El bisbe Josep Àngel nomenat arquebisbe de Sevilla

 

El MIJAC davant la pandèmia

 

Arcadi Oliveres per sempre

«Mamá, ¿quién era Arcadi?»

escrito por Sonia Herrera Sánchez -7 Abril 2021356

«Mamá, ¿quién era Arcadi?». Algún día, tal vez dentro de unos cuantos años, surgirá esta pregunta en medio de alguna conversación… La crisis ecológica y social quizás se habrán agravado y seguramente nos estaremos preguntando qué nos diría Arcadi Oliveres, que nos alentaría a hacer, qué entramados de poder y desigualdad deconstruiría, qué caminos iluminaría en la oscuridad…

Los adultos allí presentes, ya observando los 40 probablemente por el retrovisor, nos miraremos cómplices con una sonrisa, porque somos de aquella generación afortunada que lo tuvo de profesor en la universidad o, simplemente, en la vida, como referente indispensable de nuestro activismo social y político. Somos de la generación que lo escuchó en tantas y tantas charlas a lo largo del territorio hablando sobre este sistema que es como un kraken colosal que todo lo devora: le escuchamos hablar de decrecimiento, de banca ética, de patentes y farmacéuticas, de antimilitarismo, de la deuda externa, del Norte depredador y el expolio de las transnacionales en el Sur, de objeción fiscal, de democracia y de movimientos sociales…

Nos miraremos satisfechos por el privilegio de haber aprendido de personas como Arcadi, con su ejemplo de coherencia entre reflexión y acción, que la esperanza se construye día a día y se pasa de mano en mano como una antorcha encendida en la llama de la utopía. Sentiremos el peso de la responsabilidad de ser relevo, discípulos -quizás indignos- de aquellos maestros y maestras que como él pusieron el cuerpo y el nombre siempre al lado de quien sufre.

Recordaremos que Arcadi fue uno de aquellos hombres buenos que encarnaron un trabajo infatigable por la justicia global que brotaba de una profunda fe. Y así lo explicaba nítidamente el historiador Giaime Pala en Twitter el mismo día de su muerte: «El principio de esperanza, si está apoyado en una genuina base cristiana, es más robusto que el optimismo de la voluntad». Así lo puso de manifiesto Arcadi hasta el último momento: enseñando, escribiendo, respondiendo, acogiendo…

«Mamá, ¿quién era Arcadi?», me preguntarás insistente. Y no me faltarán las palabras, sino que todas se amontonarán entre el corazón y los labios, esperando ser pronunciadas. Te subiré en mi regazo y quizás googlearé para enseñarte alguna foto de aquel profesor con barba y rostro amable que se ofrecía para darte toda una clase, café mediante, porque no habías podido asistir a su sesión por estar enferma. Y te contaré orgullosa que me acompañó el día de la defensa de mi tesis, como Jaume Botey, que también nos dejó hace algún tiempo. Y más allá de las anécdotas, te hablaré de servicio, de gratuidad, de resiliencia, de ternura, de compromiso, de humildad, de cuidado…, de que para Arcadi no había causas perdidas.

Te explicaremos entre todas las presentes por qué la palabra profética de Arcadi siempre fue acicate que nos hizo creer que era posible hacer caer este sistema capitalista, patriarcal y colonial desde la cultura de paz y transformarlo todo para hacer, para los que veníais detrás, un mundo más justo y habitable. Y, tal vez, acabaremos citándolo para decirte que «estamos obligados, pues, a no perder la esperanza, pero también hay que ser realistas y tener claro que este no perder la esperanza nos obliga a hacer muchos cambios y muchos trabajos inmediatos. (…) Solo falta voluntad. Voluntad generalizada y voluntad individual para combatir el egoísmo y caminar hacia una dignidad global» (Paraules d’Arcadi, Angle Editorial, 2021).

Quizás entonces, hijo, entenderás que la muerte no se llevó a Arcadi, que lo llevamos dentro y que nos enseñó que nunca está tan oscuro como justo antes de que salga el sol.

