dilluns, 20 de juliol del 2015

Pensions per a tothom?


PAREMOS EL DERRIBO DEL SISTEMA PÚBLICO DE PENSIONES
 
ARABAKO PENTSIONISTAK LANEAN y POR UNA VIDA DIGNA (Aprejual, Comisión Social U.P. Sta. Mª Olarizu, H.O.A.C-D.Vitoria., Elkartzen, Pastoral Obrera, Pensionistas CC.OO., Pensionistas U.G.T., Pensionistas U.S.O., Servicio Diocesano del Laicado y Ur Bizia), tonomeli@hotmail.com
VITORIA-GASTEIZ (ÁLAVA).

 
ECLESALIA, 20/07/15 .- A finales de los sesenta mi padre, un trabajador artesano, cumplió los 65 años, había podido cotizar y solicitó su pensión. Que alegría cuando le pagaron su primera pequeña pensión de jubilación, le parecía un sueño, supuso para el un gran avance social, porque su padre, después de trabajar casi desde niño, no pudo ni imaginar un derecho así.
Ese derecho que tanto costó conseguir, y con el que contamos, porque nuestros padres lo han podido disfrutar, va disminuyendo lentamente, gracias a leyes y decretos que ha ido sacando el Gobierno, sin enterarnos casi la ciudadanía.
Algunos estamos muy preocupados, porque de seguir así, sólo tendrán pensión, los que hayan podido pagar un plan de pensiones privado.
Toda persona  tiene derecho a una pensión digna. 

El colectivo en el que participamos, plural y diverso; venimos oponiéndonos a las últimas medidas del Gobierno Central que están debilitando la seguridad social pública. Sin embargo, el Presidente del Gobierno, en su discurso ante la ejecutiva del PP, UNA Y OTRA VEZ SE JACTA Y VANAGLORIA DE HABER CUIDADO el sistema de pensiones, sin disminuir la prestación. Pero esto no es cierto, aunque así lo vendan y así se lo crean muchos.
Nosotras y nosotros  hemos salido a la calle para manifestar nuestra oposición a la  Ley  de 23 de Diciembre del Factor de Sostenibilidad y del Índice de Revalorización, que ha dado lugar a una subida de las pensiones del 0,25% tanto en 2.014 como en 2.015, y lo que es más importante nos  quita la garantía del mantenimiento del poder adquisitivo de las pensiones.
Pero no nos podemos quedar ahí. Si vemos la evolución  que ha seguido nuestro sistema de seguridad social, comprobaremos que nació como un sistema público con dos señas de identidad: la Solidaridad y el Sistema de Reparto, en el que las aportaciones del Estado, vía presupuestos generales, completaba las fuentes de financiación generadas por las aportaciones de los trabajadores y de las empresas. Ello, frente a la opción inversa de un sistema  individualista de capitalización basado en el seguro mercantil.
     La Constitución de 1.978 en su artículo 50, reforzaba, en cuanto a las pensiones, ese carácter público “Los poderes públicos garantizarán, mediante pensiones adecuadas y periódicamente actualizadas, la suficiencia económica a los ciudadanos durante la tercera edad…
En la década de los 90 empieza la “cruzada mediática y legal “, para ir privatizando el sistema. La mediática, mediante los interesados augurios de una pronta quiebra del sistema de Seguridad Social.
La legal, para paliar el déficit  del  año 1.994  mediante préstamos. Para ello,  establecen la separación de fuentes de financiación; las prestaciones no  contributivas pasan  a financiarse con impuestos, mientras que las contributivas han de financiarse  “preferentemente” con cotizaciones sociales. (Año 1.995); mediante la aplicación “prioritaria “ del superávit del Sistema de Seguridad Social, al Fondo de Reserva de la Seguridad Social. (Año 2.001). Señalando que  Fondo de Reserva, se ha de dedicar con carácter  “exclusivo” a la financiación de las prestaciones de carácter  contributivo.(Año 2.003)
Srs. pensionistas, ya tienen Vds. su  fondo, que no se puede utilizar para nada que no sea prestaciones contributivas, y si este se agota no pueden pedir nada. El regalo envenenado ya está servido. Ahora se trata de vaciar el fondo, para quebrar el Sistema de Seguridad Social y decir que no es viable y hay que dar “cancha” a planes y fondos de pensiones, seguros mercantiles, productos bancarios etc.
¿Cómo? Mediante una doble vía .De una parte mediante la concesión de ayudas, subvenciones, reducciones, bonificaciones etc., sufragadas con las cotizaciones a la seguridad social o al servicio público de empleo, dedicadas a una supuesta creación de empleo estable y de calidad, que no se ve por ningún lado.  Medidas que han proliferado desde finales de los años 90 hasta la actualidad  y de la que el anteúltimo exponente ha sido la tarifa  plana de cotización y el último y actual  es el Real Decreto Ley 1/2015, de 27 de Febrero, por el que a cambio de la creación de un supuesto contrato indefinido, ahora se trata de dejar de cotizar los primeros 500 € abonados en un salario de jornada completa, de nuevo con cargo a los presupuestos de la seguridad social, con la misma consecuencia de una previsible nueva reducción del Fondo de Reserva.
De la otra, potenciando la Seguridad Social Privada, mediante las deducciones en el Impuesto sobre la Renta por las aportaciones a Planes de Pensiones, y E.P.S.V., como  se viene haciendo ejercicio tras ejercicio. En definitiva destinando dinero público para financiar “pensiones” privadas.
Desde este colectivo hemos llegado a la conclusión de que o paramos este derribo de la Seguridad Social Pública ya, o mañana será tarde, y hemos llegado también a la conclusión de que esto precisa de una acción unitaria, en un ámbito territorial cuanto más amplio mejor,
A partir de Septiembre hay que salir a la calle, hay que lograr compromisos de los partidos políticos, hay que obtener un apoyo unitario de todos los sindicatos, para parar esta sangría y recuperar un Sistema Público de Pensiones que parta del principio de que las pensiones constituyen un derecho del ciudadano que ha de ser garantizado por el Estado, de forma que todo tipo de pensiones contributivas y no contributivas han de ser aseguradas por el Sistema Fiscal, y todas encuadradas en el mismo concepto dentro de los Presupuestos Generales del Estado, única forma en que podamos tener unas pensiones suficientes y periódicamente actualizadas 

