Signes del nostre temps

 

PENSAMENTS ECLESIALS CONCRETS sobre  alguns SIGNES DEL NOSTRE TEMPS

Des de fa un temps,cada cop que es mora algun capellà sobtadament; quan m’adono que alguns capellans van perdent el cap paulatinament; cada vegada que algun capellà major de 75 anys accepta la pressió dels responsables d’algun bisbat per seguir exercint de rector de la parròquia; quan alguns capellans, a mesura que es van fent grans, se’ls hi dóna més responsabilitats parroquials, de dues o tres parròquies..., tinc els mateixos pensaments.

En primer lloc, torno a verificar, i em sap greu,  la poca cura que tenim de nosaltres mateixos forces (massa) capellans, homes sols i sovint solitaris que tenim moltes dificultats per atendre la nostra salut i les nostres necessitats. La poca cura que tenen de la nostra vida quotidiana i domèstica, els responsables diocesans.

En segon lloc, m’adonc de la intempèrie en què els capellans diocesans estem econòmicament, en quant al lloc on viure, i en altres precarietats, que ens condicionen de tal manera que no ens permeten jubilar-nos de responsabilitats pastorals a una edat com la gent normal i corrent.

En tercer lloc, interpreto les morts (sobre tot de repent), les malalties físiques i psíquiques dels capellans, les acceptacions d’allargament de la jubilació, com uns signes dels temps, com uns crides, com unes ocasions en les que la realitat viscuda ens encamina a respondre, a canviar profundament els nostres esquemes mentals i les nostres estructures parroquials i eclesials.

I em pregunto: per què els nostres responsables diocesans, bisbes, vicaris i consells episcopals, sembla que no acaben de captar aquests signes?. Per què no afronten la realitat amb objectivitat, realisme i donant alternatives de present i de futur?. Com és que no es promou un pla global per zones (barris i comarques) que precisi el nombre de parròquies necessàries i quines funcions pastorals , socials o culturals, es donen als locals de les actuals existents?. Per què no es planifica la distribució dels espais eclesials i dels efectius humans, d’una manera racional, a partir de les necessitats pastorals reals, i a través de les decisions democràtiques dels propis interessats dins de les comunitats cristianes?. Així ho han fet molta part dels Bisbats francesos. Així també molts d’aquests  bisbats  i els dels altres països han anat preparant amb anys, el desenvolupament d’equips de laics, laiques, religiosos, religioses, diaques i capellans que coordinen i animen la pastoral d’unes unitats pastorals que integren tota la realitat cristiana de la zona: Parròquies, moviments, escoles cristianes, grups, comunitats, etc. Què passa que en les nostres diòcesis no es realitza el mateix, imitant el que fa prop de 90 anys ja fan els moviments d’ Acció catòlica en la seva manera d’organitzar-se, on els capellans no “manen” sinó que acompanyen i formen equip?. Per què no es troben diferents alternatives de vivenda (canvis profunds en les residències de capellans, pisos tutelats, ...) adequades a cada cas, pels capellans grans, que permetin que el capellà quan tingui ja els 65 tingui lloc apte i no li faci basarda anar-hi?.

Potser fan por tots aquests canvis?. Potser es preveuen com desequilibradors i que afectaran tot el conjunt de l’església?. Potser no es té prou confiança en els laics i laiques?. Potser es vol deixar que ho facin els responsables diocesans que vindran darrera, quan s’ho trobaran encara més difícil, per no dir poc preparat i impossible? . O és que hi ha altres plans, altres alternatives que s’estan treballant i desconeixem?. Si és així caldria conèixer-les per debatre-les entre tots. Si no és així, seguirem demanant al Senyor que ens doni més fe i confiança, que al cap i a la fi són el contrari de la por.

Quim Cervera

Capellà i sociòleg