divendres, 25 d’octubre del 2024
dilluns, 21 d’octubre del 2024
La joia del Josep Hortet, capellà encarnat al món obrer
Mossèn Hortet presenta les memòries des d’una mirada col·lectiva de l’Església
Jordi Llisterri - CR Tenim la sort que alguns dels capellans formats a la postguerra -que van viure el Vaticà II com una revolució i que ara van passant dels vuitanta anys- estan publicant les memòries. El qui va ser rector de la Sagrada Família, mossèn Lluís Bonet Armengol, ho ha fet en una autoedició en una autoedició, ho ha fet el teòleg Antoni Matabosch, i aquesta setmana les ha presentat mossèn Josep Hortet.
Dijous es va presentar a l’Aula Magna del Seminari de Barcelona el llibre La nostra història, la meva joia, publicat pel Centre de Pastoral Litúrgica (CPL) de Barcelona. "El teixit de la nostra història val la pena”, va assegurar Hortet. Per això va escollir un títol que és una mirada positiva a la memòria del tot el que s’ha fet i que vol “que la nostra història sigui la nostra joia". I sobretot ho remarca en un sentit col·lectiu. Aquest és un tret clau de la seva biografia, entroncada en moviments obrers com la JOC, la JOBAC i l’ACO, però sobretot en els barris on ha viscut com a capellà. Rector a Santa Engràcia de Nou Barris durant onze anys i, després, trenta-tres anys a Mare de Déu de Port de la Marina, on es va jubilar fa dos anys.
Nascut a Barcelona el 1937, Hortet va entrar al seminari als onze anys i als dinou ja era membre de la JOC. Es va formar en dret canònic a Roma i en tornar va formar part de l’equip de formadors del Seminari. Del 1973 al 1987 va ser un estret col·laborador del cardenal Narcís Jubany, com a vicari episcopal. Aquest treball en el govern diocesà el va aprofitar per apropar-se encara més a la vida de la gent de les parròquies i va promoure els moviments d’Acció Catòlica i la Revisió de Vida. Un mètode que va definir com “font de racionalitat i de sentiment a la vegada, perquè la vida ben revisada té més motius d’esperança que de tristesa”.
Marcant pel Concili Vaticà II, va citar noms que molts ja no recorden, com Loris Capovilla, secretari que va mantenir la memòria de Joan XXIII. I malgrat la seva mirada retrospectiva positiva, no va deixar de denunciar les estructures injustes que desequilibren el món o “la gran estafa de les banalitats que s'ofereixen avui als joves”.
En la presentació va estar acompanya del vicari general de Sant Feliu del Llobregat, Josep M. Domingo i de Blanca Aznar, de la Fundació Mans a les Mans i tots dos vinculats a l’ACO. Des del CPL, Maria Guarch va destacar que el llibre permet recuperar “les històries de la gent que ha fet que la ciutat de Barcelona i l’arxidiòcesi sigui com és ara”.
Domingo va remarcar el valor col·lectiu d’una biografia d’un “homenot” per qui el Concili Vaticà II és la referència. Per això en l’índex final hi apareixen més de 600 noms: “No és una biografia individual o isolada, sinó col·lectiva”. Segons Domingo, noms com Joseph Cardijn, el fundador de la JOC, o del canonge i intel·lectual Carles Cardó, juntament amb el bisbe Joan Carrera, serien els més destacats en representar la doble fidelitat d’Hortet al món obrer i al catalanisme.
Blanca Aznar, es va referir a l’esperança que genera avui resseguir el testimoni d’un capellà que “ha picat molta pedra” dins de l’Església. I malgrat que “parla molt d’una Església per dins que a vegades només entenen ells” ajuda a veure que l’Església continua en el camí de la necessària reforma. El “Fòrum Vida i Evangeli”, del qual Hortet en va una de les ànimes durant els anys 80 i 90, serien l’exemple de la gent que mai es va resignar davant l’immobilisme eclesial i gràcies als quals el pontificat actual obre portes que semblaven tancades.
A la presentació de les memòries hi van assistir, entre altres, el director general d’Afers Religiosos, Ramon Bassas, el regidor Jordi Martí, el rector de Seminari, Salvador Bacardit, i el vicari episcopal Toni Casas, representant l’arxidiòcesi. Els beneficis de l'edició del llibre de mossèn Hortet, es destinaran a la Fundació Mans a les Mans, de la qual en va ser impulsor i que atén infants i joves vulnerables al barri de La Marina.
