Roda de premsa

Creure per entendre

Creure per entendre

Josep M. Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Josep M. Carbonell, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Núria Sastre, Francesc Torralba - La Vanguardia)  

Crec per entendre i entenc per creure (Credo ut intelligam et intelligo ut credam) és una cèlebre expressió que empra sant Agustí (354-430) en un dels seus sermons i que després es farà seva sant Anselm de Canterbury (1033-1109), l'autor de l'argument ontològic de l'existència de Déu. Evoquen un doble desig inherent a la vida cristiana: el de creure i el de comprendre.

Comprendre és més que entendre. És saber explicar els fenòmens, la gènesi del que passa, les causes que expliquen la realitat, és davallar a les profunditats i travessar l'epidermis dels fenòmens.

Com a cristians desitgem comprendre el que creiem, però, a la vegada, constatem que la fe, el que creiem, ens permet comprendre d'una forma especialment atractiva i dinàmica la condició humana, el que som, el que hem vingut a fer en aquest món, el món en què vivim, els esdeveniments que hi tenen lloc i el sentit de la història.

La fe il·lumina aspectes de la realitat humana, social, cultural i política que la raó, per si sola, és incapaç de mostrar, però, a la vegada, la raó permet endinsar-nos en les profunditats del missatge que creiem i extreure'n progressivament tot allò de noble i de bell que amaga al seu dedins. Per això, el cristianisme, com ha subratllat Joseph Ratzinger, el Papa emèrit, és la religió de l'àgape (perquè el seu missatge essencial és el de l'amor gratuït i desinteressat) i la religió del logos, la raó divina que regeix el món.

No creiem que el món sigui, com deia el premi Nobel de Bioquímica, Jacques Monod, fruit de l'atzar i de la necessitat, ni que sigui una summa d'irracionalitats; ni un entreteniment per salvar els déus de l'avorriment còsmic. Creiem que té un sentit, una orientació final; creiem que, en aquesta aventura, no estem sols, que caminem vers un horitzó de plenitud, cap al qual tendim travessant tota mena de dificultats i de contrarietats.

Creure és un acte lliure i alliberador, és assumir possibles veritats que transcendeixen, però no neguen la raó. La fe ens posa en moviment. Com ha subratllat el papa Francesc a Evangelii Gaudium, la fe ens mou a sortir de nosaltres mateixos per comunicar l'alegria del que creiem, per donar a conèixer al món que la història té un sentit, que la història acabarà bé, que la mort no és la darrera paraula de la vida humana, que som estimats per un Déu que no es cansa d'estimar.

Creure, però, no és un acte particular dels cristians. Qualsevol ésser humà, per poder desenvolupar la seva vida, ha de fer petits actes de confiança, ha de dipositar una certa fe en les seves pròpies forces, en els projectes que desenvolupa, en les persones amb qui coopera, en les institucions amb què interactua. Com ha dit el sociòleg alemany, Niklas Luhman, sense confiança, no és possible la vida social.

El que ens diferencia els uns dels altres no és l'acte de creure, sinó el contingut de la fe i la manera com creiem. Com expressa José Ortega y Gasset, les creences formen part de la vida humana, són el supòsit a partir del qual vivim, creixem i morim. Moltes de les creences que hi ha latents en el cos social són implícites i mai no se sotmeten a crítica. S'adopten per inèrcia, perquè formen part de l'imaginari col·lectiu, però no es qüestionen.

També en el nostre imaginari col·lectiu postmodern hi subsisteixen creences que no són objecte de crítica, que s'assumeixen de manera gratuïta: és feliç qui té més poder adquisitiu, la vida està feta per gaudir-la, el sacrifici és absurd, la felicitat és el confort, la tecnologia ens fa lliures, creences que tenen les seves conseqüències socials i econòmiques, perquè les creences mai no són innòcues i influeixen en les actituds i en les formes de viure.

La fe cristiana no és una creença qualsevol; és l'adhesió lliure i conscient a una persona en concret, Jesús. Creiem que Ell és la plenitud, la realització plena de la condició humana, l'encarnació de Déu en la història, l'expressió del qui és etern en la temporalitat, del qui és infinit en la finitud, del qui és absolut en la indigència. La fe cristiana no és, doncs, un vague sentiment oceànic, ni una obertura a l'Infinit. És creure que no estem sols en la història humana, que Algú vetlla per nosaltres, que Algú ens ha cridat a donar el millor de nosaltres mateixos al món. La fe cristiana té un objecte de creença que, a la vegada, és un subjecte que ens crida i ens convoca, Jesús.