Una jornada de formació a l'ACO sobre la revisio de vida

 

         

JORNADA DE COMUNICACIÓ, EL 17 D'ABRIL DE 2021

S’acosta la V Jornada de comunicació de l’ACO que portarà per títol «Fer Revisió de Vida en temps de pandèmia». Serà el dissabte 17 d'abril a partir de les 10 h en format telemàtic.

 En aquesta edició de la Jornada, volem proposar-vos tres tallers:

- per millorar les nostres habilitats amb les noves tecnologies,

- per pensar altres maneres de fer grup sense aquestes eines

- i per acompanyar aquells grups que tenen més dificultats en l’ús de les tecnologies digitals.

Us heu d’inscriure a un dels tallers prèviament en aquest enllaç.

Teniu més informació al programa.

Etiqueta per a la jornada: #JdaComunicacioACO.

 L'enllaç per assistir a la Jornada a través de la plataforma Zoom és aquest . ID de la reunió 975 9478 8046 i codi d'accés 108094 (per si us el demanés). 

Esperem poder saludar-te el dissabte 17!

Comissió de comunicació

Una entrevista a Santi Boza, president de l'ACO (Acció Catòlica Obrera)

 

SANTI BOZA

 

PRESIDENT D'ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO)

“Fer la revisió de vida no és com anar al psicòleg”

MIREIA ROURERA - BARCELONA

“Empel­tats a Jesús, que ens dona vida” és el lema triat per Acció Catòlica Obrera (ACO) per a aquesta Set­mana Santa, un lema amb què els mili­tants volen seguir “el seu com­promís evan­ge­lit­za­dor del món del tre­ball, mal­grat la incer­tesa i les pors que com­porta la situ­ació actual de pandèmia”. L’ACO, que es va fun­dar el 1953 i és un dels movi­ments de cris­ti­ans catòlics de base més potents a casa nos­tra, per on han pas­sat milers de cata­lans, mai havia vis­cut un curs de “tran­sició”com aquest. Amb la vista posada en la cele­bració del pròxim con­sell, que s’ha hagut d’ajor­nar fins al maig del 2022”, els mili­tants no volen “obviar que els moments espi­ri­tu­als en comu­ni­tat, mal­grat la vir­tu­a­li­tat i les distàncies obli­ga­des, han de con­tri­buir més encara al nos­tre crei­xe­ment com a mili­tants sense por del futur i amb una mirada oberta i espe­rançada”.

Què és l’ACO?

L’ACO és una asso­ci­ació de cris­ti­ans catòlics que cre­iem en l’Evan­geli i que tenim la figura de Jesús com a refe­rent de la nos­tra vida. El movi­ment s’iden­ti­fica històrica­ment amb el món obrer i la lluita per les injustícies soci­als, com altres movi­ments catòlics obrers d’altres països i de casa nos­tra, la Ger­man­dat Obrera d’Acció Catòlica, per exem­ple, i tre­ba­llem per pro­moure la justícia en la soci­e­tat i la dig­ni­tat del tre­ball. La nos­tra eina pri­mor­dial, que no és exclu­siva del nos­tre movi­ment, és la revisió de vida i també l’estudi de l’Evan­geli, la lec­tura analítica del Nou Tes­ta­ment en clau actual.

Què és la revisió de vida?

És revi­sar fets de la nos­tra vida a la llum de l’Evan­geli. Fun­ci­o­nem en petits grups, d’entre cinc i 10 per­so­nes, que es for­men a par­tir de les zones en què es divi­deix l’enti­tat a cada diòcesi i cada grup fa de forma periòdica tro­ba­des en què es fan aques­tes revi­si­ons fent ser­vir els mate­ri­als que faci­lita el movi­ment. És un pro­ce­di­ment que es basa en tres punts: veure, jut­jar i actuar.

Què vol dir?

Els fets de vida de cadascú de nosal­tres es posen sobre la taula i es “veuen”, s’expo­sen, fixant-nos en les cau­ses i les con­seqüències del fet. Després aquests fets es “jut­gen”, que vol dir que hem de mirar com ens inter­pel·la Jesús davant d’ells. I, final­ment, és el torn de l’“actuar”, que és on se’ns con­vida a l’acció i on els mem­bres del grup adqui­rei­xen com­pro­mi­sos a par­tir de la revisió rea­lit­zada.

