El senyor diners

Els diners com a déu

Creado el 16 juliol 2014 por J. I. González Faus

 

J. I. González Faus. [La Vanguardia] 

U. Fa gairebé cent anys, Walter Benjamin va redactar una nota titulada “Capitalisme com a religió”: el capitalisme exerceix religiosament perquè es presenta com a “experiència de la totalitat”. Però és una religió només de culte: sense dogmes ni moral. Aquest culte es duu a terme mitjançant el consum, empalmant amb la tesi marxiana de la mercaderia convertida en fetitxe mentre el treballador és convertit en mercaderia. És a més una religió de culte continu en la qual tots els dies són “de precepte”. I de culte culpabilitzador (en alemany Schuld significa alhora deute i culpa: per això, segons Benjamin, viure amb un deute equival a viure amb una culpa. Curiosament en l’arameu de Jesús succeïa una cosa semblant: la paraula schabq significa alhora el perdó dels pecats i la remissió dels deutes).

Dos. Tota religió té un déu. Cap al 1936, Keynes, en la seva Teoria general de l’ocupació, l’interès i els diners, va parlar dels diners com a déu: totes les funcions que antany exercia Déu les exerceixen avui els diners. Keynes subratlla que no parla simplement de la riquesa sinó dels diners trinco-trinco (la liquiditat), que permeten la disponibilitat immediata i l’especulació. Aquest diner: a) dóna seguretat i garanteix el futur: se’n valen aquelles paraules del salmista: “T’estimo, Senyor, tu ets la meva roca, la meva fortalesa”. b) Dóna seguretat perquè és totpoderós i omnipresent: no hi ha res que no pugui aconseguir-se sense ell. Finalment c) el diner és fecund: en el capitalisme financer els diners ja no s’utilitzen com a mitjà per crear riquesa sinó que ells mateixos produeixen més diners: “Especular resulta llavors més lucratiu que invertir” (per això els bancs ja no donen crèdits). A tot això hi podríem afegir d) que avui que els diners també són invisibles, com Déu, malgrat el seu poder i la seva omnipresència. Resumint: si els diners són l’últim punt de referència, bé se’n pot parlar com “l’ésser necessari” (clàssic terme metafísic per designar Déu).

Tres. Tot això posa en relleu la no-neutralitat dels diners que ja no són un simple instrument pràctic d’intercanvi, com pretenen els teòrics neoliberals. Planteja a més una pregunta molt seriosa sobre la legitimitat del préstec a interès, la història del qual té tres etapes: a) Tant en la Bíblia com en el món grecollatí era considerat immoral: per Aristòtil la usura era el més baix dels vicis, comparant-la al proxenetisme que aprofita la necessitat de l’altre per a l’enriquiment propi. Si demano un quilo de patates no és lícit que m’obliguin a tornar-ne quilo i mig. Per què hauria de ser lícit si demano diners en comptes de patates?

b) En les albors del capitalisme, els diners es converteixen en una ocasió per crear riquesa: si et deixo uns diners evito comprar-me amb ells un camp que podria conrear, o muntar una petita indústria. El préstec em priva d’un benefici i sembla legítim que, en tornar-lo, se’m doni alguna compensació per aquest guany perdut.

c) Amb l’economia especulativa financera, la cosa torna a canviar: els diners ja no són una oportunitat perquè jo creï riquesa, sinó que ells mateixos són fecunds: amb menys riscos i amb percentatges de guany més alts. Això serà una gran mentida, però funciona fins que esclati la crisi. Doncs bé: així com als començaments del primer capitalisme no es va veure que el préstec a interès canviava de significat i van continuar prohibint, així ara tampoc no es veu que, en el capitalisme financer, l’interès torna a canviar de significat, i s’ho continua permetent. Segons la tesi de Benjamin del capitalisme com a religió de culpa, ara l’interès ve a ser respecte del préstec el que és la penitència respecte de la culpa. Deixem aquest problema per al futur i tornem a Keynes. Del susdit dedueix ell que el nostre sistema té dos grans defectes: és incapaç de crear ocupació i reparteix injustament la riquesa i els ingressos. Dos defectes o dues desautoritzacions totals?

Quatre. Tot el susdit ningú no ho va percebre amb tanta claredat com Luter, quan ja s’anava despertant el capitalisme. Creure en Déu és confiar-hi, però nosaltres hem substituït la confiança pel culte: confiem el nostre futur als diners, i a Déu li fem processons i temples que “no arriben fins al cel”. Per això, en el seu Gran Catecisme, Luter tracta dels diners en comentar no el setè manament sinó el primer: perquè els diners són “l’ídol més comú a la terra”. Segons Luter, la comunitat cristiana hauria de ser un àmbit on no regeixen les lleis de l’economia monetària. Els cristians haurien de manifestar el déu veritable amb la seva conducta en qüestions econòmiques. Per això afegeix: “Sempre he dit que els cristians som gent rara a la terra”. Però aquesta raresa permet comprendre que la frase de Jesús “no podeu servir a Déu i als diners” té una traducció laica ben clara: no podeu servir a l’home i als diners.