Creure per entendre
Josep
M. Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Josep M. Carbonell,
Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Núria Sastre, Francesc Torralba - La Vanguardia)
Crec per
entendre i entenc per creure (Credo ut intelligam et intelligo ut credam)
és una cèlebre expressió que empra sant Agustí (354-430) en un dels
seus sermons i que després es farà seva sant Anselm de Canterbury (1033-1109),
l'autor de l'argument ontològic de l'existència de Déu. Evoquen un doble desig
inherent a la vida cristiana: el de creure i el de comprendre.
Comprendre
és més que entendre. És saber explicar els fenòmens, la gènesi del que passa,
les causes que expliquen la realitat, és davallar a les profunditats i
travessar l'epidermis dels fenòmens.
Com a
cristians desitgem comprendre el que creiem, però, a la vegada, constatem que
la fe, el que creiem, ens permet comprendre d'una forma especialment atractiva
i dinàmica la condició humana, el que som, el que hem vingut a fer en aquest
món, el món en què vivim, els esdeveniments que hi tenen lloc i el sentit de la
història.
La fe
il·lumina aspectes de la realitat humana, social, cultural i política que la
raó, per si sola, és incapaç de mostrar, però, a la vegada, la raó permet
endinsar-nos en les profunditats del missatge que creiem i extreure'n
progressivament tot allò de noble i de bell que amaga al seu dedins. Per això,
el cristianisme, com ha subratllat Joseph Ratzinger, el Papa
emèrit, és la religió de l'àgape (perquè el seu missatge essencial és el de
l'amor gratuït i desinteressat) i la religió del logos, la raó divina que
regeix el món.
No
creiem que el món sigui, com deia el premi Nobel de Bioquímica, Jacques
Monod, fruit de l'atzar i de la necessitat, ni que sigui una summa
d'irracionalitats; ni un entreteniment per salvar els déus de l'avorriment
còsmic. Creiem que té un sentit, una orientació final; creiem que, en aquesta
aventura, no estem sols, que caminem vers un horitzó de plenitud, cap al qual
tendim travessant tota mena de dificultats i de contrarietats.
Creure
és un acte lliure i alliberador, és assumir possibles veritats que
transcendeixen, però no neguen la raó. La fe ens posa en moviment. Com ha
subratllat el papa Francesc a Evangelii Gaudium, la fe ens mou a sortir de nosaltres
mateixos per comunicar l'alegria del que creiem, per donar a conèixer al món
que la història té un sentit, que la història acabarà bé, que la mort no és la
darrera paraula de la vida humana, que som estimats per un Déu que no es cansa
d'estimar.
Creure,
però, no és un acte particular dels cristians. Qualsevol ésser humà, per poder
desenvolupar la seva vida, ha de fer petits actes de confiança, ha de dipositar
una certa fe en les seves pròpies forces, en els projectes que desenvolupa, en
les persones amb qui coopera, en les institucions amb què interactua. Com ha
dit el sociòleg alemany, Niklas Luhman, sense confiança, no és
possible la vida social.
El que
ens diferencia els uns dels altres no és l'acte de creure, sinó el contingut de
la fe i la manera com creiem. Com expressa José Ortega y Gasset,
les creences formen part de la vida humana, són el supòsit a partir del qual
vivim, creixem i morim. Moltes de les creences que hi ha latents en el cos
social són implícites i mai no se sotmeten a crítica. S'adopten per inèrcia,
perquè formen part de l'imaginari col·lectiu, però no es qüestionen.
També en
el nostre imaginari col·lectiu postmodern hi subsisteixen creences que no són
objecte de crítica, que s'assumeixen de manera gratuïta: és feliç qui té més
poder adquisitiu, la vida està feta per gaudir-la, el sacrifici és absurd, la
felicitat és el confort, la tecnologia ens fa lliures, creences que tenen les
seves conseqüències socials i econòmiques, perquè les creences mai no són
innòcues i influeixen en les actituds i en les formes de viure.