Els temes de què par­leu són per­so­nals?

Sí, coses que ens pas­sen en el dia a dia. Hi ha molts temes rela­ci­o­nats amb el món labo­ral, per exem­ple, de rela­ci­ons entre com­panys... Però es pot par­lar de qual­se­vol fet de vida, de l’àmbit fami­liar, fins i tot de pare­lla, qüesti­ons que a vega­des poden ser incòmodes... Però també es poden trac­tar temes que en aquest moment esti­guin afec­tant la soci­e­tat.

La gent ha de ser gent molt amiga!

No hem de ser amics, tot i que al final la gent ho acaba sent, natu­ral­ment, perquè expli­quem coses molt per­so­nals i perquè els grups ens veiem periòdica­ment. Nosal­tres pen­sem que aquesta con­fiança en el grup i la revisió de vida és una eina que ens ajuda a créixer. Evi­dent­ment el nivell de relació entre els mem­bres del grup ha de ser bo perquè es genera una gran inti­mi­tat i con­fiança. Vol­dria dis­tin­gir la revisió de vida de les teràpies...

...d’ajuda?

Exacte. No és com anar al psicòleg perquè la revisió de vida va més enllà. No es tracta de “solu­ci­o­nar un pro­blema”, sinó que s’està fent un tre­ball i s’intenta mirar qual­se­vol fet de la nos­tra vida amb els ulls de Jesús. Mirem com Jesús ens inter­pel·la res­pecte a això. La dinàmica del veure, jut­jar i actuar es porta més enllà dels grups, perquè mol­tes refle­xi­ons del movi­ment seguei­xen aquesta dinàmica. Quan volem refle­xi­o­nar sobre un fet uti­lit­zem aquesta fórmula, que és la de mirar amb ulls pro­funds les coses després de veure com ens inter­pel·la l’Evan­geli. De fet, mirar les coses en pro­fun­di­tat i ana­lit­zar-les, siguis o no cre­ient, és molt con­ve­ni­ent.

Amb la pandèmia, els grups de revisió de vida com han fun­ci­o­nat?

La veri­tat és que ens ha con­di­ci­o­nat la nos­tra forma de fun­ci­o­nar, perquè ha sigut difícil tro­bar-se i, com molta gent, també ens hem hagut de posar les piles amb el món telemàtic. També, i per culpa de la pandèmia, hem ajor­nat el con­sell, que es fa cada qua­tre anys i és el que marca la pri­o­ri­tat de curs, la temàtica gene­ral de bona part del tre­ball dels grups. Aquesta pri­o­ri­tat es deci­deix cada qua­tre anys a par­tir de les apor­ta­ci­ons dels dife­rents grups i s’havia de fer aquest 2021 però no hem tin­gut temps de pre­pa­rar-lo i el farem el 2022. La pandèmia ho ha tras­to­cat tot i ha posat en relleu la pre­ca­ri­e­tat que ens envolta.

També ens fa pen­sar en la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat? És el que diu el papa Fran­cesc a ‘Lau­dato si’, oi?

La pandèmia posa de mani­fest que nosal­tres tenim molta res­pon­sa­bi­li­tat pel que fa al canvi climàtic i és un toc d’atenció que ens fa ser cons­ci­ents que pot­ser no hem trac­tat bé la terra que habi­tem. Per tant, ara mateix és molt encer­tat tre­ba­llar aquesta encíclica del papa, que posa el dit a la llaga de la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat i què hem de fer per can­viar les coses.

Fran­cesc fa un crit per l’eco­lo­gisme inte­gral, on demana que siguem res­pon­sa­bles. Des de l’ACO us hi heu sen­tit inter­pel·lats?

