L'Assemblea d'Infants del MIJAC Catalanobalear, que es va celebrar el passat diumenge 19 d'abril de 2015 a Manresa, ja va triar el nou lema pels dos curs següents:
L'esforç i el treball en equip
donen fruit
dimarts, 21 d’abril del 2015
dissabte, 18 d’abril del 2015
Conèixer...
Amb motiu del meu segon llibre titulat, "Atur i Fe, encara?"
el
proper diumenge dia 19 d'abril de 2015 al programa Signes dels temps de TV3,
sortirà una entrevista-reportatge a la qual us convido a veure.
.
La Emissió del programa és a les 10: 00h.
Espero que us agradi
Pau i Bé
Àngel
divendres, 17 d’abril del 2015
Testimoni d'una jubilada
... La jubilación es júbilo, es alegría, es serenidad...
Yo
estoy jubilada,en el cargo que tenìa en Educación Especial en Capital
pero sigo trabajando en el cargo que tengo en la Escuela secundaria de
la Provincia de Buenos Aires, pues trabajaba paralelamente en ambos
cargos, pues podías jubilarte en ambos cargos, pues eran distintos
distritos, y lo siguen siendo, pero ahora no podés tener dos
jubilaciones y es injusto, pues te descontaron y te siguen descontando,
cosa que me parece justa que si trabajas te realicen el descuento
correspondiente, pero lo gracioso,más que gracioso injusto, es que al
estar jubilada en el otro cargo, el acrecentamiento que te puedan
realizar en tu jubilación, se realizará teniendo en cuenta el sueldo que
tenías día y año en que te jubilaste,y no tu sueldo actual, pues
quedaste tu sueldo quedó congelado, así que son chirolitas lo que te
agregan a la jubilación, pero el descuento mensual que te realizan no
está congelado, sino actualizado....
No
se si me habré explicado bien...pero te comento que estoy apartando
desde los 18 años y tengo 72, y siempre estuve en la jubilación de
reparto, y nunca me pasé, por convicción, a la jubilación privada,que te
prometían el oro y el moro, pero desprovistas de la solidaridad de la
del reparto, y la gran mayoría de los empleados públicos o privados, se
pasó a las mismas, felizmente ahora ya no existen, gracias a Dios...y
existe la del reparto, pero sigue existiendo la injusticia en el seno de
las misma, incluso las jubilaciones de privilegio de los políticos por
ejemplo...o la de aquellas personas que nunca trabajaron en su vida, por
ejemplo esposas de profesionales o empresarios, pero que tuvieron
empleadas domésticas y otro tipo de empleados, en negro, y no les
hicieron los aportes correspondientes, pero tanto las personas que
trabajaron en negro,como aquellas que explotaron a los que trabajan en
negro, y nunca trabajaron ni aportaron cobran los mismo como aquellos
que trabajaron y aportaron durante treinta,cuarenta o cincuenta años...
Si
los que lo necesitan bienvenido sea que cobren las jubilación aunque no
hayan trabajado ni aportado nunca, pero aquellos que la cobran y tienen
de sobra recursos, creo que no es justo...
En
este momento estoy recordando la parábola de los denarios, que me
parece justa y misericordiosa...y me estoy diciendo que a mí misma que
no me molestaría que cobraran la misma jubilación, aquellos que pudieron
trabajar aunque sea un año, como los que tuvieron la dicha de trabajar
cincuenta años...
Besos, Lola
dijous, 16 d’abril del 2015
dimecres, 15 d’abril del 2015
Creure per entendre
Creure per entendre
Josep
M. Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Jordi López Camps, Josep M. Carbonell,
Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, Núria Sastre, Francesc Torralba - La Vanguardia)
Crec per
entendre i entenc per creure (Credo ut intelligam et intelligo ut credam)
és una cèlebre expressió que empra sant Agustí (354-430) en un dels
seus sermons i que després es farà seva sant Anselm de Canterbury (1033-1109),
l'autor de l'argument ontològic de l'existència de Déu. Evoquen un doble desig
inherent a la vida cristiana: el de creure i el de comprendre.