Creure en Ell exigeix un esforç per comprendre el que va dir, el que va fer, el que va silenciar. Aquesta comprensió és un treball hermenèutic multisecular que exigeix repensar, a cada generació, les seves paraules, els seus fets, els seus silencis. Creiem en Ell, però anhelem comprendre millor el que ens va revelar i, sobretot, volem ser capaços de viure'l en la nostra vida personal i comunitària.

La fe no és un crit desesperat, ni un acte cec. Déu no és una ficció de la ment humana. La fe és un acte raonable que, a la vegada, permet comprendre, a fons, la condició humana, la llum i la foscor que hi ha en l'ésser humà, la magnitud de bé i de mal que és capaç de realitzar. La fe ens permet intuir raonablement el sentit de la història, les claus de la convivència humana i ens crida a dotar de significat les esperances humanes.

La hiperinformació actual, lluny de facilitar una comprensió fonda de la realitat, genera una multiplicació de notícies, de microrelats esparsos sense connexió ni relació lògica que difícilment podem digerir, interpretar i copsar en la seva profunditat. La hiperinformació, tal com diu el filòsof coreà Byung-Chul Han, no garanteix més transparència, ni ofereix una veritat. Creiem saber més, perquè estem informats en tot moment, però no podem afirmar que som més savis, ni que vivim més sàviament. Ja ho afirma T.S. Eliot quan es pregunta: "On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?"

Creure és un acte lliure, individual i comunitari, és confiar en Jesús com a centre de la història, en el valor del seu missatge. És lluitar per un ideal noble que no ens pertany com a cristians, sinó que desitgem compartir i viure amb altres persones, independentment de quines siguin les seves legítimes opcions socials, polítiques o culturals.

Creure, però, no és fàcil, ni entendre tampoc. Demana una actitud de confiança, d'humilitat i d'obertura de consciència a realitats que, d'entrada, no resulten evidents. La fe, que és un do, ha de trobar l'ésser humà disposat a l'acceptació. La fe és una porta d'accés a una classe d'entesa que eixampla els límits d'una comprensió estrictament racional.

Hi ha en la qüestió de la humilitat el reconeixement del límit de les pròpies possibilitats i l'acceptació que existeix quelcom que ens sobrepassa. L'actitud que segueix a la humilitat és la de la confiança, una actitud mitjançant la qual una persona es disposa a creure amb l'esperança d'una transformació bona per a ell que serà aconseguida en un futur.

La confiança que per la fe s'entra en un regne de comprensió ha de caracteritzar l'actitud del qui espera entendre justament perquè primer ha cregut. Fe i raó només s'oposen si la raó se situa únicament abans de la fe, però no s'oposen si defensem que la fe pot ser una clau per a la raó per entendre després d'haver esperat i confiat. Estar disposat que l'extraordinari, el que no té una explicació purament racional envaeixi les nostres vides és el millor camí per acabar entenent què hi ha quan s'obre la porta de la fe.

El missatge de Jesús transcendeix la història, però s'arrela en cada context històric per transformar-lo i ennoblir-lo. Ens dóna claus per comprendre la naturalesa humana, el misteri que li és inherent i ofereix un relat de sentit, una gran cosmovisió. I avui, precisament, el que necessitem és un gran relat que ens posi en moviment, un relat pel qual valgui la pena lluitar i donar els talents que, gratuïtament, hem rebut de Déu.

Continúa la lluita

 

EL DISSABTE 18 ABRIL DE 2015 TOTS A LA MANIFESTACIÓ JORNADA INTERNACIONAL DE LLUITA CONTRA EL TRACTAT DE LLIURE COMERÇ UNIÓ EUROPEA- ESTATS UNITS, A LES 17:00 HORES A PG. DE GRÀCIA-ROSSELLÓ (SEU DE LA DELEGACIÓ COMISSIÓ EUROPEA)

La Clase Obrera sí que existeix

 

Una carta de respuesta obrera

Dicen, se escucha, la misma historia de siempre: Ya no existe la clase obrera... pero, no es posible afirmar eso. 

Y es una realidad que la clase obrera sí que existe y, hoy, más que nunca. Es una clase obrera que la puedes encontrar en las fabricas, los talleres, las pequeñas tiendas, en los sindicatos, en partidos políticos, en la económica sumergida, en empleos precarios, flexibles, en la calle buscando trabajo, en los barrios... barrios de todo tipo marginados y pobres, en muchas y crecientes "periferias del mundo obrero"... que es lo que hoy hay por toda la geografía de ésta España "de charanga y pandereta"
Si que existe la Clase Obrera, existe la Clase Obrera en la negación práctica del derecho al trabajo, del derecho en el trabajo y de los derechos de los trabajadores.  

Existe la Clase Obrera en la desprotección social de los trabajadores para forzar su adaptación a las nuevas formas de empleo... 