Justícia i Pau ha impul­sat, i nosal­tres hi par­ti­ci­pem, la xarxa Lau­dato si o Lau­dato si cada dia, que pretén donar difusió a l’encíclica, tre­ba­llar els seus aspec­tes. És impor­tant mirar com som inter­pel·lats com a cris­ti­ans: què n’estem fent, del nos­tre pla­neta; com estem con­su­mint, i com hem de con­su­mir. També es parla de la sobi­ra­nia ali­mentària. Des d’aquesta pla­ta­forma s’anima les enti­tats que la inte­grem a fer difusió, a través de vídeos i altres mate­ri­als, també a les xar­xes, de com podem trans­for­mar aspec­tes del dia a dia per can­viar el món.

I tot aquest tre­ball que feu des dels movi­ments soci­als, les vos­tres refle­xi­ons... arri­ben a la soci­e­tat en gene­ral?

La veri­tat és que tenim un repte perquè tenim coses a dir, tre­ba­llem, refle­xi­o­nem i arri­bem a con­clu­si­ons, i no és gens fàcil que aques­tes refle­xi­ons arri­bin a la soci­e­tat. Les enti­tats d’església i l’Església en gene­ral fem molta feina que després té poca difusió... Una de les dar­re­res coses que hem fet sobre el tre­ball decent en què van par­ti­ci­par les enti­tats que for­mem la pas­to­ral obrera va ser un acte extern per donar visi­bi­li­tat a les nos­tres refle­xi­ons sobre la pre­ca­ri­e­tat del tre­ball, però poca gent ali­ena a l’Església s’en va fer ressò, aquesta és la veri­tat. Quan les refle­xi­ons, siguin del caire que siguin, es fan des de la pers­pec­tiva de l’Església, és difícil arri­bar a altres esfe­res, mal­grat que siguin objec­tiu comú amb mol­tes d’aques­tes. També hi ha una qüestió de pre­ju­di­cis i, per molt alter­na­tiu que siguis dins l’Església, si una cosa és de l’Església molta gent ja ni ens mira.

Des d’Acció Catòlica Obrera rei­vin­di­queu mol­tes cau­ses.

El Dia de la Dona, per exem­ple, per par­lar d’una mobi­lit­zació molt recent. Una de les nos­tres raons de ser és rei­vin­di­car la dig­ni­tat del món del tre­ball i aquesta no es pot rei­vin­di­car si no es parla de la dig­ni­tat del tre­ball de la dona.

Els movi­ments de l’Església tenen gent sobre­tot gran? la gent jove s’hi implica? Hi ha relleu?

L’ACO, que s’ha nodrit històrica­ment de la gent jove de la JOC, la Joven­tut Obrera Cris­ti­ana, ara mateix té dèficit de per­so­nes joves, és veri­tat. A l’ACO en aquests moment hi ha molta gent de mit­jana edat i gent gran, podem dir que el gruix va dels 40 als 60 anys. Aquesta és la rea­li­tat avui. Hi va haver moments, a prin­ci­pis dels vui­tanta, en què hi va haver una crisi molt gran en tots els movi­ments de l’Església i molta gent se’n va des­vin­cu­lar, però tot això va can­viar entre els vui­tanta i els noranta, que va ser d’una gran par­ti­ci­pació en els movi­ments catòlics. Però ara la veri­tat és que la gent jove, que havia sigut una veu impor­tant, ara mateix no està en aquesta línia... Estem per­dent el flux de gent jove que venia de la JOC.

I si no ve la gent de la JOC?

Al marge de la gent jove hi ha molts casos de gent ja adulta que en un moment de la seva vida deci­deix parar, inten­tar refle­xi­o­nar, i vol pro­var d’entrar en un equip de revisió de vida. És gent valenta, que accepta posar la seva vida al des­co­bert per refle­xi­o­nar-hi des de la pers­pec­tiva de l’Evan­geli.

Gent que es com­pro­met. Pot­ser cada cop n’hi ha menys?

A part de la crisi pròpia dels movi­ments de l’Església, crec que els pro­ces­sos de reflexió, d’allò de tro­bar-se per par­lar... en gene­ral van en con­tra del temps que vivim, un temps que es queda més amb la mirada curta, amb la gent de bòlit pel seu dia a dia. Nosal­tres apos­tem per refle­xi­o­nar, per les jor­na­des de for­mació, reces­sos.

L’ACO i els seus grups són revi­sats pels con­si­li­a­ris. Aquesta figura... han de ser cape­llans?

Tots els movi­ments d’acció catòlica tenen un con­si­li­ari gene­ral però després també cada grup de mili­tants té un con­si­li­ari, però avui no ha de ser religiós, pot ser laic. El con­si­li­ari no és que sigui un mem­bre més de l’equip, és el que vet­lla per l’acom­pa­nya­ment en la fe.

Cada cop n’hi deuen haver més, de laics, ja que hi ha menys cape­llans...

Sí, cada cop hi ha més laics fent aquesta funció. De fet, hi ha cur­sos per for­mar laics perquè puguin fer de con­si­li­a­ris.

Quan el papa diu que s’ha de con­fiar i pro­mo­ci­o­nar els laics?

El papa ens inter­pel·la a par­ti­ci­par en la vida ecle­sial; la presència del laïcat s’ha de pro­mo­ci­o­nar perquè som molt impor­tants en l’Església. Pre­ci­sa­ment, i per fer sen­tir la nos­tra veu abans de la pandèmia, mol­tes enti­tats de la diòcesi de Bar­ce­lona, entre aques­tes l’ACO, vam par­ti­ci­par en el congrés de laics que va tenir lloc a Madrid pro­mo­gut per la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola. El lema del congrés va ser Poble de Déu en sor­tida. L’ACO, a part, forma part de l’Apos­to­lat Seglar.

El futur de l’Església sou els laics?

Sí, i cal un acom­pa­nya­ment a aquesta rea­li­tat, que l’Església s’obri i que es parli del pro­ta­go­nisme dels laics perquè encara hi ha temes que no estan resolts. El paper de la dona a l’Església, per exem­ple, és un tema no resolt. Però són inèrcies que mal­grat la rei­vin­di­cació de les bases són molt difícils de vèncer. Es van fent pas­sos petits però hi ha molta feina a fer. De moment és difícil veure els fruits d’aquest debat, que hi és.

El mes de febrer des del movi­ment vàreu fer una jor­nada d’estudi sobre la pas­to­ral obrera? Què és la pas­to­ral obrera?

La pas­to­ral obrera forma part de la doc­trina social de l’Església i és una manera que l’Església té de mani­fes­tar que el mis­satge de Jesús és tan­gi­ble en la soci­e­tat. Com que el tre­ball forma part de la dig­ni­tat de la per­sona, la pas­to­ral obrera diu que el tre­ball hau­ria de ser trans­for­ma­dor i ver­te­bra­dor de la soci­e­tat. En aquesta dar­rera jor­nada que vam fer el mes de febrer, vam posar sobre la taula tres temes molt impor­tants: la pre­ca­ri­e­tat del tre­ball dels joves, la rea­li­tat dels immi­grants sense papers i els atu­rats de llarga durada, tres pre­ca­ri­e­tats que amb la pandèmia s’han agreu­jat més.

Font: El Punt Avui

La discrimació de la dona al treball

 

Opinión | La discriminación de la mujer en el mercado laboral por Comunicación ITD

Clara Fernández-Merino y Tamar Arranz, representantes de Iglesia por el Trabajo Decente. Presidenta de la Juventud Estudiante Católica (JEC) y técnica de Economía Solidaria de Cáritas, respectivamente. Publicado en la revista Ecclesia.

Como cada 8 marzo, desde la Iniciativa Iglesia por el Trabajo Decente, alzamos la voz y el bolígrafo para visibilizar y denunciar la situación de las mujeres en el mercado laboral y las múltiples discriminaciones directas e indirectas de las que son objeto: la imposibilidad de acceder a un empleo o mantenerlo ante la necesidad de cuidar a familiares a su cargo, la diferencia salarial respecto al mismo trabajo que realizan los hombres, el techo de cristal que obstaculiza que puedan alcanzar puestos de responsabilidad, su mayor presencia en los trabajos esenciales sin que ello se traduzca en un salario y condiciones laborales dignas, la falta de reconocimiento social de estos empleos a pesar de ser fundamentales para la sostenibilidad de la vida…. En fin, tantas y tan variadas discriminaciones fruto tanto de la falta de corresponsabilidad efectiva (por parte de los hombres, las empresas y el Estado) como de un sistema patriarcal que aún imposibilita la igualdad real y no pone los medios suficientes para corregir y evitar las desigualdades a las que se enfrentan las mujeres.

Pero este no es un 8 de marzo cualquiera y la pandemia del Covid-19 donde la crisis sanitaria ha desencadenado una fuerte crisis económica y social, ha afectado a las mujeres en diferentes aspectos y muy especialmente en términos de empleo. Según los datos de la EPA, las actividades en las que las mujeres trabajadoras se concentran y tienen una representación mayoritaria, son las que han perdido más empleo. Y por otro lado, en algunas de las actividades que más demanda de trabajadoras han tenido con motivo de la pandemia (como el sector cuidados), se encuentran en situación de mayor vulnerabilidad y más expuestas al contagio¹

En este sentido resaltamos la situación en que se encuentran las mujeres empleadas de hogar, en la que, por un lado, muchas no pudieron trabajar durante el periodo de confinamiento que duró meses, y cuyo sector, considerado fundamental, aún no cuenta con prestación por desempleo que pueda protegerlas ante situaciones de despido al igual que al resto de personas trabajadoras, ni, por supuesto ante este tipo de emergencias. Para que pudieran quedar cubiertas y paliar esta situación de absoluta vulnerabilidad, el gobierno estableció un subsidio extraordinario y temporal, el cual no ha cubierto las necesidades de la mayoría de mujeres debido en parte a los trámites administrativos que dificultaban el acceso y al retraso o impago de los mismos, con un desembolso que no ha alcanzado más que al 18,5% de lo presupuestado², y a que una buena parte de ellas no estaban dadas de alta en la seguridad social, por lo que no tenían derecho a cobrarlo.

Y por otro lado, la crisis alargada en el tiempo también ha provocado una caída muy importante en las contrataciones, que ya se habían visto afectadas desde la subida del SMI, lo que ha supuesto que las familias, no puedan o no quieran hacer frente a las contrataciones, provocando una caída de las afiliaciones a la Seguridad Social (21.365 menos que un año antes), estando hoy en su nivel más bajo desde 2012³. Así, las mujeres que trabajan como empleadas de hogar se están enfrentando por un lado a la pérdida de sus empleos, pero también a la necesidad de trabajar menos horas, o las mismas, pero cotizando por menos y como reflejan los datos (la EPA muestra que hay más de medio millón de personas trabajando en Empleo de Hogar, frente a las 381.200 afiliaciones a la Seguridad Social) a pasar a trabajar en la economía sumergida.

Respecto al sector servicios, en muchos lugares, la primera oleada de despidos se concentró especialmente en este sector, destacando la incidencia en la hostelería, y el turismo en general, actividades donde las mujeres cuentan con una presencia mayoritaria (Naciones Unidas, 2020)⁴.

La industria turística española se ha desplomado a medida que se extendía la pandemia y se tomaban medidas gubernamentales sobre cierres de actividad y confinamiento. Esto ha afectado a su fuerza laboral, mayoritariamente conformada por mujeres. Profesiones como las azafatas de vuelo, las trabajadoras de turoperadores, las camareras de piso y las limpiadoras de los hoteles, los cuales en muchas ocasiones se caracterizan por su precariedad, han sido núcleos de empleo femenino muy afectados por esta pandemia llegando en casos a no poder afrontar sus gastos más básicos.

Este impacto sectorial, se ve acompañado de una reducción de jornadas de muchas trabajadoras, para poder cuidar de sus descendientes que durante los periodos de cuarentena se encontrasen en el hogar, reforzando así los estereotipos de género⁵.

Otra situación que merece especial atención en estos momentos es a la que se enfrentan las mujeres jóvenes, el paradigma no es más tranquilizador ni el camino más sencillo, ya que se encuentran ante multitud de retos que afrontar. En España, las mujeres jóvenes en particular, son víctimas muy importantes de la actual flexibilidad del mercado laboral, acumulando una doble discriminación, por ser jóvenes y por ser mujeres.

