos pusimos de acuerdo para que la liturgia estuviera equilibrada y adecuada partiendo de la vida de las personas, especialmente de los más humildes.
Así, a las siete de la tarde comenzamos la ceremonia. Después de un comienzo dubitativo se creó un ambiente de sintonía entre el coro, la gente y yo. En un momento determinado la lluvia se hizo presente para participar entre cantos, ofrendas y oraciones. El chapoteo del agua se mezclaba con las palmas y los olés.
Me sentía solidario con tantas mujeres y hombres del pueblo llano que se habían agarrado a la humanidad de María para cargarla de presentes mirando al cielo. Pero, a la vez, me salían a relucir tantas mujeres luchadoras, humildes y sufridoras de nuestro barrio que permanecían en el anonimato de la misa rociera.
Sin perder el humor remarqué que al ser María, hija del pueblo, también era hija de Dios y viceversa. Desde abajo supo aceptar la voluntad de Dios que quería encarnarse. El sí de María a la Palabra de Dios posibilita el valor del sí de los pequeños y olvidados que también escriben la historia.
Desde la sencillez y la pobreza de María nos podemos sentir reflejados en nuestro caminar cotidiano. María, la del pueblo y la de Dios, nos remite a su hijo Jesús que sigue vivo entre la gente. Sin él, María no sería la misma por mucho que la adornemos con nuestros anhelos y deseos. Porque no deja de ser de carne y hueso. Una de nosotros, que se dejó seducir por su hijo Jesús para ser su discípula más fiel.
Por tanto, el Magnificat es el olé a Dios de María que tiene los pies bien puestos sobre la tierra y no deja de dar ejemplo:
“Mi alma alaba la grandeza del Señor. Mi espíritu se alegra en Dios mi Salvador, porque Dios ha puesto sus ojos en mí, su humilde esclava, y desde ahora me llamarán dichosa; porque el Todopoderoso ha hecho en mí grandes cosas. ¡Santo es su nombre! Dios tiene siempre misericordia de quienes le honran. Actuó con todo su poder: deshizo los planes de los orgullosos, derribó a los reyes de sus tronos, puso en alto a los humildes. Llenó de bienes a los hambrientos y despidió a los ricos con las manos vacías. Ayudó al pueblo de Israel, su siervo, y no se olvidó de tratarlo con misericordia. Así lo había prometido a nuestros antepasados, a Abraham y a sus futuros descendientes.” (Lc 1, 46-55)
Así, sí puedo cantarle a la Virgen María con mis manos extendidas a los más pobres, junto a los rocieros de Bellavista: A Bellavista yo quiero volver a cantarle a la Virgen, con fe, con un olé.
Pepe Baena
