Fer pastoral obrera 

en un canvi d’època

(Mercè Solé) Unes 130 persones, provinents de 32 diòcesis ens hem trobat aquest cap de setmana (22-23 de novembre de 2025) a l’Escorial. Delegacions territorials de pastoral obrera, representants de la JOC de Catalunya i de la JOC d’Espanya, ACO, HOAC, Hermandades del Trabajo, religioses, consiliaris... amb ganes de retrobar-nos i de reflexionar junts.

Dos temes damunt la taula: l’evangelització del món obrer en un canvi d’època (amb una molt interessant ponència d’Estrella Moreno, doctora en teologia i directora de l’IDTP de Bilbao) i la pastoral obrera des de les parròquies. 

La Dra. Moreno es va centrar sobretot en el retrat de la generació “mil·lenial”. En va fer un retrat complet, amb aspectes econòmics, laborals, antropològics i culturals, que va esdevenir un retrat dels joves, però també la nostra pròpia història. Ens vam descobrir navegant per un mar de canvis i novetats on hi ha qui surfeja i hi ha qui, com nosaltres, intentem capbussar-nos per comprendre, establir vincles, fer més humana la realitat. Una anàlisi que ajuda a entendre escletxes, prejudicis i punts en comú. De fet ens deia que una realitat nova necessita respostes noves. I tenia raó. Però és més fàcil de dir que de fer.

Alguna cosa es deu estar movent, malgrat tot, perquè a la trobada, i a diferència d’anteriors edicions, hi havia noves delegacions i un bon grupet de joves. Les noves delegacions obren camí plantejant la pastoral obrera en un context diocesà i sense els moviments que habitualment hi donen suport. És un repte interessant i de futur: caminar sense els moviments de tota la vida (ACO, GOAC, JOC...), tenir present especialment el context parroquial i civil, utilitzar un llenguatge entenedor, i tota la creativitat que comporta la voluntat de mantenir-se al costat dels treballadors en situació de precarietat. Tenint present que en el món del treball immigrants, dones i joves ocupen els espais més vulnerables. Tot això mentre els “boomers”, que som avui majoria a la pastoral obrera, comencem a jubilar-nos amb unes pensions més dignes que els sous dels treballadors precaris en actiu. Si més no, de moment.

L’altre eix de la trobada ha estat el treball des de les parròquies. Els qui, com servidora, vam créixer en la fe en una parròquia que mantenia els mateixos objectius que l’ACO i la JOBAC en el seu moment, en conservem una grata memòria. Els moviments potser ofereixen més protagonisme (en el sentit de més corresponsabilitat) als laics, i eixamplen més fàcilment l’àmbit del compromís en la frontera (o en la perifèria, en termes més actuals). Però l’espiritualitat era la mateixa.

Maru Megina, ex-presidenta de l’HOAC, va centrar aquesta necessària vinculació amb les parròquies des de la Comunió, la Participació i la Missió i va oferir unes quantes pistes realistes i pràctiques, que van ser molt ben rebudes. Hem constatat però que, malgrat la sinodalitat i  l’esperó a sortir a l’encontre de la gent  (sobretot de la més vulnerable) ens trobem amb el rebuig o la indiferència d’alguns rectors i de vegades també de les comunitats. Potser pel seu desconeixement pràctic del pensament social de l’Església. Com si vincular fe cristiana i implicació social fos una mena de sacrilegi, quan de fet és una clara crida a viure de forma coherent en el món, posant el bé comú al centre i des de la llibertat de cadascú.

Que ara en el conjunt de l’Església es treballi per la presència pública dels laics, no significa que es valori o es visibilitzi la tasca dels moviments especialitzats. Els bisbes han pres altres opcions. Per tot plegat, sortia majoritàriament la necessitat d’una presència humil i tranquil·la a les parròquies, de promoure sobretot l’acollida, d’aprendre a viure en la diversitat cultural i eclesial i de no llençar la tovallola. 

Continua molt vigent per a nosaltres el discurs del document “La Pastoral Obrera de Tota l’Església”: és el nostre deure bastir ponts entre l’Església i el món obrer, i, sobretot, viure i transmetre l’Evangeli de Jesús enmig de la precarietat.