El acceso a un trabajo, tras muchos años dedicados al estudio y a la especialización en un ámbito profesional, parece ser hoy un lujo que pocas jóvenes se pueden permitir. Que el empleo responda, además, al perfil profesional que se deseaba cuando se comienza a estudiar supone, en muchos casos, una quimera. Multitud de sueños estallan ante el panorama desolador de una España que se sitúa como uno de los países de Europa y del mundo con mayor tasa de desempleo juvenil, sumado a esto la caracterización de la mujer en cubrir los empleos peor remunerados y menos valorados socialmente.

¿Dónde encuentran las mujeres jóvenes en el mundo laboral? Pues a pesar de la evolución favorable en términos generales del mercado laboral y luchas por una realidad feminista, continúan sobre-representadas en profesiones “tradicionalmente femeninas” y están infra-representadas en trabajos de responsabilidad; siendo sobre las que todavía recae el peso del trabajo de hogar y de cuidados de las personas dependientes de su entorno, asumiendo, por tanto, una doble carga: laboral y familiar.

La temporalidad es otro de los grandes problemas de la juventud trabajadora, especialmente de las mujeres. La tasa española casi triplica la media europea; como consecuencia, las trabajadoras jóvenes se ven sometidas a una elevada rotación laboral, puesto que los contratos son de duración muy corta y condiciones precarias (Consejo de Juventud de España, 2020). Poniendo en alta dificultad objetivos tan universales como: ser autosuficientes, conseguir una vivienda adecuada, formar un hogar o trabajar de aquello en lo se está especializada.

A pesar de la petición por parte de la sociedad a “remar todos y todas en la misma dirección”, la realidad ha mostrado la brutal pobreza de esta soñada solidaridad. Las decisiones organizacionales, en especial sobre la liquidación de empleos y aumento de la presión hacia la productividad, se han basado en argumentos ante los cuales las trabajadoras han quedado como figurantes sin capacidad de activarse. Esta indefensión ante los acuerdos empresariales y las circunstancias de aislamiento social y confinamiento han impedido a las trabajadoras reclamar sus derechos. Esto, junto a las consecuencias negativas psicológicas, emocionales y económicas asociadas a la pérdida del empleo que han provocado una ruptura brusca de las relaciones individuos-organizaciones.

Estas evidencias que la crisis Covid ha puesto encima de la mesa nos sitúan, con más claridad ante la necesidad de un cambio de modelo, centrado en las personas y el cuidado de la vida. Un modelo que de una vez permita la participación y el desarrollo de las mujeres en el mercado laboral en igualdad de condiciones a los hombres.

***

¹ Impacto socioeconómico de la COVID sobre las mujeres, Comunidad de Madrid, 2020

² https://www.elindependiente.com/espana/2020/12/29/trabajo-gasta-solo-el-185-de-la-partida-para-subsidios-a-las-empleadas-de-hogar/

³ En 2012 se pasa de un régimen especial para Empleadas de Hogar a un sistema especial dentro del Régimen General

⁴ Naciones Unidas (2020). Informe de políticas: Las repercusiones de la COVID-19 en las mujeres.

⁵ Hupkau, C. (2020). Covid-19 y desigualdad de género en España. Esade Ec-Pol, 8.

Un recès quaresmal de l'ACO de la Diòcesi de Terrassa

Avui 20 de març de 2021 a les 16.30 hores tenim la pregària de Quaresma els i les militants d'ACO de la nostra diòcesi de Terrassa. Ens acompanyarà el Jesús Lanao, consiliari de la comissió de formació del nostre moviment.

L'enllaç per accedir-hi és: 

https://meet.google.com/ngj-xofp-txr

Tots i totes som convidats/des a fer un forat en la nostra tarda de dissabte i a gaudir d'aquesta estona de trobada amb Jesús.

 

Una entrevista sobre ACO a la ràdio

 

Manifest 8 de Març de 2021 de la POC

 

Una carta als rectors i administradors parroquials de la Delegació de la Pastoral Obrera de Terrassa