Presència d’Església a la societat. Reflexió teològica pastoral
La resposta a la crisi social mundial actual no passa només per assumir un compromís intens i ràpid, a la manera d'un corredor "sprinter", sinó pel compromís permanent, constant i llarg, propi d'un "marató". Per aquesta raó, al mateix temps que van emergint diverses alternatives operatives econòmiques i polítiques, cal posar uns fonaments que sostinguin aquesta llarga marxa de recerca de camins cap a la renovació de la humanitat del nostre temps.
La meva aportació anirà en aquesta direcció. Per això, utilitzaré la metodologia de la lectura creient de la realitat (Lc. 12, 54-56). En un primer moment, descriuré alguns dels reptes i signes d'esperança de la conjuntura històrica actual. En un segon moment, oferiré alguns principis i criteris evangèlics, teològics, espirituals i pastorals. Finalment, suggeriré algunes directrius i línies d'acció.
I. - Reptes i signes d'esperança.
La situació candent actual de la humanitat respon a un debat universal, que no és abstracte sinó concret i arrelat en les diverses situacions particulars i locals. És la intuïció que ja va plantejar Joan XXIII en l'encíclica Mater et Magistra (1961)). Efectivament, el document de l'any 1961, al mateix temps que rememora l'ensenyament social de l'Església des de Lleó XIII, obre la reflexió a nous aspectes concrets de la qüestió social en considerar l'agricultura com un sector deprimit i, especialment, en situar la qüestió obrera i la qüestió social en el marc de la qüestió mundial. Aquesta afirmació i denúncia tan important, encara va ser reafirmada amb més intensitat en l'encíclica Pacem in Terris, publicada dos anys més tard (1963).
Si anem una mica més a fons en l'observació de la realitat social actual, podem analitzar-la des de tres elements clau. En primer lloc, cal observar que vivim en una societat edificada en la mentida, o en les veritats a mitges. En segon lloc, podem verificar que aquesta mentida és la causa més profunda que engendra el clima de la violència social en què vivim. En tercer lloc, hem de prendre consciència que la violència ens ha aïllat als uns dels altres, i ha bloquejat un diàleg universal eficaç per tal d’afrontar els problemes comuns. La conseqüència d’aquesta realitat social és que no és fàcil unir i compartir els esforços de les persones i les institucions, que ja estan buscant alternatives a la situació.
Val a dir que aquesta situació no només afecta les institucions socials, polítiques, econòmiques i culturals, sinó també a cada ésser humà concret. S'ha acabat el temps de limitar-nos a la denúncia de la situació estructural (que per descomptat s’ha de fer) però, sense sentir-nos còmplices. Ha arribat l’hora d’implicar-nos personalment en la transformació social, tot anunciant les actituds i els camins de superació de la mateixa.
Aquesta contradicció entre la mentida social i la complicitat de moltes persones i institucions amb la mateixa, planteja als cristians unes preguntes radicals:
· Quina és l'actitud i l'opció de cada cristià i de l'Església davant l'emergència de la veritat social?.
· Estem disposats a revisar les nostres pròpies actituds i pràctiques socials?,
· Com ens disposem els cristians a compartir el nostre compromís amb les altres persones i institucions implicades en la renovació de la humanitat?
No obstant això, aquesta situació viscuda, al mateix temps que és un gran repte, també és el gran signe d'esperança dels temps que s'acosten: denunciar la mentida social per encaminar la humanitat cap a la veritat, la justícia, la pau, l'amor i la llibertat, com afirmen Mater et Magistra i Pacem in Terris. Estem davant l'essència del cristianisme, del projecte de Déu sobre la història, anunciat en l'evangeli i encarregat com a tasca nuclear de l'Església de tots els temps: caminar cap a la unitat i ser ferment de la Nova Humanitat.
II .- Principis i criteris evangèlics.
Per a aquesta llarga marxa de la recerca d'una alternativa social no hi ha receptes, però tampoc anem a la deriva, sinó que tenim uns principis i criteris que ens orienten i ens guien. Entre d'altres, podem destacar alguns dels més importants:
1 .- El criteri antropològic.
El primer i principal criteri és la recerca de l'autenticitat, és a dir, viure en la veritat. L'autenticitat passa per partir de la complexitat de la situació social, per l'acceptació de les limitacions dels nostres coneixements i pel reconeixement de la pròpia debilitat personal i comunitària. No obstant això, no se'ns demana ser superhomes, sinó persones implicades, conscient i conseqüentment, en l'anàlisi de la realitat, la recerca de camins operatius eficaços, i per romandre en el compromís de l'acció. Aquestes són les bases humanes per acreditar la credibilitat de tothom que vulgui ser missatger de l'evangeli, condició de possibilitat per acreditar la credibilitat missatge cristià. Cal reconèixer que la vida de Joan XXIII és una icona real d'aquest criteri antropològic de l'autenticitat. Per aquesta raó, el seu testimoni d'autenticitat va arribar a tota la gent i va acreditar el missatge evangèlic de la justícia social. Podem dir que, 50 anys després de la publicació de l'encíclica Mater et Magistra, el seu missatge segueix viu.
