dilluns, 12 de desembre del 2022

Recuperem el manifest final de les "Jornadas de Pastoral del Trabajo" de novembre de 2022

“¡NO MÁS MUERTES EN EL TRABAJO! Y ESFORCÉMONOS POR LOGRARLO”


Con este lema se han celebrado durante los días 26 y 27 de noviembre, en Ávila, las XXVIII Jornadas Generales de Pastoral del Trabajo.

Con la participación de más de un centenar de personas, responsables diocesanas de esta pastoral y militantes de movimientos de trabajadoras y trabajadores cristianos de 30 diócesis, en un ambiente de reflexión, convivencia, celebración y denuncia.

Se inició el encuentro con la oración y el saludo de monseñor D. Abilio Martínez Varea, obispo de Osma-Soria, responsable del Departamento de Pastoral del Trabajo de la Conferencia Episcopal Española. Nos urge el dolor injusto que la falta de salud y seguridad en el trabajo provoca diariamente, en nuestro país.

En 2021 se han producido más de un millón de accidentes laborales, de ellos 741 mortales. Hacemos nuestra la preocupación, expresada en muchas ocasiones por el papa Francisco: “El año pasado las muertes en el trabajo fueron muchas, demasiadas. No son números, son personas. (…) Desafortunadamente, se considera la seguridad en el lugar de trabajo como un costo, se está partiendo de una suposición incorrecta. (…) La verdadera riqueza son las personas: sin ellas no hay comunidad de trabajo, no hay empresa, no hay economía. (…) Trabajar con seguridad permite que cada uno exprese lo mejor de sí mismo ganándose el pan de cada día.” Recogemos su llamada: “Cuanto más cuidemos la dignidad del trabajo, más seguros estaremos de que aumentará la calidad y la belleza de las obras creadas.”

En estas Jornadas hemos contado con valiosas aportaciones:

D. Mariano Sanz Lubeiro, secretario de Salud Laboral y Sostenibilidad Medioambiental de la Confederación Sindical de CCOO, que con su ponencia “La seguridad y la salud en el trabajo” nos ha presentado la realidad de la siniestralidad en España. Ha insistido en que hay que situar la prevención de riesgos laborales en el centro (de la recuperación) y a las personas del trabajo en el centro de las políticas. La salud es un derecho fundamental, también en el trabajo. La Ley de Prevención de Riesgos Laborales, siendo un instrumento muy válido, los cambios producidos desde su promulgación, hace necesarios cambios legislativos que ayuden a acelerar la resolución de los casos, evitando un dolor innecesario. Avanzar en, la detección de las enfermedades laborales que permanecen ocultas, señalando claramente responsabilidades, facilitar la acción sindical en las pequeñas empresas y continuar la senda del incremento de la contratación indefinida, eliminando la temporalidad. Condiciones indispensables para acabar con la lacra de la falta de salud y seguridad en el trabajo.

 

D. Miguel Cruz Santiago, militante de la HOAC de Córdoba y presidente de la Asociación de Víctimas de Accidentes y Enfermedades Laborales de Andalucía (AVAELA), con su ponencia: “¡No más muertes en el trabajo! Y esforcémonos en lograrlo”, nos ha ayudado a entender que el trabajo, o es seguro o no es trabajo. Ha partido de su larga experiencia de acompañamiento a las víctimas, en el proceso que se vive tras un siniestro. Ha remarcado como la dignidad del trabajo está en el hecho de que es la persona quien lo realiza. Este debe ser el criterio fundamental a hora de organizar tanto el trabajo, como toda la vida económica. El papa Francisco nos recuerda que “la persona es la autora, el centro y el fin de toda la vida económico-social”. “Por eso, toda amenaza a la dignidad y a la vida de las personas repercute en el corazón mismo de la Iglesia, afecta al núcleo de su fe en la encarnación redentora del Hijo de Dios, la compromete en su misión de anunciar el Evangelio de la vida”.

 

También, hemos compartido tres paneles de experiencias eclesiales en defensa de la vida en el trabajo, que han mostrado caminos por los que es necesario transitar para estar cerca de las víctimas: visibilización del problema, acompañamiento a las víctimas y trabajar con las instituciones, desarrollados por distintos secretariados diocesanos.

Las Jornadas concluyeron con la celebración de la Eucaristía en la parroquia de San Pedro, presidida por Mons. Abilio Martínez Varea en memoria de las víctimas de accidentes laborales, tras la cual nos concentramos en la plaza de Santa Teresa para realizar un Gesto público y lectura del comunicado en solidaridad, denuncia y concienciación y así dar visibilidad a este drama humano de la siniestralidad que acontece en el mundo del trabajo.

 

Estas jornadas nos impulsan a seguir comprometidos en la defensa de la vida y el trabajo digno y nos une al Papa Francisco en su deseo de que no haya más muertes en el trabajo, asumiendo nuestra responsabilidad en lograrlo.

 

“¡No más muertes en el trabajo! Y esforcémonos por lograrlo”

27 de noviembre 2022


Celebració del Nadal de l'ACO del Vallès Oriental 2022

 


Celebració de Nadal de la GOAC 2022


 

dimecres, 30 de novembre del 2022

Darrera d'un Mundial de futbol

“El rentat de cara de països amb règims autoritaris i amb una agenda de vulneracions de drets humans a través de l’esport és tendència global”

Amnistia Internacional denuncia que, malgrat les reformes al sistema laboral de Qatar, els abusos continuen

22 de novembre 2022      

JOAN ANDREU PARRA

El Mundial de futbol que se celebra a l’emirat de Qatar està desvetllant una ferma oposició per part de diverses entitats, com Amnistia Internacional, que porta lustres apuntant els abusos i vulneracions de drets de països amb riquesa especialment del món àrab com Qatar, Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita, Bahrain. Segons el portaveu d’Amnistia Internacional a Catalunya, Dani Vilaró, aquests països “es vinculen econòmicament a clubs de futbol d’altres països (lliga francesa, anglesa) o a esdeveniments com curses de Fórmula 1 o la Supercopa espanyola de futbol (que paga l’Aràbia Saudita) amb l’objectiu de guanyar rellevància internacional i aparèixer als ulls del món com uns països moderns, que fan reformes, amables…”.

Aquesta estratègia, coneguda com sportwashing, significa el rentat de cara de països amb règims autoritaris i “amb una agenda lamentable d’abusos i vulneracions de drets humans a través de l’esport” i, segons Amnistia Internacional, s’està convertint en “una tendència global”. Darrere inversions milionàries en màrqueting s’amaga una realitat molt diferent “amb situacions internes de drets humans molt negatives: aplicació massiva de la pena de mort, abusos laborals, discriminació de la dona o col·lectius com l’LGBTI, persecució de l’oposició política i atacs a la llibertat d’expressió”. Per a Dani Vilaró, “les institucions que es vinculen a aquests països per motius simplement econòmics, obviant aquesta realitat de drets humans, sigui la FIFA, la Fórmula 1, la Federació Espanyola de futbol o altres, són còmplices d’aquestes vulneracions de drets humans i, mirant cap a una altra banda, contribueixen a perpetuar-les”.

Condicions dels treballadors migrants a Qatar

La minsa població de l’emirat necessita importar molta població estrangera per desenvolupar l’activitat econòmica del país, especialment la constructiva. Ara bé, les condicions en què desenvolupen aquesta feina són molt precàries. Amnistia Internacional recorda que “fins al 2017 va existir un règim laboral, anomenat kafala, que era una mena d’esclavatge modern: permetia als ocupadors retenir el passaport del treballador migrant, se’ls pagava molt poc, treballaven en jornades maratonianes (12 fins a 18 hores), en condicions molt lamentables d’habitatge, amuntegats en barracots, etc.”. Un fons del govern de Qatar “ha començat a pagar algunes quantitats a treballadors a qui s’han robat salaris, però centenars de milers segueixen sense rebre indemnització pels abusos laborals que han sofert en els últims deu anys”.

Malgrat que a partir del 2017 les autoritats de Qatar van aprovar un seguit de mesures per reformar el sistema laboral, “els abusos continuen arreu del país. Encara que les condicions han millorat en alguns casos, milers de persones continuen enfrontant-se a problemes com a retards, retenció o impagaments dels salaris, negació de dies de descans, condicions de treball insegures, obstacles per canviar de feina i accés limitat a la justícia, mentre que les morts de milers de treballadors segueixen sense investigar-se. Al país els treballadors encara tenen prohibit sindicar-se per defensar col·lectivament els drets laborals”, observa Vilaró.