¡Podemos exigir lo que es nuestro!

Continua la lluita...



CONVOCATORIA CONCENTRACIÓ DIMECRES 22 DE JULIOL DE 2015 A LES 18 HORES DAVANT DEL PARLAMENT


Per reivindicar l'aprovació sense retards i retallades de la proposta de llei de la Renda Garantida de Ciutadania. Per donar suport a l'aprovació de la proposta de Llei d'Emergència habitacional i pobresa energètica:

Tothom a la concentració davant del Parlament de Catalunya el dimecres 22 de juliol a les 18 hores.

Convoca

III Marxa per una Catalunya sense atur, precarietat, pobresa i desigualtat



(Castellano)


Para reivindicar la aprobación sin retrasos y recortes de la propuesta de ley de la Renta Garantizada de Ciudadanía.  Para apoyar la aprobación de la propuesta de Ley de Emergencia habitacional y pobreza energética:

Todos a la concentración delante del Parlament de Catalunya el miércoles 22 de julio de 2015 a las 18 horas.

Convoca

III Marcha por una Catalunya sin paro, precariedad, pobreza y desigualdad

diumenge, 12 de juliol del 2015

Altres punts de vista...


CHARLA- DEBATE  SOBRE LA CRISIS DE EURO

Ponente: Joan Tafalla, Historiador
Jueves  16 de julio a las 19 horas en La Biblioteca Francesc Candel, Calle  Amnistía Internacional, 10 –BCN
¿Es similar la Situación de Grecia a la del Estado Español?