L'acte va omplir d'amics una sala que moltes vegades hem vist buida. I va servir perquè Hortet retornés a l’edifici del Seminari i presidis una sessió de l’Aula Magna que es va convertir en una mena d’Honoris Causa popular.
Font: Catalunya Religió
dimecres, 16 d’octubre del 2024
.jpg)
Una mirada a la precarietat a la Jornada General d'ACO
La teva precarietat i cada dia la de més gent
Per Pastoral Obrera de Catalunya. dl. 14/10/2024
(Mercè Solé) “Tu precariedad y cada día la de más gente. Desigualdad y ansiedad en el siglo XXI” és el títol d’un llibre de Patricia Castro, sociòloga i editora de 31 anys, nascuda a Badalona, a qui l’ACO (Acció Catòlica Obrera) va encomanar la xerrada de la Jornada General del moviment, que va tenir lloc el 12 d’octubre passat.
Hi havia ganes, per part de l’ACO, de parlar de la classe obrera, un concepte que ens defineix com a moviment i que alhora és viscut per molta gent com una mena de relíquia decimonònica. De fet, la meva experiència, deu fer almenys 25 anys, al Consell d’Acció Catòlica de Barcelona, comportava que et qüestionaven el concepte una vegada i una altra, pràcticament a cada reunió. És cert que les condicions de vida dels treballadors havien millorat molt però també ho és que la identitat de la classe obrera, que porta a la consciència de classe i a la mobilització sempre ha resultat molt incòmoda al poder. Desqualificar-la o minimitzar-la es pot traduir en menys militància sindical o política, en menys qüestionament d’algunes accions municipals als barris, etc. El bany maria individualista a què ens hem sotmès els darrers anys ha accentuat aquest esfilagarsament de la militància. És menys dolorós i genera més expectatives sentir-se de la classe mitjana, encara que bo i treballant no arribis a fi de mes, que no trobis una feina digna o que no puguis llogar un pis. És cert també que el sector que viu més asprament la precarietat és el dels nouvinguts, sovint sense papers. Una consciència comuna i cohesionada de classe podria canviar moltes coses. Però de moment la balança s’inclina cap a assenyalar els immigrants com a causants (?) dels problemes o com “els altres”. Aquest és un repte de primera per a la classe treballadora.
Crec que una lectura atenta de la paràbola del bon samarità ens fa veure clarament a tots que, tant si ens sentim classe obrera com si no, hem d’estar atents a les persones caigudes a la vora del camí. Però “Aixeca’t i camina” (Lc 5,23), que era el lema de la trobada, trasllada el protagonisme a la persona colpejada. La consciència de classe té molt a veure amb aquest “Aixeca’t”. És el reconeixement que podem aixecar-nos, ser protagonistes de les nostres vides i que la nostra força rau en la capacitat d’establir relacions i comunitat, d’acompanyar-nos mútuament, de fer-nos confiança, de fixar-nos objectius i de treballar per aconseguir-los. Posa l’accent en les pròpies capacitats, personals i col·lectives. L’organització per a la solidaritat és el que defineix millor el moviment obrer.
La xerrada de Patrícia Castro va ser molt interessant perquè va definir de nou, amb paraules noves, d’una generació molt més jove que la nostra, l’actual realitat de desigualtat extrema. Més avall trobareu el resum de la seva intervenció que es va lliurar als assistents.
Va acabar la seva xerrada parlant-nos de dues iniciatives veïnals. Una, la que descriu la pel·lícula “El 47”, que ha aconseguit retornar l’autoestima al barri de Torre Baró, tot i que el film evita esmentar que l’acte de fer pujar un autobús al barri no va ser només conseqüència de l’acte heroic del xofer Manolo Vital sinó d’una acció del PSUC ben planificada i preparada amb l’ajut dels veïns. L’altra iniciativa és la construcció d’una marquesina al barri de Vallcarca per part d’uns veïns tips de demanar-la a l’Ajuntament.
Intervenció de
Patrícia Castro
1. La síndrome de la vida de merda
La desigual distribució de la riquesa en el mon desenvolupat s'ha convertit en un problema important en els últims anys. De fet, les dades indiquen que en els últims 30 anys els ingressos de les famílies mes riques s'han disparat fins a l'estratosfera (i corn més amunt en la jerarquia d'ingressos s'està, major ha estat l'augment), mentre que els ingressos de la gran majoria s'han estancat. Això ha portat a un nivell de desigualtat en la riquesa en el món desenvolupat que no es veia des de la vespra de la Gran Depressió.
4. Gentrificació i
crisi de l'habitatge
La bogeria del capital fa que les ciutats deixin de ser llocs per a viure i siguin només llocs per a invertir. El tipus de ciutat en què volem viure està lligat al tipus de persones que volem ser.
Les dificultats d'accés a un habitatge adequat i segur són, juntament amb la baixa qualitat de l'ocupació, els principals camins cap a l'exclusió social a Espanya (FOESSA, 2019). La fragilitat residencial genera conseqüències en termes de l'arrelament territorial vinculat a l'habitatge, en la mesura en que el lloc de residència dona accés a una xarxa única de relacions socials i accessos a equipaments i serveis de tota mena (educatius, sanitaris, culturals, etc.). La incapacitat per mantenir el lloc de residència lligada als processos de gentrificació dona hlloc a desarrelaments amb importants conseqüències en la vida quotidiana.
5. La feminització de
la precarietat
Les mesures d'austeritat aplicades en les polítiques socials en la crisi han afectat més negativament a les dones que als homes, portant a una involució dels avanços aconseguits en els últims anys en matèria de gènere.
Les dones multipliquen la seva vulnerabilitat quan van fent anys, tenen fills i filles a càrrec o persones en situació de dependència i baixa qualificació.
El sistema de serveis socials representa la doble discriminació per motiu de gènere, quant a les treballadores del sistema i les persones usuàries.
Les feines que estan mes degradades son aquelles més invisibles. El cas més evident es el de les treballadores domèstiques en el qual encara avui s'empra una part molt important de la força laboral femenina, moltes vegades sense contractes, sense horaris, sense drets. Moltes d'aquestes treballadores domèstiques son immigrants, perquè la llei d'estrangeria les fa encara mes vulnerables. Si ets dona i migrant, tens moltes possibilitats d'estar en el més baix de l'escala social.
Font: Catalunya Religió
Crònica d'una Jornada molt viscuda
L’ACO proposa
aixecar-se i caminar per “fer món” en la 71a Jornada General
La sociòloga Patricia
Castro ha estat la ponent convidada
“Aixeca’t i camina!” (Lc 5,23), les paraules de Jesús dirigides al paralític han estat el fil conductor d’una Jornada General de l’ACO, la 71a, que el moviment de Pastoral Obrera ha celebrat, el 12 d’octubre festivitat del Pilar, i que marca l’inici de curs. La convocatòria ha reunit prop de 300 militants, amics i simpatitzants en el decurs del dia als Salesians Rocafort, de Barcelona.
“El mandat de Jesús de Natzaret ‘Aixeca’t i camina’ ens esperona a posar-nos en marxa i a posar-nos en el lloc dels altres, que siguem els acompanyants especialment d’aquells que estan en una situació de més dificultat i ens anima a recomençar el camí. De fet, un dels objectius que ens vam marcar al darrer Consell és aproximar el nostre moviment a determinats col·lectius en precari. Per això, proposem que aquest curs analitzeu en quina realitat som i que descobrim quines persones i col·lectius són més vulnerats per començar a fer una tasca amb ells”, han expressat en la benvinguda els presidents Rocío Elvira i Jordi Soriano.
La Jornada ha servit per inaugurar un curs en què es continuaran posant en pràctica les tres línies d’actuació decidides al XII Consell (Veciana, novembre 2022): Comunitat, Espiritualitat i Missió. Han estat diversos els bisbes (cardenal Omella, arquebisbe Planellas, bisbe Sergi Gordo, arquebisbe Vives i arquebisbe Argüello) i representants que han enviat salutacions escrites. També s’han fet presents el director d’Afers Religiosos de la Generalitat, Ramon Bassas, militants de la GOAC o la copresidenta del Moviment de Treballadors Cristians d’Europa, Anna Luque, entre altres. Així mateix, també s’ha posat l’accent en els 30 anys del document La Pastoral Obrera de tota l’Església.
La ponència de la sociòloga Patricia Castro ha donat el to de la Jornada en dedicar la seva exposició a la situació i els reptes de la classe obrera avui, l’extensió de la desigualtat i les diferents cares de la precarietat. Un concepte reiterat per la sociòloga ha estat el de “fer món, treballar el món”, en el sentit que, de manera organitzada i col·lectiva, un món injust pot transformar-se. Per contra, les dinàmiques del procés de neoliberalització han portat, segons la sociòloga, “a una falta d’identitat dels individus, a l’atomització que ens desvincula els uns dels altres i a una trencadissa del sistema social anterior”.