Sí, existe la Clase Obrera cuando cientos de trabajadores se encuentran con el problema de la vinculación entre empleo, integración social y derecho social en un modelo de alto desempleo estructural y de precariedad generalizada. 

Si existe Clase Obrera cuando se ataca al sindicalismo y a la negociación colectiva: los sindicatos y los derechos laborales como problemas...
Si, claro que sí existe la Clase Obrera cuando los ricos, en su discurso Neoliberal, acusa a los excluidos  y los culpabiliza de su propia situación... considerándolos  sobrantes, parásitos sociales, no se les necesita para seguir produciendo y no son buenos consumidores...
Si, claro que hoy mas que nunca existe la Clase Obrera... y por eso la HOAC es necesaria...

HOAC de Tenerife

12 d'abril de 2015

Més sobre TTIP amb humor...

Justícia i pau sempre!!!

 JORNADES ANUALS DE JUSTÍCIA I PAU D'ESPANYA

 PEL DRET A UN TREBALL DECENT

 

Us recordem que els propers dies 10, 11 i 12 d'abril, tindran lloc les Jornades Anuals de Justícia i Pau d'Espanya, que enguany es celebraran a Lleida, sota el títol "Pel dret a un treball decent"

Són unes jornades obertes a tothom i és per això que us convidem a fer-ne la màxima difusió entre els vostres amics i coneguts. 

Comentar-vos que les inscripcions ja estan obertes i podeu inscriure-us accedint a aquest link.

 

 

Un fòrum d'alternatives

Paraules de Monsenyor Òscar Romero un dia abans de ser assassinat quan celebrava la missa un 24 de març de 1980 ( i XXVIII)

"Yo quisiera hacer un llamamiento muy especial a los hombres del ejército, y en concreto a las bases de la Guardia Nacional, de la policía, de los cuarteles. Hermanos, son de nuestro mismo pueblo, matan a sus mismos hermanos campesinos y ante una orden de matar que dé un hombre, debe prevalecer la ley de Dios que dice: no matar. Ningún soldado está obligado a obedecer una orden contra la Ley de Dios. Una ley inmoral, nadie tiene que cumplirla. Ya es tiempo de que recuperen su conciencia y obedezcan antes a su conciencia que a la orden del pecado. La Iglesia, defensora de los derechos de Dios, de la ley de Dios, de la dignidad humana, de la persona, no puede quedarse callada ante tanta abominación. Queremos que el gobierno tome en serio que de nada sirven las reformas si van teñidas con tanta sangre. En nombre de Dios, pues, y en nombre de este sufrido pueblo cuyos lamentos suben hasta el cielo cada día más tumultuosos, les suplico, les ruego, les ordeno, en nombre de Dios: ¡cese la represión!" (1980)

Paraules de Monsenyor Òscar (XXVII)

"La pobreza es una espiritualidad, es una actitud del cristiano, es una disponibilidad del alma abierta a Dios. Por eso decía Puebla que los pobres son una esperanza en América Latina, porque son los más disponibles para recibir los dones de Dios. Por eso Cristo dice con tanta emoción: ¡Dichosos ustedes los pobres, porque de ustedes es el reino de Dios! Ustedes son los más capacitados para comprender lo que no comprenden quienes están de rodillas ante los falsos ídolos y confían en ellos. Ustedes, que no tienen esos ídolos, ustedes que no confían porque no tienen el dinero o el poder, ustedes desvalidos de todo, cuanto más pobres más dueños del reino de Dios, con tal que vivan de verdad esta espiritualidad. Porque la pobreza que aquí dignifica Jesucristo no es una pobreza simplemente material, no tener nada, y eso es malo. Es una pobreza que toma conciencia, es una pobreza que acepta la cruz y el sacrificio no con conformismo porque sabe que no es voluntad de Dios. Pero sabe también que en la medida en que hace de su pobreza una conciencia, una espiritualidad, una entrega, una disponibilidad al Señor, se está haciendo santo y desde una santidad sabrá ser el mejor liberador de su propio pueblo. La Iglesia está forjando estos liberadores del pueblo. Ustedes cristianos, en la medida en que su pobreza se convierta en espiritualidad, en esa medida también ustedes son liberadores de nuestro pueblo." (1980)

Paraules de Monsenyor Òscar Romero (XXVI)

"«Bienaventurados los pobres de espíritu». Y muchos han tergiversado esta frase hasta el modo de querer decir que todos son pobres, hasta el que está oprimiendo a los demás. No es cierto. En el contexto del Evangelio «pobre de espíritu», -y como Lucas dice simplemente «pobres»-, es el que carece, el que está sufriendo una opresión, el que necesita de Dios para salir de esta situación." (1980)