Torna el MIJAC de Bellavista

 

Manifest pel dia 7 d'octubre "Jornada Mundial pel treball decent"

 

Una trobada telemàtica que trenca fronteres

Encuentro de trabajadores migrantes y autóctonos “Como Cristo, obligados a huir” 

El pasado domingo 27 de septiembre, celebramos por videoconferencia, el XI Encuentro de Trabajadores migrantes y autóctonos bajo el lema “Como Cristo, obligados a huir”. Nuestro obispo auxiliar Mons. José Cobo nos enseñó la foto en la que se inspiró el Papa Francisco para elegir este lema: una foto de un padre huyendo de la guerra de Siria llevando a su hijo dormido y con la cabeza del niño recostada encima de la suya. 

Así escenifica el Papa la postura de la Iglesia: cargar como San José con el Niño Dios Encarnado y perseguido por el poder dominante de entonces, ponerlo sobre sus hombros para acogerlo, defenderlo, promover su crecimiento e integrarlo en la “humanidad nueva” del plan de Dios. 

Lo he visto claro hoy leyendo el evangelio del día: Jesús aparece “cogiendo a un niño de la mano, poniéndolo a su lado y diciéndoles a los discípulos: el que acoge a este niño en mi nombre me acoge a mí” No hay mejor retrato de la esencia de Dios que la de acogida y defensa de alguien que no pinta nada en la sociedad y es considerado el menos importante, que eso es lo significaba ser niño entonces. Nunca estaremos más cerca de Dios que cuando acojamos a una persona débil e indefensa con un abrazo. 

Eso es lo que vimos en los dos testimonios que compartieron su vida en el Encuentro de trabajadores migrantes y autóctonos. 

Primero, el testimonio de Laura, inmigrante de Argentina con su esposo e hijos, desechada por las condiciones de su país, dejando las raíces de su patria y los lazos familiares por necesidad de sobrevivir, indefensa en un enorme aeropuerto madrileño y sin amigos, sin vivienda ni trabajo para dar de comer a sus hijos. Pero en Madrid encontró la parroquia de San León Magno con creyentes que la acogieron cariñosamente, escucharon la historia de su familia, compartieron techo y comida, establecieron lazos de cariño como si fuese su familia. Incluso buscaron juntos trabajo de entre las piedras hasta que el esposo lo encontró. Laura resume todo en “sentimos que eran nuestra familia y sentimos la presencia cariñosa de Dios”. ¿Se puede decir mejor y más breve lo que es la Iglesia? Los cristianos de San León Magno ¿estarían más cerca de Dios que cuando Él se encarnó como indefenso y alguien le dio su hombro para dormir? ¿Puede un creyente identificarse mejor con Jesucristo que cuando Él mismo acogió a unos mocosos que entonces eran los últimos de la sociedad, para ponerlos como su propia carne al decir “el que acoge a este niño me acoge a mí? 

Segundo, el testimonio de Ángel, vecino de Vallecas, casado con su esposa Diana de doble nacionalidad ecuatoriana y española, trabajador que está sufriendo en sus propias carnes un paro de 6 años (y lo que te rondaré morena, al tener ya 59 años). Pero él no se dio por derrotado al perder el derecho fundamental del trabajo, sino que hizo de la injusta necesidad, virtud. Ya que no estaba en su mano encontrar empleo, dedicó todas sus fuerzas a participar en el AMPA del colegio de su hijo Mateo, a hacer cursos de reciclaje, a ir a todas las reivindicaciones que buscaran el derecho al trabajo, a acudir a las asociaciones que mantuvieran la convicción de que, aunque habían perdido el empleo no habían perdido la dignidad. Por último, durante el confinamiento por la pandemia del Cobid-19 trabajó en acompañar a su hijo en las tareas online que le mandaban los profesores. Por las noches se preparaba los temas y dinámicas escolares, porque durante el día se ocupaba del hogar mientras su esposa teletrabajaba. Las manos cariñosas que le acompañaron, fueron la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) y la parroquia de San Pablo en Vallecas. En la Iglesia encontró la acogida de Dios que protege frente a la crueldad de la economía que provoca el paro, la fuerza de Dios que promueve a ser protagonista de tu vida aunque no tengas empleo, los lazos de cariño de Dios que integran en la familia humana como el buen samaritano. Esta es la tarea de la Iglesia que nos libra de la indiferencia dominante ante el migrante y refugiado, cuando no de un miedo ante lo diferente y desconocido. 

La canción y video “Duele demasiado” de David Bisbal con su voz desgarrada repetía machaconamente entre imágenes de niños viviendo tres años en Siria entre escombros de guerra o en campamentos inhumanos. “Por culpa de otros pagan muy caro un contrato que jamás han firmado”. La canción acusaba: “Mira al otro lado, mira al otro lado. No te gusta darte cuenta cuántos nadan en el fango. Esos ojos te están vigilando. Es más fácil olvidarlos… Si el mundo sigue equivocado, no puedo aguantar este grito callado por ti, por mí, por los que ni se enteran. Me duele demasiado. Duele demasiado” Terminamos el Encuentro con la oración que compuso el Papa Francisco invitándonos al cariño y compasión de Dios, escenificado en San José con su niño, Hijo de Dios Encarnado, dormido y recostado sobre su cabeza. Nos sentimos contentos por la realización del Encuentro y damos gracias a Dios por habernos concedido la ocasión de sensibilizarnos con los migrantes y trabajadores. 

Una nova televisió: Marea TV

Roda de prensa renda garantida

Fa mal...

Per un treball decent des de la diòcesi de Barcelona

ACTES TREBALL DECENT DE LA DIÒCESI DE BARCELONA 2020

6 d'octubre, de 19:00h a 21:00h, a la sala d'actes de Cristianisme i Justícia

Acte reflexió i debat 
Feina i Covid: triem un altre camí!
L’acte el farem presencial, amb ponents i la capacitat que ens permetin les normatives del
Govern. Es retransmetrà en directe via streaming, i així poder penjar-lo posteriorment a les nostres webs.

Ponents:
- Moderador: Antón Costas
- Aportació del context sòcio-laboral per la COVID: Míriam Feu (Càritas)
- Aportació sobre propostes i prioritats per encarar la situació laboral:

• PIMEC (pendent confirmació ponent)
• Sindicats CCOO-UGT-USOC (aportació conjunta dels tres sindicats i l'exposarà en Toni Mora, CCOO)
• Departament de Treball (Conseller Chakir El Homrani)

7 d'octubre, de 19:00h a 19,30h. al Pla de la Catedral

Acte públic 
- Presentació i benvinguda
- Dinàmica del laberint del treball fins al Treball Decent. En un laberint al terra es farà una representació de 5 situacions significatives: mare amb fills, immigrant, jove, home de més de 50 anys, i home “triomfador” que seguiran un camí diferent cada un fins arribar al treball decent. Durant cada camí els aniran apareixent diferents dificultats en funció de cada situació.
- Lectura final del Comunicat

Continua la lluita...

 

En la roda de premsa convocada per la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) el divendres 18 de setembre davant de Parlament de Catalunya han intervingut el representant de la Comissió Promotora de la RGC Diosdado Toledano, el portaveu de la Coordinadora d'Assemblees de treballadors/es en atur de Catalunya Joan Mestres, el representant de Marea Pensionista i la COESPE Ramon Franquesa, i han aportat el seu testimoni Joan Llambrich i Farida Harrak.

Després de donar les gràcies als mitjans de comunicació presents, als representants de diversos moviments socials i sindicats, i a el diputat present de la CUP Vidal Aragonés, s'ha iniciat la roda de premsa amb un breu repàs a la pèssima praxis de la Direcció General de Economia Social (DGES) en la implementació de el dret a la RGC. Amb les últimes dades publicades de 126.000 persones beneficiàries de prestacions d'RGC i complements de RGC només es dóna cobertura a menys de l'30% de les persones amb privació material severa a Catalunya, 5,7% de la població (431.000 persones), dades de IDESCAT de 2019, i només es dóna cobertura a l'8,6% de la població en risc de pobresa (1.475.000 persones).

La gran majoria les sol·licituds de prestació de Renda Garantida de Ciutadania són denegades, o declarades desistides, de manera injusta.

Després d'analitzar el Decret 55/2020 de el Reglament de la llei RGC s'han constatat greus vulneracions de la llei RGC (veure Dossier Roda de Premsa) en un clar intent de blindar la pèssima praxis de la DGES en la implementació de la RGC. Davant el previsible agreujament de la pobresa com a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19 i les seves conseqüències econòmiques i socials, és urgent l'aplicació efectiva de el dret a la RGC.

