Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare

 

Sagrada Família A

 

1. Llegim el text (Mt 2,13-15.19-23)

¹³Quan els savis se n’hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: Lleva’t, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.¹⁴Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se’n va anar cap a Egipte ¹⁵i s’hi quedà fins a la mort d’Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: D’Egipte he cridat el meu fill. ¹⁹Després de la mort d’Herodes, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep, a Egipte, ²⁰i li digué: Lleva’t, pren el nen i la seva mare i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui volien matar l’infant. ²¹Josep es llevà, prengué el nen i la seva mare i va tornar al país d’Israel.²²Però quan va sentir a dir que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi. Advertit en somnis, es retirà a la regió de Galilea ²³i se n’anà a viure en un poble anomenat Natzaret. Així es va complir allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

 

2. Comprenem i contemplem el text

Mateu presenta la doble reacció davant el naixement del Messies en dos quadres. El primer (2,1-12) mostra l’acolliment pels mags d’Orient, representant els estrangers. El segon (2,13-23) mostra el refús per les autoritats jueves i les seves conseqüències: la persecució de Jesús (2,13-23). Aquest segon quadre té tres escenes: 1) la fugida de Josep amb el nen i la seva mare a Egipte, des d’on neix el poble de Déu (2,13-15); 2) la matança dels nens de Betlem per ordre d’Herodes (2,16-18; que no llegim avui); 3) el retorn de Josep amb el nen i la seva mare, no pas a Betlem de Judea, enmig del món jueu, sinó a Nazaret de Galilea, a la frontera amb el món pagà (2,19-23). Cada escena acaba amb una citació d’acompliment lligada a un lloc, així respectivament: Egipte, que recorda Os 11,1; Betlem, Jr 31,15; i Natzaret, sense cap citació perquè suposa l’acompliment de tota l’Escriptura.

La primera escena ve il·luminada per la profecia d’Os 11,1: He cridat d’Egipte el meu fill. Egipte és lloc de refugi per als perseguits (ressò de l’anada d’Israel/Jacob des de Canaan fins a l’Egipte en temps del patriarca Josep, representat ara per un altre Josep, el pare legal de Jesús) i alhora és punt de partida de l’èxode, on s’estableix la relació d’Israel amb Déu com a fill seu. Ara i aquí, com a Fill de Déu que és, Jesús s’identifica amb Israel, tant en els orígens com, i d’una manera única, en el seu estatut de fill en relació amb Déu.

I a l’última escena d’avui, veiem Déu que pren la iniciativa de moure Josep amb el nen i la seva mare d’un lloc a un altre (2,20.22.23). Al primer moviment, l’àngel diu a Josep que se’n vagi al país d’Israel i se n’hi va; on Jesús reviu l’experiència d'Israel cap a la terra promesa, una vegada alliberat del Faraó (ara Herodes). Al segon moviment, l’àngel encamina Josep a Galilea, la terra dels pagans (4,14-16), convertits en els destinataris de la salvació de Déu que porta el nen. Al tercer moviment, Josep se’n va a viure a Natzaret. Noteu, però, que la residència a Natzaret no parteix d’un mandat de l’àngel, ja que se sabia que els profetes ja ho havien anunciat. Així, el relat de la infància acaba en el lloc des d’on Jesús sortirà per a la seva missió (4,13). Ara i aquí, el nen que torna d’Egipte (pasqua jueva) és Déu amb nosaltres (1,23); i l’home que torna d'entre els morts (pasqua cristiana) és Déu amb nosaltres per sempre (28,20).

Mateu ha convertit Josep en un teixidor fidel al pla de Déu: ha posat Jesús al fill de Maria, perquè tothom reconegui en ell la salvació de Déu; i ha portat el nen a Natzaret, perquè tothom li pugui dir Natzaré, el consagrat a Déu (Is 4,3; també Jt 16,17), el plançó del casal de David (Is 11,1). El fill de David, el fill d’Abraham, el Fill de Déu és Jesús de Natzaret.

Al darrera d’aquest quadre, hi ha l’experiència que Mateu ha viscut al si de la seva comunitat judeocristiana: els jueus que han estat fidels a la Llei i als Profetes (representats per Josep) han acollit Jesús i han desafiat les seves autoritats portant Crist als no jueus.