2 .- El criteri teològic.
La credibilitat del missatger no estalvia el discerniment de la credibilitat del missatge evangèlic. Aquest és el sentit del criteri teològic. La qualitat de l'evangeli es manifesta en el testimoni de cada cristià, però només és eficaç quan realment és un testimoni comunitari de defensa del bé comú i de la dignitat de la persona, des de l'horitzó de les benaurances (Mt. 5, 1 – 12), operatiu en les obres de misericòrdia (Mt. 25, 31 – 46). Aquest principi del testimoni comunitari, no només sosté la comunió interna de la comunitat cristiana, sinó també la missió de l'Església en el Món. El testimoni comunitari eclesial no és només la suma quantitativa del testimoni dels individus, sinó un salt qualitatiu que reflecteix el misteri de Déu present en l'Església. Efectivament, els cristians només som creïbles quan anunciem la bona nova als pobres (Lc. 7, 22)
El concili Vaticà II va expressar bellament aquest criteri teològic quan en la Constitució Pastoral Gaudium et Spes, presenta l'Església com signe i salvaguarda de la transcendència de la persona". (GS 76 / 2). Aquest doble element "signe i salvaguarda" posa en relleu la importància de la fe professada (signe del misteri de Déu) i de la fe manifestada en l'esperança i realitzada en la caritat (escut o salvaguarda de la dignitat transcendent de la persona).
Efectivament, quan lluitem per la dignitat de cada persona i no permetem que sigui moneda de canvi, no estem fent res més, ni menys, que afirmar amb fets que cada persona concreta és imatge de Déu, fill o filla de Déu. Un cop més estem davant l'entranya del cristianisme. La lluita per la justícia és el nivell mínim de la pràctica de la caritat. La caritat afegeix a la justícia l'opció radical d’intentar viure tal i com Crist va viure, i estimar tal i com ell va estimar.
3, - El criteri espiritual.
La pràctica del criteri antropològic i teològic generen persones unificades en el seu interior, que són capaces no solament d'acceptar un compromís concret i a temps parcial, sinó de viure compromeses des de la llibertat alliberada. De fet, no és possible una veritable transformació de la societat sense la transformació de la persona en la seva interioritat. Aquesta qualitat espiritual de l'agent social és essencial per no defallir en la llarga marxa de la transformació de la societat en comunitat humana i fraternal.
La manera de verificar aquesta qualitat espiritual és preguntar-nos si, al mateix temps que lluitem per una societat nova, anem produint els "fruits de l'Esperit Sant" i, especialment, la caritat que brolla de la justícia, el goig de viure i la pau serena (Ga 5, 22-23).
4 .- El criteri pastoral.
Els criteris anteriors sostenen la dinàmica pastoral pròpia de l'Església Samaritana (Lc. 10, 25-37). L'Església samaritana és una comunitat de fe que viu el seu projecte missioner amb realisme i llibertat, però que és capaç de deixar-ho tot quan observa el sofriment del món, per atendre eficaçment a la persona que pateix, creant les condicions objectives per curar el seu dolor, eradicar les causes d'aquest dolor, i seguir el seu propi camí amb autonomia i sense crear cap tipus de dependència paternalista.
En aquesta perspectiva convé revisar la tasca de la institució de Càritas en la vida de l'Església. Càritas organització és només el "motor d'arrencada" de la caritat de tota la comunitat cristiana, cridada a viure com Crist va viure i estimar com Crist va estimar. D'aquesta manera, prenem consciència que la caritat de l'Església no és un departament sectorial de la mateixa, sinó un eix vertebrador transversal, que neix de la Caritat de Déu i que omple d'amor tota manifestació i acció eclesial sense excepció: l’acció profètica, la celebració litúrgica i el funcionament real de les estructures educatives de la fe.
Aquests quatre principis i criteris, són la roca ferma sobre la qual podem edificar la vida interior de la comunitat eclesial i la seva missió en el món. Aquesta roca és la Paraula amorosa de Déu lliurada a la humanitat per sempre en la persona de Jesucrist i segellada per l'Esperit (Mt 7, 24 - 27).
Sobre aquesta base és possible emprendre la llarga marxa (marató) de la lluita per la justícia sense defallir mai. Cooperant amb totes les persones i els grups disfuncionals davant el sistema establert, podem compartir els camins de recerca d'alternatives. Aleshores, al mateix temps que ens ocupem de les necessitats personals, també som capaços d'assumir aquesta responsabilitat social amb una cura infinita. Només així podem aportar el sabor de l'evangeli a la societat del nostre temps.
III .- Directrius operatives i línies d'acció.
Els reptes i signes d'esperança descrits, a la llum dels principis i criteris elaborats, ens permeten suggerir algunes directrius operatives i algunes línies d'acció, per caminar amb realisme i lucidesa. Donada la limitació del temps i l’espai, em limitaré a enunciar-les breument.