El passat 10 de juliol es va registrar l'anunci de el recurs contenciós administratiu, s'han tramitat els poders a la procuradora, i el TSJC ha requerit recentment la corresponent documentació a la DGES, després de la qual cosa es registrarà el recurs íntegrament.

També s'informa de l'registre el 2 de març de 2020 de l'requeriment a la DGES perquè respongui als punts de la Resolució de la GAIP 114/2019 que va ometre en la seva resposta. Requeriment que fins a la data la DGES no ha contestat. També s'expliquen les dues esmenes de lectura única per millorar la llei de la RGC el contingut es troba al Dossier de la roda de premsa, es denuncia l'opacitat de la DGES i per extensió de la Conselleria de Treball que fins a la data no ha complert la disposició addicional sisena de la llei RGC que obliga a el govern de la Generalitat a presentar un informe general d'avaluació i taxa de cobertura de la RGC, tot i les reiterades sol·licituds.

S'agraeix a la majoria de la Diputació Permanent de Parlament l'haver tombat el Decret llei 28/2020 que dificultava la tramitació i terminis per a l'accés de les persones a la RGC, etc.

Finalment s'anuncia que es tornarà a exigir l'actualització de l'IRSC en els pròxims pressupostos de la Generalitat, en compliment de la moció aprovada pel Parlament. Es reitera davant els grups parlamentaris la necessitat d'impulsar una auditoria independent sobre la gestió de la DGES en la implementació de la RGC. I es demana obrir el diàleg amb els grups parlamentaris per tramitar les esmenes de lectura única registrades.

Joan Mestres, portaveu de la Coordinadora d'Assemblees de treballadors/es en atur de Catalunya: Informa dels greus problemes observats en la tramitació de les diverses prestacions socials de les persones sense ocupació a les oficines de l'SEPE, conseqüència de les retallades de personal i privatització de la gestió de l'ocupació. Aquests problemes també s'estenen a la tramitació de la RGC i de l'IMV. Anuncia una campanya de sensibilització i de mobilitzacions per fer efectius els drets de les persones aturades.

Ramon Franquesa, portaveu de COESPE i Marea Pensionista:

Denuncia la pèssima gestió de la DGES en la implementació dels complements de pensions no contributives amb el llindar de la RGC, i presenta la Carta enviada el president de el govern d'Espanya Sr. Pedro Sanchez on se sol·licita la derogació dels apartats 2 i 3 de l'article 364 de la Llei de la Seguretat Social, utilitzats fraudulentament per la DGES per retallar aquests complements.

Joan Llambrich, demandant d'un recurs a l'contenciós administratiu:

Denúncia l'extrema lentitud en el procés de la justícia, agreujada per la suspensió de la feina judicial durant l'estat d'alarma, la qual cosa ocasiona greus problemes en les persones vulnerables a l'espera de la corresponent sentència.

Farida Harrak (activista RGC a Blanes):

Denúncia la situació d'indefensió de nombroses persones vulnerables que sol·liciten la prestació de RGC, i critica als responsables municipals per no atendre i defensar degudament aquests drets.

Barcelona 18 setembre 2020

 

Comissió Promotora Renda Garantida de Ciutadanía

Email: ilprcg@gmail.com

Web: http://www.rendagarantidaciutadana.net/index.php/es/

Educar adequadament per fruir del treball del demà

 

 

Entrevista a José María Toro

Es profesor de enseñanza primaria y actualmente centra su labor investigadora y divulgadora de aspectos tales como el desarrollo de actitudes creativas en el quehacer de la vida cotidiana, la formación personal de padres, maestros y otros colectivos profesionales, la educación desde los valores, la pedagogía emocional y la meditación.Especialista en distintos ámbitos de la Expresión (Escuela de Expresión de Barcelona) es también profesor del Sistema Consciente para la Técnica del Movimiento. Ha sido colaborador o director en diferentes proyectos de innovación educativa y experimentación pedagógica, seminarios permanentes y grupos de trabajo reconocidos por la Junta de Andalucía. Ha dictado numerosas conferencias y seminarios e impartido cursos en la mayor parte de las comunidades autónomas del Estado y México así como en los procesos de formación continua del Hospital Virgen del Rocío de Sevilla y de otras instituciones sociales, sanitarias y educativas. Ha publicado una gran variedad de artículos de temática diversa vinculados con la educación y el desarrollo personal. 

Es autor, entre otros, de los libros El pulso del cotidiano (Sal Terrae, 1993 y Desclée 2017); La Vida Maestra (2ª ed.) (Desclée, 2001); “Educar con Co-razón”(19ª edic.) (Desclée, 2005), La sabiduría de vivir (4ª ed) (Desclée 2008); Descanser. Descansar para ser (Propuestas para liberarnos del secuestro del descanso). (3ª ed) (Desclée 2010); Mi alegría sobre el puente. Mirando la vida con los ojos del corazón (Desclée, 2015). Coautor del libro, Maestros del Corazón. Hacia una pedagogía de la interioridad (Ed. Walters Kluwer 2013)

Testament de vida d'en Pere Casaldàliga després de la seva mort als 92 anys

(Catalunya Religió) El bisbe claretià Pere Casaldàliga ha deixat una extensa bibliografia, a base de cartes, poemes, pregàries i dietaris que desgranen el seu pensament social i eclesial. N’oferim una tria, un vocabulari senzill, de la A la Z, que recull bona part dels eixos que van moure aquest profeta de l’esperança:

Alliberament. “És mentida afirmar que la teologia de l’alliberament s’inspira en el marxisme: la teologia de l’alliberament s’inspira en l’Evangeli i en la pobresa. Però evidentment utilitzem categories marxistes i gràcies a Marx hem entès millor el capitalisme. Jo dic sempre que Marx a més de tenir una bona barba tenia també un bon cap que li va donar Déu”.

Bellesa. “Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquesta postmodernitat, pragmatista, immediatista i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme no hi ha bellesa a la vida, no hi ha sentiment”.

Celibat. “Mai no he condemnat el celibat. Ben al contrari: jo, personalment, he optat pel celibat i fins ara m’hi mantinc sense penediment. Ja he format molts seminaristes i religiosos en aquesta opció. M’agradaria, això sí, que es desvinculés el celibat del sacerdoci, per tal que el celibat sigui sempre una vocació, un testimoni lliure d’oblació evangèlica”.

Diàleg amb els laics. Som rabiosament clericalistes, jeràrquics; ens enganyem amb una sorprenent facilitat pel que fa a les nostres benèvoles concessions. ¿Què més volen ‘ells’? Som nosaltres, els bisbes, i en part també els ‘pares’, els que la sabem llarga... És difícil fer-se a la idea viscuda que el carisma del servei reclama una actitud real d’escolta i de diàleg i de caminar de costat.

Esperança. “És Quaresma. La Pasqua arriba de nou, dura i gloriosa. Cal ser pobre, impotent. Cal esperar contra tota esperança. Si bé no és gens fàcil compaginar les urgents exigències de la supervivència d’aquest poble meu amb la veritat o el miratge de l’esperança que portem a dins d’una ‘fe’ tradicionalment considerada cristiana. La radicalitat no es controla com aquell qui res. I l’amor és radical.

Fe. “Déu és bo, més del que pensem o creiem, més del que diuen les nostres interpretacions de la Bíblia i de la Moral. (...) És necessari reobrir sempre l’horitzó de la confiança i refermar cada dia la fe en aquest amor esplèndid en Déu. Ens acostumem fàcilment a mesurar el cor de Déu per les estretors del nostre cor humà”.

Guerrilles. “Lamento l’existència de les guerrilles, admiro la ¿utòpica? Generositat de molts guerrillers, però, sobretot, condemno inexorablement les causes que provoquen les guerrilles. I en principi, em sembla més digne un guerriller que un dictador”.

Humanitzar-se. “La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascun i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés només són dignes del nostre pensament i les nostres mans si ens humanitzen més”.

Identificació amb l’Església. Totes les meves rebel·lies i llibertats han estat fruit de la meva identificació amb l’Església. M’ha fet mal, me’n fa, perquè l’estimo. Perquè l’estimo, la vull diferent. Puc criticar-la i fins i tot violentar-la, perquè és també meva.

Justícia i pau. La pau només és vàlida en la veritat i en la justícia. Qualsevol altra pau és mentida, hipòcrita explotació (o covarda connivència). Quan Crist donava la seva Pau, accentuant que no era ‘com el món la dona’, volia sens dubte dir alguna cosa…”

Kaiabi. “Un matrimoni kaiabi, que no és cristià, em demana una reza, una benedicció, per a la seva nena –d’un any potser– que ha estat a les portes de la mort per una pulmonia. Beneeixo la petita amb tota la seva ànima. Perquè es curi, perquè sigui una índia feliç”.

Lideratge. “Potser estic descobrint millor la meva missió d’escolta i diàleg, d’estímul i companyia. Estar una mica, sempre, amb tothom i a tot arreu. Donant suport sense manar. Assumint sense imposar”.

Lluitar sense odi. “Cal lluitar sense odi, estimar l’enemic, fer la guerra en Pau, diu el Senyor. Les ires, les armes fins i tot, la sang, les repressions i agressions d’aquests dies, ens criden a una més gran comprensió, a una caritat-malgrat-tot, a la Pau de Crist, al capdavall”.

Missioner claretià. “La definició que del missioner claretià ens havia llegat el fundador demanava això: ‘un home inflamat de caritat, que abrusava per allà on passava’”.

No-violència. “Confesso que no m’agrada parlar ni de violència ni de no-violència. M’agradaria més que es parlés, com a programa, de Justícia, de Llibertat, d’Amor. I que quan es parlés de violència o no-violència, es fulminés abans – conseqüentment- la violència més gran que és aquí, institucionalitzada, oficialment justificada, diplomàticament tolerada i dialogada, i que provoca, per reacció, tantes altres violències molt menors”.

Ordenació episcopal. “La teva mitra serà un barret de palla sertanejo; el sol i el clar de lluna; la pluja i la serena; la mirada dels pobres amb els quals camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la Veritat de l’Evangeli i la confiança del poble en tu. El teu anell serà la fidelitat a la Nova Aliança de Déu Alliberador i la fidelitat al poble d’aquesta terra. No tindràs altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu, ni faràs servir altres guants que el servei de l’Amor”.

Política. S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. (...) Si no em preocupo de la terra, de la salut, de l’educació, de les comunicacions, fins i tot de les vacances per descansar, no m’estic preocupant de la vida humana. Perquè jo m’he de preocupar de la vida en aquest món; la vida en l’altre món és un assumpte de Déu que Ell resoldrà molt bé, perquè allà hi haurà la vida i vida en abundància per a tots.

Qüestionar. “Vam comprovar tots que hi ha una certa por en l’Església ‘oficial’ a l’hora de manifestar-se en problemes socials coneguts. Hi ha molta ‘política’ anomenada prudència; potser sincera, potser ingènua, potser covarda i massa compromesa…”

Resurrecció. “Crec en la Resurrecció amb un concretíssim realisme per exigència de la mateixa realitat, deshumanitzada i cruel”.

Socialització. “En aquest continent, si no s’aconsegueix una certa socialització de la terra, i també de l’educació, de la sanitat, de les comunicacions... no hi haurà democràcia ni pau. Tota acumulació suposa exclusió”.

Terra. “Anem descobrint que la terra és la gran criatura de Déu i que per això mateix, pel fet de ser criatura, és limitada. Penso que aquest sentit de la coresponsabilitat de la creació és la moralitat de la història humana. Som corresponsables no sols de la pròpia vida personal i de la vida dels altres, sinó també de les aigües, de la terra, de la fauna, de la flora i de l’univers”.

Utopia. “La Utopia ens obliga a anar trencant esquemes (...) Hauríem de trencar una sèrie d’esquemes que tenim al cap i al cor que no corresponen al Déu de la vida. Perquè Déu no va fer motllos, ens va fer lliures d’esperit.

Vellesa. “Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu”.

Xais.  Els de dalt s’hauran d’acostumar –ens haurem, perquè jo també estic una mica entre els de dalt– a escoltar la veu dels germans de baix. I els de baix hauran d’exercitar, cada dia amb més llibertat i normal freqüència, també amb major responsabilitat i risc, el seu dret i el seu deure de parlar amb els de dalt i amb els del costat. I hauran de reconèixer, els de baix en els de dalt, la seva pròpia llibertat i responsabilitat, i el seu ministeri propi de pasturar el Ramat (un ramat d’humans fills de Déu, no de xais!)”.

Zel apostòlic. “A un rígid mestre dels meus anys de Filosofia, quan se m’esquerdava tot l’arrebossat exterior del Noviciat, li dec el fet d’haver-me trobar amb Pau. Una mica fanàticament, potser –perquè engolíem les Epístoles de memòria, en llatí, i els més agosarats en grec-, de fet vaig trobar sant Pau. I, a partir d’ell, la Bíblia, així en bloc, el Misteri de Crist, la Història de la Salvació...”