Comprendre
és més que entendre. És saber explicar els fenòmens, la gènesi del que passa,
les causes que expliquen la realitat, és davallar a les profunditats i
travessar l'epidermis dels fenòmens.
Com a
cristians desitgem comprendre el que creiem, però, a la vegada, constatem que
la fe, el que creiem, ens permet comprendre d'una forma especialment atractiva
i dinàmica la condició humana, el que som, el que hem vingut a fer en aquest
món, el món en què vivim, els esdeveniments que hi tenen lloc i el sentit de la
història.
La fe
il·lumina aspectes de la realitat humana, social, cultural i política que la
raó, per si sola, és incapaç de mostrar, però, a la vegada, la raó permet
endinsar-nos en les profunditats del missatge que creiem i extreure'n
progressivament tot allò de noble i de bell que amaga al seu dedins. Per això,
el cristianisme, com ha subratllat Joseph Ratzinger, el Papa
emèrit, és la religió de l'àgape (perquè el seu missatge essencial és el de
l'amor gratuït i desinteressat) i la religió del logos, la raó divina que
regeix el món.
No
creiem que el món sigui, com deia el premi Nobel de Bioquímica, Jacques
Monod, fruit de l'atzar i de la necessitat, ni que sigui una summa
d'irracionalitats; ni un entreteniment per salvar els déus de l'avorriment
còsmic. Creiem que té un sentit, una orientació final; creiem que, en aquesta
aventura, no estem sols, que caminem vers un horitzó de plenitud, cap al qual
tendim travessant tota mena de dificultats i de contrarietats.
Creure
és un acte lliure i alliberador, és assumir possibles veritats que
transcendeixen, però no neguen la raó. La fe ens posa en moviment. Com ha
subratllat el papa Francesc a Evangelii Gaudium, la fe ens mou a sortir de nosaltres
mateixos per comunicar l'alegria del que creiem, per donar a conèixer al món
que la història té un sentit, que la història acabarà bé, que la mort no és la
darrera paraula de la vida humana, que som estimats per un Déu que no es cansa
d'estimar.
Creure,
però, no és un acte particular dels cristians. Qualsevol ésser humà, per poder
desenvolupar la seva vida, ha de fer petits actes de confiança, ha de dipositar
una certa fe en les seves pròpies forces, en els projectes que desenvolupa, en
les persones amb qui coopera, en les institucions amb què interactua. Com ha
dit el sociòleg alemany, Niklas Luhman, sense confiança, no és
possible la vida social.
El que
ens diferencia els uns dels altres no és l'acte de creure, sinó el contingut de
la fe i la manera com creiem. Com expressa José Ortega y Gasset,
les creences formen part de la vida humana, són el supòsit a partir del qual
vivim, creixem i morim. Moltes de les creences que hi ha latents en el cos
social són implícites i mai no se sotmeten a crítica. S'adopten per inèrcia,
perquè formen part de l'imaginari col·lectiu, però no es qüestionen.
També en
el nostre imaginari col·lectiu postmodern hi subsisteixen creences que no són
objecte de crítica, que s'assumeixen de manera gratuïta: és feliç qui té més
poder adquisitiu, la vida està feta per gaudir-la, el sacrifici és absurd, la
felicitat és el confort, la tecnologia ens fa lliures, creences que tenen les
seves conseqüències socials i econòmiques, perquè les creences mai no són
innòcues i influeixen en les actituds i en les formes de viure.
La fe
cristiana no és una creença qualsevol; és l'adhesió lliure i conscient a una
persona en concret, Jesús. Creiem que Ell és la plenitud, la
realització plena de la condició humana, l'encarnació de Déu en la història,
l'expressió del qui és etern en la temporalitat, del qui és infinit en la
finitud, del qui és absolut en la indigència. La fe cristiana no és, doncs, un
vague sentiment oceànic, ni una obertura a l'Infinit. És creure que no estem
sols en la història humana, que Algú vetlla per nosaltres, que Algú ens ha
cridat a donar el millor de nosaltres mateixos al món. La fe cristiana té un
objecte de creença que, a la vegada, és un subjecte que ens crida i ens
convoca, Jesús.
Creure
en Ell exigeix un esforç per comprendre el que va dir, el que va fer, el que va
silenciar. Aquesta comprensió és un treball hermenèutic multisecular que
exigeix repensar, a cada generació, les seves paraules, els seus fets, els seus
silencis. Creiem en Ell, però anhelem comprendre millor el que ens va revelar
i, sobretot, volem ser capaços de viure'l en la nostra vida personal i
comunitària.
La fe no
és un crit desesperat, ni un acte cec. Déu no és una ficció de la ment humana.
La fe és un acte raonable que, a la vegada, permet comprendre, a fons, la
condició humana, la llum i la foscor que hi ha en l'ésser humà, la magnitud de
bé i de mal que és capaç de realitzar. La fe ens permet intuir raonablement el
sentit de la història, les claus de la convivència humana i ens crida a dotar
de significat les esperances humanes.
La hiperinformació
actual, lluny de facilitar una comprensió fonda de la realitat, genera una
multiplicació de notícies, de microrelats esparsos sense connexió ni relació
lògica que difícilment podem digerir, interpretar i copsar en la seva
profunditat. La hiperinformació, tal com diu el filòsof coreà Byung-Chul
Han, no garanteix més transparència, ni ofereix una veritat. Creiem saber
més, perquè estem informats en tot moment, però no podem afirmar que som més
savis, ni que vivim més sàviament. Ja ho afirma T.S. Eliot quan
es pregunta: "On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el
coneixement que hem perdut en la informació?"
Creure
és un acte lliure, individual i comunitari, és confiar en Jesús com a centre de
la història, en el valor del seu missatge. És lluitar per un ideal noble que no
ens pertany com a cristians, sinó que desitgem compartir i viure amb altres
persones, independentment de quines siguin les seves legítimes opcions socials,
polítiques o culturals.
Creure,
però, no és fàcil, ni entendre tampoc. Demana una actitud de confiança,
d'humilitat i d'obertura de consciència a realitats que, d'entrada, no resulten
evidents. La fe, que és un do, ha de trobar l'ésser humà disposat a
l'acceptació. La fe és una porta d'accés a una classe d'entesa que eixampla els
límits d'una comprensió estrictament racional.
Hi ha en
la qüestió de la humilitat el reconeixement del límit de les pròpies
possibilitats i l'acceptació que existeix quelcom que ens sobrepassa. L'actitud
que segueix a la humilitat és la de la confiança, una actitud mitjançant la
qual una persona es disposa a creure amb l'esperança d'una transformació bona
per a ell que serà aconseguida en un futur.
La
confiança que per la fe s'entra en un regne de comprensió ha de caracteritzar
l'actitud del qui espera entendre justament perquè primer ha cregut. Fe i raó
només s'oposen si la raó se situa únicament abans de la fe, però no s'oposen si
defensem que la fe pot ser una clau per a la raó per entendre després d'haver
esperat i confiat. Estar disposat que l'extraordinari, el que no té una
explicació purament racional envaeixi les nostres vides és el millor camí per
acabar entenent què hi ha quan s'obre la porta de la fe.
El
missatge de Jesús transcendeix la història, però s'arrela en cada context històric
per transformar-lo i ennoblir-lo. Ens dóna claus per comprendre la naturalesa
humana, el misteri que li és inherent i ofereix un relat de sentit, una gran
cosmovisió. I avui, precisament, el que necessitem és un gran relat que ens
posi en moviment, un relat pel qual valgui la pena lluitar i donar els talents
que, gratuïtament, hem rebut de Déu.
Continúa la lluita
EL DISSABTE 18 ABRIL DE 2015 TOTS A LA MANIFESTACIÓ JORNADA INTERNACIONAL DE LLUITA CONTRA EL TRACTAT DE LLIURE COMERÇ UNIÓ EUROPEA- ESTATS UNITS, A LES 17:00 HORES A PG. DE GRÀCIA-ROSSELLÓ (SEU DE LA DELEGACIÓ COMISSIÓ EUROPEA)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)