La fe
cristiana no és una creença qualsevol; és l'adhesió lliure i conscient a una
persona en concret, Jesús. Creiem que Ell és la plenitud, la
realització plena de la condició humana, l'encarnació de Déu en la història,
l'expressió del qui és etern en la temporalitat, del qui és infinit en la
finitud, del qui és absolut en la indigència. La fe cristiana no és, doncs, un
vague sentiment oceànic, ni una obertura a l'Infinit. És creure que no estem
sols en la història humana, que Algú vetlla per nosaltres, que Algú ens ha
cridat a donar el millor de nosaltres mateixos al món. La fe cristiana té un
objecte de creença que, a la vegada, és un subjecte que ens crida i ens
convoca, Jesús.
Creure
en Ell exigeix un esforç per comprendre el que va dir, el que va fer, el que va
silenciar. Aquesta comprensió és un treball hermenèutic multisecular que
exigeix repensar, a cada generació, les seves paraules, els seus fets, els seus
silencis. Creiem en Ell, però anhelem comprendre millor el que ens va revelar
i, sobretot, volem ser capaços de viure'l en la nostra vida personal i
comunitària.
La fe no
és un crit desesperat, ni un acte cec. Déu no és una ficció de la ment humana.
La fe és un acte raonable que, a la vegada, permet comprendre, a fons, la
condició humana, la llum i la foscor que hi ha en l'ésser humà, la magnitud de
bé i de mal que és capaç de realitzar. La fe ens permet intuir raonablement el
sentit de la història, les claus de la convivència humana i ens crida a dotar
de significat les esperances humanes.
La hiperinformació
actual, lluny de facilitar una comprensió fonda de la realitat, genera una
multiplicació de notícies, de microrelats esparsos sense connexió ni relació
lògica que difícilment podem digerir, interpretar i copsar en la seva
profunditat. La hiperinformació, tal com diu el filòsof coreà Byung-Chul
Han, no garanteix més transparència, ni ofereix una veritat. Creiem saber
més, perquè estem informats en tot moment, però no podem afirmar que som més
savis, ni que vivim més sàviament. Ja ho afirma T.S. Eliot quan
es pregunta: "On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el
coneixement que hem perdut en la informació?"
Creure
és un acte lliure, individual i comunitari, és confiar en Jesús com a centre de
la història, en el valor del seu missatge. És lluitar per un ideal noble que no
ens pertany com a cristians, sinó que desitgem compartir i viure amb altres
persones, independentment de quines siguin les seves legítimes opcions socials,
polítiques o culturals.
Creure,
però, no és fàcil, ni entendre tampoc. Demana una actitud de confiança,
d'humilitat i d'obertura de consciència a realitats que, d'entrada, no resulten
evidents. La fe, que és un do, ha de trobar l'ésser humà disposat a
l'acceptació. La fe és una porta d'accés a una classe d'entesa que eixampla els
límits d'una comprensió estrictament racional.
Hi ha en
la qüestió de la humilitat el reconeixement del límit de les pròpies
possibilitats i l'acceptació que existeix quelcom que ens sobrepassa. L'actitud
que segueix a la humilitat és la de la confiança, una actitud mitjançant la
qual una persona es disposa a creure amb l'esperança d'una transformació bona
per a ell que serà aconseguida en un futur.
La
confiança que per la fe s'entra en un regne de comprensió ha de caracteritzar
l'actitud del qui espera entendre justament perquè primer ha cregut. Fe i raó
només s'oposen si la raó se situa únicament abans de la fe, però no s'oposen si
defensem que la fe pot ser una clau per a la raó per entendre després d'haver
esperat i confiat. Estar disposat que l'extraordinari, el que no té una
explicació purament racional envaeixi les nostres vides és el millor camí per
acabar entenent què hi ha quan s'obre la porta de la fe.
El
missatge de Jesús transcendeix la història, però s'arrela en cada context històric
per transformar-lo i ennoblir-lo. Ens dóna claus per comprendre la naturalesa
humana, el misteri que li és inherent i ofereix un relat de sentit, una gran
cosmovisió. I avui, precisament, el que necessitem és un gran relat que ens
posi en moviment, un relat pel qual valgui la pena lluitar i donar els talents
que, gratuïtament, hem rebut de Déu.