 

3. Pensem-hi

·         Estic atent/a a la iniciativa de Déu que en mou cap a l’acció, sempre cercant que pugui donar el millor?

·         M’identifico amb Josep, que acull Jesús i el porta als de fora del propi cercle?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la

 

Dia de Nadal 

(missa del dia)

 

1. Llegim el text (Jn 1,1-18)

¹ Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. ² Ell estava amb Déu al principi. 3 Per ell tot ha vingut a l‘existència, i res no hi ha vingut sense ell. ⁴ En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. ⁵ La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. ⁶ Déu envià un home que es deia Joan. ⁷ Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. ⁸ Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. 9 Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. ¹⁰ Era present en el món, que per ell ha vingut a l‘existència, i el món no l‘ha reconegut. ¹¹ Ha vingut a casa seva, i els seus no l‘han acollit. ¹² Però a tots els qui l‘han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. ¹³ No han nascut per descendència de sang, ni d‘un desig carnal, ni d‘un voler humà, sinó de Déu mateix. ¹⁴ El qui és la Paraula s‘ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. ¹⁵ Joan dóna testimoni d‘ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.» ¹⁶ De la seva plenitud, tots nosaltres n‘hem rebut gràcia rere gràcia. ¹⁷ La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. ¹⁸ A Déu, ningú no l‘ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l‘ha revelat.

 

2. Contemplem el text

És el primer relat bíblic sobre l‘encarnació de la Paraula. En la tradició sapiencial, Paraula i Saviesa són la mateixa cosa; millor dit, la Paraula present en la Llei i els Profetes és ara la Saviesa. Però la Paraula identificada amb la Llei queda limitada al poble de la Llei, inculturada en un Llibre. La reflexió sapiencial sobre la Saviesa havia ennuvolit la força de la paraula del Senyor (dabar en hebreu, que significa paraula i esdeveniment). El pròleg joànic recupera la força del Dabar, donant-li un nou sentit en continuïtat amb la reflexió sapiencial: la Paraula de Déu no pot identificar-se amb la Llei de Moisès, per això es fa diàleg i esdeveniment en Jesús de Natzaret; així el fet que Déu vulgui establir una relació d‘amor i llibertat amb tota la humanitat, queda narrat en Jesucrist.

El pròleg joànic situa la Paraula en l‘espai-temps. La indicació al principi situa el relat de la comunicació de Déu amb els humans en relació amb el poema de la creació (Gn 1), on tot és creat per la Paraula, i amb la tradició sapiencial (Pr 8,22), quan la Saviesa ja existia. Des de sempre, la Paraula ha volgut relacionar-se amb la humanitat, ha vingut al món (Jn 1,9), ha habitat entre el seu poble, amb els de casa seva (Jn 1,11); però fins ara no s'ha fet sarx (Jn 1,14), fet home. Per tant, el relat sobre Déu gira entorn de l‘abans de la seva encarnació i el després de la seva encarnació.

El pròleg joànic conta com Déu vol que els humans siguin fills seus en el seu Fill (Jn 1,12). Com des d‘ara, els humans poden participar de la plenitud de la vida de Déu en Jesucrist (Jn 1,16). Dit d‘una altra manera, Déu ha creat els humans per a comunicar-los la seva vida en un diàleg d‘amor i llibertat.

En definitiva, ara es tracta d‘acollir Déu en el seu Fill únic Jesucrist o no acollir-lo, si l‘acollim participem de la seva divinitat en la seva humanitat, que és la nostra.

El pròleg joànic consta de sis estrofes: (1) la Paraula preexistent (Jn 1,1-3); (2) la Paraula relacionada amb el món dels humans (Jn 1,4-5); (3) el testimoniatge de Joan (Jn 1,6-8); (4) la Paraula ve a trobar els humans (Jn 1,9-12); (5) l‘encarnació de la Paraula (Jn 1,14), cim de la revelació; (6) la glòria de la Paraula s‘ha mostrat en els fruits rebuts i Jesucrist ha revelat el Déu invisible (Jn 1,15-18).

 

3. Pensem-hi

Com penso acollir la Paraula de Déu que s’ha fet humanitat, fragilitat, precarietat?