“El major tabú del capitalisme actual és la por a fracassar. Però fracassar vol dir no poder estructurar una vida personal coherent, no poder realitzar-nos com a persones, no tenir propòsit vital, no saber viure, només limitar-se a existir”, ha aclarit la sociòloga. En la seva dissertació Castro va apuntar el fenomen de la gentrificació i la crisi de l’habitatge facilitat per un context en què “la bogeria del capital fa que les ciutats deixin de ser llocs per a viure i siguin només llocs per a invertir. El tipus de ciutat en què volem viure està lligat al tipus de persones que volem ser”. I també la feminització de la pobresa. Finalment, va donar algunes exemples per lluitar contra la individualització i recuperar el sentit de classe treballadora.
L’eucaristia, presidida pel bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías, acompanyat del consiliari general Pepe Rodado, pel consiliari Jaume Fontbona i assistit pel diaca permanent, el militant Joan Luengo, s’ha celebrat al santuari del col·legi Salesians Rocafort. “Agraeixo la vida, el compromís, la seriositat… sou gent molt ferma a l’ACO en un món de molta mudança. Mostreu a l’Església i al món una fidelitat en el compromís de portar l’Evangeli a la vida”, ha dit Mons. Abadías. En la celebració hi ha hagut dos testimonis sobre la sinodalitat i sobre el sentit de classe. En el comentari de l’Evangeli de Lluc d’on surt el lema del curs, el bisbe David ha demanat que “no ens cansem mai de pensar en l’altre, en el germà. Portem la llitera allà on calgui. Pensar en l’altre fa un món millor. Aquest món és injust pels cors endurits que no pensen en l’altre”. “Que tinguem unes mans i un cor promptes, uns ulls oberts… el nostre món ho necessita”, ha desitjat el bisbe en finalitzar l’eucaristia.
En el manifest “Aixeca’t i camina!” que s’ha llegit al final de l’eucaristia s’apunta que “la invitació de Jesús al paralític és del tot urgent, necessària; a totes i a tots els seus fills ens urgeix a superar les nostres paràlisis, a aixecar-nos de les nostres prostracions i a posar-nos a caminar deconstruint el mal que puguem i col·laborant a construir un altre món possible i necessari, des de la conversió, la denúncia, la implicació”.
A la tarda hi ha hagut la projecció de diversos vídeos relacionats amb la temàtica de la ponència que han permès reflexionar en un diàleg obert a la sala dels Salesians Rocafort sobre el concepte classe obrera. Els participants han conclòs que més enllà dels conceptes (classe treballadora, classe obrera, classe mitjana…) l’important és la missió, és a dir, posar l’esforç en portar l’Evangeli als treballadors més precaritzats. Finalment, amb una dinàmica divertida inspirada en els Cors d’en Clavé s’ha fet la cloenda de la Jornada.
A la convocatòria s’ha distribuït el document formatiu “Com
transmetre i viure la fe en família”. L’acte s’ha pogut seguir a les xarxes
socials amb l’etiqueta #JGACO2024.
Font: Catalunya Cristiana
dimarts, 15 d’octubre del 2024
diumenge, 13 d’octubre del 2024
20 anys com a diòcesi de Terrassa
La diòcesi de Terrassa celebra 20 anys del seu naixement. Entrevistem el seu bisbe, Salvador Cristau, que explica els reptes que té l'Església avui, entre els quals la manca de vocacions i la secularització. "Secularització no vol dir només deixar d'anar a missa, sinó que és l'oblit de Déu en la societat, la cultura, l'art, la ciència, la literatura i la universitat", afirma. Però també diu "a les parròquies hi ha adults que es converteixen i es bategen; és un gota a gota, però cada cop hi ha més casos". Centenars de joves participen en els pelegrinatges anuals que organitza la diòcesi, i en les Jornades Mundials de la Joventut amb el papa Francesc. Respecte al Seminari Diocesà de Terrassa, aquest curs hi ha 18 seminaristes. Els abusos sexuals a l'Església i a la societat és un altre dels temes a què fa referència el bisbe Salvador Cristau. I veurem un reportatge de Càritas, amb el testimoni de la Consuelo i de l'Àlex. Tots dos han pogut sortir del cercle de la pobresa i la precarietat.
dimarts, 1 d’octubre del 2024
Una pregunta d'un bisbe
¿Derecho al trabajo o renta básica universal?
✠ Joseba Segura Etxezarraga, obispo de Bilbao
En los últimos tiempos, el debate sobre el futuro del trabajo ha tomado un nuevo giro con las propuestas de figuras prominentes del mundo tecnológico. Sam Altman, CEO de OpenAI, y Elon Musk, conocido empresario e innovador, han planteado la necesidad de explorar la renta básica universal como respuesta a los cambios que la revolución tecnológica podría traer al mercado laboral.
Altman ha invertido millones en financiar estudios sobre el posible funcionamiento de una renta básica. Musk también se ha manifestado a favor de esta idea. Ambos argumentan que los rápidos avances tecnológicos, especialmente en inteligencia artificial y robótica, podrían hacer innecesario el trabajo productivo de muchas personas en un futuro no muy lejano. Según esta visión, robots y computadoras cada vez más sofisticados dejarían en el paro a un gran número de trabajadores, sin que se vislumbren nuevos empleos suficientes para reemplazar los que desaparecerían.
Esta perspectiva supone una revolución en la consideración humana del trabajo. Cada vez con más frecuencia diversos autores proponen pasar de la defensa del derecho al trabajo a la implementación de un sistema que garantice ingresos dignos desvinculados del empleo. La propuesta desafía el marco clásico de pensamiento laboral que ha dominado los últimos dos siglos, centrado en mejorar el acceso al empleo y las condiciones de trabajo.
Sin embargo, esta visión contrasta fuertemente con la concepción cristiana del trabajo, que va mucho más allá de considerarlo una mera fuente de ingresos. Para el pensamiento social cristiano, el trabajo es una dimensión esencial del ser humano, crucial para su desarrollo personal y comunitario.
Desde la perspectiva cristiana, el trabajo y la laboriosidad, con el inevitable esfuerzo y la disciplina que conllevan, son elementos fundamentales en la formación de niños y jóvenes. Para los adultos, el empleo no solo proporciona ingresos, sino que es un factor clave en la configuración de la identidad personal y social. Las relaciones laborales enriquecen las conexiones sociales, fomentan el respeto y la autoestima, y contribuyen al bienestar físico y mental. Cuando el trabajo de una persona contribuye al sostenimiento de la vida familiar y comunitaria, proporciona un sentido de logro, propósito y dirección vital.
Por ello, el pensamiento social cristiano es especialmente crítico con las visiones que solo valoran los aspectos económicos. Rechaza la perspectiva del trabajo como una mera mercancía sujeta a las leyes del mercado, argumentando que merece una consideración especial diferente a otros factores de producción como el capital.
Frente a la propuesta de una renta básica universal como sustituto del derecho al trabajo, la visión cristiana insiste en la necesidad de preservar el trabajo como un derecho humano fundamental. La Iglesia reconoce que la mera ayuda económica puede ser una solución provisional para resolver urgencias o incluso necesidades sostenidas, pero insiste en que el gran objetivo debería ser siempre permitir una vida digna a través del trabajo. Esta posición no niega la importancia de sistemas de protección social, pero los ve como complementos, no como sustitutos del derecho al trabajo.
Es importante señalar que la visión cristiana no ignora los desafíos que plantea la revolución tecnológica. Reconoce la necesidad de adaptarse a los cambios, pero insiste en que estos deben gestionarse de manera que preserven la dignidad del trabajo humano. Esto implica repensar la educación y la formación, promover la diversidad productiva y la creatividad empresarial, y apoyar formas alternativas de economía que puedan proporcionar empleo significativo.
El debate entre el derecho al trabajo y la renta básica refleja tensiones más profundas en nuestra comprensión de la naturaleza humana y el propósito de la vida en sociedad. Mientras que la propuesta de una renta básica puede parecer una solución pragmática a los desafíos tecnológicos, la visión cristiana nos recuerda la importancia multidimensional del trabajo en la vida humana.
En última instancia, la respuesta a los desafíos laborales del futuro probablemente requerirá un enfoque equilibrado que reconozca tanto la necesidad de protección social como el valor intrínseco del trabajo. Esto podría implicar una combinación de políticas que incluyan formas de renta básica junto con esfuerzos para preservar y crear oportunidades de trabajo significativo.
El camino requerirá un diálogo continuo entre diferentes perspectivas, buscando soluciones que respeten la dignidad humana, fomenten la cohesión social y se adapten a las realidades cambiantes de nuestro mundo tecnológico. En este diálogo, la visión cristiana del trabajo como parte integral de la realización humana seguirá siendo una voz importante, recordándonos que el progreso económico y tecnológico debe estar siempre al servicio del bien común y del desarrollo integral de cada persona.
—
Artículo publicado en el diario ABC
Subscriure's a:
Missatges (Atom)