1.- Promoure un moviment decidit i permanent de conscienciació de la missió i la presència transformadora dels cristians en el món.
A la llum de l'evangeli, de la gran tradició de la fe i de l'ensenyament social de l'Església, aquesta és la tasca bàsica del laïcat. Es tracta de fer les coses ben fetes: la responsabilitat en el treball, la vida familiar i la presència activa en la societat. Això suposa un esforç de conversió de cada cristià a la responsabilitat creadora, conscient i conseqüent. En llenguatge popular, podem dir que es tracta d'escombrar davant de casa. Antigament, en els pobles cada veí escombrava davant de casa i, d'aquesta manera, tot el poble resplendia. Aquest moviment eclesial de promoure la responsabilitat política de cada cristià, quan es produeix, genera efectes multiplicadors a la base social i, també, en els dirigents de la societat.
2 .- Realitzar un treball intel·ligent i compartit, per buscar camins alternatius econòmics, polítics, socials i culturals de convivència humana i ecològica, basada en el bé comú.
La conversió personal a la solidaritat és condició essencial per a canviar les coses, però és insuficient quan no és compartida en grup i no s'incrusta en les institucions polítiques, econòmiques, socials i culturals. Per aquesta raó, s'ha de renovar la pràctica democràtica cap a un nou model de participació més activa del poble en la presa de decisions tècniques per resoldre els problemes concrets. Hem viscut recentment una gran corrent d'indignació davant la gestió política de la societat. Es tracta d'un moviment social de denúncia de l'ordre establert. No obstant això, reconeixent tot allò que té de positiu, crec que és urgent passar de la indignació a la capacitat de sorpresa, és a dir, no limitar-nos a denunciar el que és inhumà, sinó també a obrir-nos a la contemplació i a l’admiració davant de les persones i els col·lectius que ja estan construint les alternatives de futur. Entre tots podem treballar eficaçment per al bé de tots.
3 .- Testimoni de les "benaurances" (Mt 5, 1-12), operatives en les "obres de misericòrdia" (Mt 25, 31-42).
Amb això vull indicar que en l'anàlisi i la recerca d'alternatives econòmiques socials, els cristians hem de compartir la recerca de les solucions tècniques en l'interior del debat polític de tota la societat. No obstant això, aquest procés ha de ser viscut des del tarannà i l'estil propi de l'evangeli, és a dir, des de l'horitzó de les benaurances, operatives en les obres de misericòrdia: el sentit de la pobresa, la compassió interior, la netedat de cor, el compromís per la pau, la capacitat de no caure en el parany de ser gent conflictiva, però tampoc tenir cap por a ficar-nos en embolics quan calgui.
4 .- Una tasca de tota l'Església en la seva globalitat.
Aquest compromís ens afecta a tots: a la diòcesi, les parròquies, les comunitats i les institucions cristianes. Tanmateix, aquesta tasca comunitària col·lectiva ha de posar en relleu unes opcions i actituds concretes, que emergeixen de la vivència autèntica de l’evangeli. Em limito a enumerar algunes d’aquestes actituds comunitàries més importants:
• Comunitats acollidores i atentes a la realitat.
• Comunitats que escolten, aprenen, es comuniquen, ensenyen i resen amb intenció social.
• Comunitats que viuen la identitat i la presència transformadora dels laics en el món, com un do i una tasca.
• Comunitats que viuen la presència en el món des de la convicció del compromís temporal dels cristians, en vista a transformar-lo i testificar la presència de Déu en els esdeveniments humans. En llenguatge clàssic, aquest compromís és anomenat amb l’expressió llatina “consecratio mundi”: l’ordenació dels afers temporals en la perspectiva del pla de Déu sobre la història.
• Comunitats que acompanyen als cristians compromesos en la societat i en la política activa.
• Comunitats atentes a la formació permanent dels cristians en l'ensenyament social de l'Església.
• Comunitats que practiquen un discerniment evangèlic, mitjançant el Consell de Pastoral Diocesà per elaborar projectes concrets d'acció, adaptats a cada circumstància i lloc específics.
• Comunitats que ofereixen una informació clara sobre els serveis socials eclesials existents.
• Comunitats que, al mateix temps que assumeixen la responsabilitat del compromís, de vegades dramàtic, no perden el bon humor, és a dir, la capacitat de viure el present en l’amor,l'assossec, l'alegria i la pau.
Conclusió.
Fa anys, la Conferència Episcopal Espanyola va publicar un document sobre l'apostolat seglar, amb el títol Cristians laics, Església en el món. Es tracta de romandre sempre fidels en aquesta tasca dels cristians en el món, però des de la convicció profunda que una sola persona val més que tot l'or del món (Joseph Cardijn). Aquesta convicció és l'aportació necessària i específica de l'Església al debat social de tots els temps i, per descomptat, també del nostre.
Ramon Prat i Pons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada