Òscar Mateos
És professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere
Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Escriu al bloc personal “Todo es posible”.
Una crisi, dues societats?
Pot canviar una societat en tres anys? I de quina manera i en quins aspectes? Segurament existeixen indicadors i estudis en profunditat que serien capaços de respondre a aquesta pregunta de manera molt més detallada, però jo els hi proposo un senzill experiment personal, que no els hi portarà més d’una hora. Un experiment que, de manera fortuïta, vaig portar a terme a l’assignatura d’Estructura i desigualtats socials i que em va portar a constatar una obvietat que m’atreveixo a afirmar: la nostra societat no és la mateixa des de l’inici de la crisi. I no només ho dic pel greu i visible impacte social que ha tingut la crisi en termes d’increment de la pobresa o de polarització socioeconòmica, sinó també, i de manera esperançadora, en termes de ciutadania.L’experiment consisteix en veure dos documentals que el programa ’30 minuts’ de TV3 ha emès en els últims anys. El primer, emès al principi de 2011, es titula “Escanyats per la hipoteca” i aborda el fenomen dels desnonaments i la primera reacció ciutadana al respecte. El segon, “Els nous okupes”, apareixerà a les pantalles 32 mesos més tard que el primer, al desembre de 2013. El drama que plantegen ambdós documentals és el mateix: persones desnonades per les entitats bancàries, moltes de les quals anys abans de la crisi no podien ni imaginar-se una situació d’aquest tipus. En ambdós, també apareix un actor fonamental en els últims temps: les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH). Comparant els dos documentals hom pot copsar que l’actitud de les persones afectades, però també del conjunt de la societat davant aquesta problemàtica, ha canviat substancialment, almenys en tres aspectes essencials:
- En primer lloc, es constata com les PAH han aconseguit sensibilitzar i polititzar al conjunt de l’opinió pública sobre aquesta qüestió, construint un relat que ha proposat entendre la problemàtica dels desnonaments com quelcom estructural i amb unes arrels determinades i no simplement com un problema de responsabilitats individuals, tal i com es feia creure al principi de la crisi amb allò de que “havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats”.
- Segon, aquest canvi es fa palès en molts casos en el plànol personal. Mentre que al primer documental l’actitud de les persones afectades era de por i desesperació, en una societat fragmentada i desconcertada pel primer impacte de la crisi, al segon documental es pot corroborar una major confiança d’aquestes, donat que són més conscients dels seus drets, de les possibilitats reals de canviar les coses (#síespot) malgrat algunes institucions insisteixin en repetir que l’status quo és inamovible o, entre d’altres coses, en la constància de les persones afectades de que no estan soles, ja que existeixen espais de solidaritat, d’escolta, d’empatia i d’ajuda mútua.
- Tercer, crida especialment l’atenció com en aquests gairebé tres anys de distància entre un i altre documental la ciutadania, en aquest cas a través de les PAH, ha estat capaç de trobar solucions reals i pràctiques a situacions extremes de moltes persones, mitjançant, per exemple, l’ocupació de pisos buits (fet que és aprofitat per assenyalar una altra contradicció del sistema) i reallotjant a aquelles famílies que s’han quedat al carrer (l’anomenada “Obra social de la PAH”). Aquest fet contrasta clarament amb la lentitud o, sovint, la impotència de les Administracions o d’altres actors socials davant la greu situació social, tal i com alguns protagonistes del segon documental reconeixen obertament.