Els Estudis d'Evangeli d'en Jaume Fontbona: Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora

 

Evangeli de la nit de Nadal

 

1. Llegim el text (Lc 2,1-14)

¹Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. ²Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. ³Tothom anava a inscriure’s, cadascú a la seva població. ⁴També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la casa i la família de David. ⁵Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, que estava compromesa amb ell en matrimoni. Maria esperava un fill. ⁶Mentre eren allà, se li van complir els dies ⁷i va infantar el seu fill primogènit; el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal. ⁸A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. ⁹Un àngel del Senyor se’ls presentà i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. ¹⁰Però l’àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: ¹¹avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. ¹²Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. ¹³I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: ¹⁴Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

 

2. Comprenem el text

Avui s’acompleixen les promeses, arriba la salvació de Déu. Lluc és el qui més usa l’adverbi avui en el seu evangeli, a fi de subratllar com la salvació entra en la història humana.

Lluc ofereix el marc històric i teològic del naixement del fill esperat. Així, lliga el cens (marc universal: tots els pobles en són els destinataris), que porta els esposos Josep i Maria a Betlem (el lloc de la manifestació del Messies esperat), amb el fet que el fill del casal de David neixi en una menjadora. Així Jesús neix a la ciutat de David, però no en un allotjament com un foraster, sinó en una menjadora, on Israel ha de reconèixer el seu Senyor: «un bou coneix el seu propietari i un ase, la menjadora del seu amo, però a mi, Israel no em coneix» (Is 1,3). Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita però els seus no el reconeixeran com a tal.

Al si d’aquest marc, universal (cens) i alhora concret (menjadora), emergeix l’anunci de l’àngel als pastors, que, vivint al ras, vetllen. Precisament els pastors, perquè vetllen i viuen al marge de la Llei de Moisès, representen el poble de Déu que rep, ara i aquí, la salvació, i alhora, els pobres de sempre, prototipus dels qui esperen i dels exclosos de la vida de Déu, segons el judaisme oficial.

L’anunci del misteri de Nadal segueix l’esquema literari d’anunciació: 1) un àngel s’apareix als destinataris de l’anunci: els pastors; 2) els pastors tenen por; 3) el missatge és font d’alegria per l’avui de la salvació i per la identitat del nascut: és el Salvador, el Messies, el Senyor; 4) el signe: els bolquers (defineix la reialesa del nascut; cf. Sv 7,4-5) i una menjadora (revela que el Senyor es rebaixa i es  despulla dels honors). Per tant, no és Cèsar August el salvador i el sobirà del món com podria semblar, sinó aquest nen nascut ara i aquí en la seva ciutat, però tractat com a sobrant.

El càntic dels àngels confirma la irrupció de la salvació (la pau) de Déu als homes, que estima el Senyor, els pobres de tots els temps. Els àngels reconeixen el que els deixebles arribaran a reconèixer després de la seva resurrecció: la glòria de Déu en Jesús.

 

3. Contemplem Jesús

El nen que neix és el rei d’Israel que no ha estat acollit com a tal pel seu poble. El signe de la seva reialesa són els bolquers. El signe que no és un foraster el trobem en el fet que no troba lloc a on s’allotgen els forasters, és a dir, a la sala reservada per als hostes.

No ha estat acollit pels seus (cf. Jn 1,11), per això és col·locat en una menjadora, on és reconegut com a Senyor d’Israel. Aquest nen que neix a casa seva: és Déu que ens visita (cf. Lc 1,68.78; 7,16), però els seus no el reconeixeran com a tal (cf. Lc 19,44).

Jesús és l’únic Salvador, perquè és el Messies i el Senyor. Aquest és el veritable evangeli per a tota la humanitat.

 

4. Pensem-hi

A què em convida el misteri del Nadal?

Amb quins personatges de l’escena m’identifico?

·         Amb els pastors, als quals se’ls anuncia el misteri de la presència amorosa de Déu (la glòria del Senyor) en un infant?

·         Amb Maria, meravellada per l’esdeveniment viscut, que faixa el fill en bolquers, reconeixent-lo rei i el posa en una menjadora, perquè sigui reconegut com a Senyor?

·         Amb l’àngel i l’estol d’àngels, que viuen i celebren el misteri que anuncien, que Déu visita la humanitat per tal d’alliberar-la del mal i del pecat, i ho fa des de la perifèria i amb les persones de la perifèria?