Organiza:

-     Coordinadora laboral y Marea  Pensionista la Marina- ZF
-     Plataforma Por la Salida del EURO

dilluns, 29 de juny del 2015

Política partidista de la Catalunya d'ara



 
ELS TRES BLOCS DE PARTITS POLITICS A CATALUNYA


Estem passant a tot el món, i per tant a Europa i a Catalunya, un conjunt de canvis i processos llargs, molt dinàmics, ràpids que no en sabem encara massa ni la orientació, ni les fites i per tant ens desorienten.
Són canvis de caire energètic (final d’un tipus d’energies i encaminament vers energies més sostenibles, renovables...), tecnològic (xarxes socials, mòbils i sofisticació d’ordinadors, de nous aparells de comunicació, i noves aplicacions, que tot just iniciem), econòmic i financer (globalització del comerç, de les finances, de les especulacions, domini de els grans empreses internacionals i de la gran banca, del FMI, ...).
Tot plegat té efectes en les mentalitats, els valors, les visions del món, les expectatives, les motivacions, el sentit de la vida, és a dir en la cultura de les diverses nacions i de les diferents capes socials. També afecta i en especial pels moviments migratoris en processos de substitució religiosa i espiritual.
Tots aquests canvis produeixen alteracions en les classes socials, en els seus interessos, i l’aparició de noves capes socials, de nous interessos, o capgirament dels tradicionals.
Aquests canvis en les classes socials afecten indefectiblement en la política, i per això observem l’aparició de nous moviments sòcio-polítics, de nous partits, reorientacions de vot, capgiraments en els mètodes de fer política, processos de substitució de militància. Els partits normalment reflecteixen els interessos i desigs de diferents capes de la societat.
A Catalunya, l’eix nacional, a més del social i el d’una necessària renovació democràtica, està marcant de tal manera la política que estem abocats, tots i totes, persones, famílies, institucions, associacions, a definir-nos davant del dilema de seguir  dependents de l’ Estat Espanyol o inaugurar el camí de l’ Estat Català.
En aquest sentit els partits polítics, al meu entendre s’estan distribuint en tres grans blocs, segons es posicionin davant de tal alternativa, i dins de cada bloc segons es posicionin davant de la desigualtat social, és a dir, davant del sistema capitalista, i per tant expressant interessos de capes socials diferents.



  
Aquets tres grans blocs són:
1.El bloc independentista, que es divideix en tres partits segons l’eix social de dreta-esquerra:

·         Convergència Democràtica de Catalunya (CDC ja deslligada de la UDC) que representa els petits i mitjans empresaris i les noves i velles caps mitjanes moderades (des d’un centre-dreta a un centre-esquerra). És  la dreta que ha esdevingut independentista pel mateix moviment popular, decantada vers el centre, que segueix la tradició de la dreta nacionalista des del segle XIX.

·         Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que representa una bona part de les capes mitjanes velles i noves populars, alguns petits empresaris, autònoms, tècnics, i capes treballadores. Va del centre-esquerra a  l’esquerra. És l’esquerra centrada que acumula el patrimoni del nacionalisme independentista del segle XX. En aquest bloc s’hi podrien ajuntar (i de fet ja s’observen algunes aliances amb aquest sentit) els socialistes independentistes sortits del PSC (Nova Esquerra, Moviment d’ Esquerres, Avancem...)

·         La CUP (Candidatura d’ Unitat Popular) que representa molta part de els noves capes mitjanes i capes treballadores. És l’esquerra independentista que s’ha anat configurant de fa anys sobre tot en el terreny municipal i que segueix la tradició del catalanisme popular, de l’esquerra nacionalista, existent des de finals del segle XIX.



2. El bloc del que s’ha “anomenat “tercera via”, format també per tres partits, segons l’eix dreta-esquerra:
·         Unió Democràtica de Catalunya (UDC, separada ja de la CDC i amb una situació interna de divisió davant de la qüestió nacional) que representa els empresaris (sobre tot grans , i alguns de la petita i mitjana empresa) aliats amb l’empresariat espanyol i que voldria una major sobirania per Calalunya pactada amb l’ Estat Espanyol, però que no vol la independència (de fet els que la volen sembla que van sortint i se’n separen). Segueixen més clarament la tradició de la Lliga, i d’alguna manera no són fidels al seu confederalisme d’origen. Són la “dreta” de la tercera via, del pactar el nivell de sobirania amb l’ Estat Espanyol.


·         El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) en el que, els que han restat al partit han pres una posició clarament federalista esperant un nou govern espanyol del PSOE i Podemos que pugui fer un referèndum per canviar la Constitució i orientar-la vers un estat federal. Volen també, doncs, una negociació pactada amb l’ Estat Espanyol. Representen un sector de les noves capes mitjanes, tècnics i funcionaris, i part de les capes treballadores de l’emigració espanyola que vol continuar unida a España. Serien com el centre (decantat vers l’esquerra) de la tercera via i segueixen la tradició federal republicana del segle XIX i XX, que mai no ha acabat de portar-se a terme.

·         Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida-Verds (ICV-EUiA) que estan pel dret a decidir i sembla que prioritzen l’eix social per sobre de l’eix nacional, i els costa de vincular-los. Sembla que pretenen tenir una certa hegemonia en el procés sobiranista, descavalcant el lideratge de CDC (amb una certa crítica visceral al Mas) i per això estan fent passos per coalicionar-se amb Podemos (que no està d’acord amb la independència) i amb Procés Constituent (que darrerament és més ambigua davant del dilema nacional). Representen capes treballadores i noves capes mitjanes que encara indecises, no acaben de veure el camí vers la independència. Hi ha divisió interna sobre el tema. Es l’esquerra de la “tercera via” i esperen poder fer un referèndum pactat amb l’ estat espanyol, tot i que la pressió del sector independentista d’ICV (Compromís per la Independència) està intentant forçar el camí vers la independència. Un important sector d’ ICV (com també en el PSC) encara pensa que el nacionalisme català és de “dretes i burgés”.



3.El bloc “unionista” format per:

·         Partit Popular (PP) súbdit del Partit Popular espanyol i que ha fet campanya contra l’ estatut, i recolza totes les dinàmiques de confrontació amb la Generalitat, que procedeixen del govern espanyol del PP. Representen els sectors empresarials alts lligats a les grans empreses espanyoles i una part de les poblacions espanyoles emigrades que s’han deixat portar pels seus missatges espanyolistes. És la dreta (i extrema-dreta) de l’unionisme. Es la dreta que des de 1714  (i abans) ha estat contra els processos sobiranistes de Catalunya i d’altres nacions  de les Espanyes.

·         Ciutadans (C’s), partit català, que es mostra liberal, progressista, de la nova política, anti-corrupció (?) i que ara en les eleccions municipals s’ha presentat a tot l’ Estat i ha tingut un cert èxit ja que representa un sector conservador-liberal molt més “civilitzat” i europeista que el PP, ja que no té o no vol fer veure que té, “càrregues” franquistes com el PP. Representa un sector de professions liberals i de l’empresariat, vinculats a sectors econòmics espanyols. I pretén tenir un cert èxit, substituint al PP, en les properes eleccions generals espanyoles. Seria el centre (decantat vers la dreta) de l’unionisme.

·         No trobem una esquerra de l’unionisme, a no ser que Podemos, segons el camí que vagi emprenent i es vagi definint, s’hi converteixi, esdevenint, volent o no, explícitament o implícita, un partit lerrouxista a Catalunya. Podemos posant la qüestió social com a primera, podria introduir un bloc de votants i seguidors que “menyspreessin” o “rebaixessin” les aspiracions nacionals i així, volent o no, frenarien el procés vers la independència. Però com ha passat en altres moments de la història de Catalunya, ens podríem trobar amb una situació que ni guanya la independència (ja que uns quants votants factibles de votar partits independentistes, votarien a Podemos o el bloc amb qui estigui aliat), ni guanya un avenç en l’emancipació social. Hi llavors podem perdre-ho tot.


De fet ens podem adonar que l’independentisme està decantat vers l’esquerra (tant ERC com la CUP) vinculen l’eix nacional amb l’eix social, essent fidels a la tradició de l’esquerra catalanista.
També observem que la tercera via està decantada vers l’esquerra, és a dir, el dret a decidir i el desig d’un estat federal, confederal o d’un estat català associat, està inclòs en partits tradicionalment d’esquerres, seguint la tradició de l’esquerra federal.
En canvi l’unionisme està clarament decantat vers la dreta. Per què serà?

Quim Cervera i Duran