De fet, segons assenyala Amnistia Catalunya, “el treball forçós i altres formes d’abusos continuen, especialment en el sector de la seguretat privada i en el cas dels treballadors domèstics, en la seva majoria dones. El pagament de comissions de contractació per aconseguir ocupació continua sent generalitzat, amb quantitats que oscil·len entre 1.000 i 3.000 dòlars. Moltes persones necessiten mesos o fins i tot anys per pagar el deute, la qual cosa provoca que es vegin atrapades en un cercle viciós d’explotació”.

Campanya perquè la FIFA compensi els treballadors migrants

10 de les 32 seleccions participants al Mundial s’han mostrat favorables a la campanya #PayUpFIFA, que demana que la FIFA destini una part dels seus ingressos pel Mundial de Qatar (uns 6.000 milions de dòlars) als treballadors migrants i les seves famílies pels abusos comesos. “Xifrem aquesta quantitat en 440 milions de dòlars. A la Federació Francesa de Futbol se li han afegit Alemanya, Bèlgica, Brasil, Anglaterra, Holanda, Dinamarca, Gal·les, Suïssa i Austràlia”, celebra Vilaró.

No és el cas de la Federació Espanyola: “Des d’Amnistia aquests anys hem intentat mantenir una reunió amb el seu president, Luis Rubiales, per explicar-li les nostres denúncies i plantejar algun suport a les demandes, li hem enviat fins a sis cartes demanant aquesta reunió i ni tan sols ens ha donat resposta. No n’esperem res.” Cal recordar que el Barça va tenir una relació de patrocini amb Qatar, àmpliament avalada pels socis.

Segons Vilaró, això és signe de la “complicitat amb l’sportwashing. Per interès econòmic un club permet l’entrada de capital tacat de sang en forma de patrocini i no es qüestiona l’ètica de mantenir una col·laboració estreta amb un règim repressor dels drets humans. Ho hem vist al Barça amb Qatar, però també al París Saint-Germain (un fons de Qatar és propietari del club), el Manchester City amb els Emirats Àrabs Units i altres equips de la Premier anglesa. Tots aquests clubs i institucions com la FIFA o la Fórmula 1 haurien de reflexionar profundament: les qüestions relacionades amb els drets humans no són menors i no s’haurien d’amagar sota la catifa… Comprometen seriosament la imatge de clubs i institucions i plantegen qüestions morals i ètiques que pensem que són essencials i s’haurien de tenir en compte”.


Font: Catalunya Cristiana

dimarts, 4 d’octubre del 2022

Una entrevista en memòria del Tano Casacuberta

Entrevista en Llevat dins la pasta

Fa poc més d’un mes que la comunitat cristiana va veure traspassar l’estimat Gaietà de Casacuberta, en Tano. En Tano era capellà de la diòcesi de Barcelona. Va realitzar el seu servei pastoral en parròquies, moviments d’Acció Catòlica (JOC, ACO, GOAC, Moviment de Professionals, Pobles i Comarques i també el MUEC) i també va ser capellà de la família del Pradó (un col·lectiu de capellans i seglars que segueixen el camí de la fe amb l’espiritualitat del P. Chevrier).
En Tano tenia set germans i ens va deixar amb 82 anys acabats de fer. La seva família el va acompanyar durant el procés de la seva malaltia.
Per glossar la seva trajectòria i l'impacte que ha fet en la comunitat cristiana, avui comptem a l’estudi amb la presència de dues persones que el van conèixer de ben aprop. Són en Xavier Becerra, sindicalista de CCOO i professor d’educació secundària, membre de la GOAC; ell havia estat a la JOC (precisament en l’època en què va conèixer en Tano). I la Pim Queralt, que és professora universitària i membre de l’Institut Femení del Pradó.

dimarts, 13 de setembre del 2022

Testimoni del Pere i la Dèlia que també estan enamorats de Jesucrist

 


EL TANO, UN CAPELLÀ ENAMORAT DE JESUCRIST

Obituari amb motiu del seu traspàs al Pare el 19 d’agost de 2022 als 82 anys d’edat

[Pere Pérez i Delia Viedma] Gaietà de Casacuberta i Franco, consiliari d’ACO i molt més. 35 anys d’acompanyament al Vallès i més després del Vallès.

A la JOC

El Tano apareix a les nostres vides al final del franquisme, 1974, en plena crisi de la JOC, recent ordenat capellà el 13 de juny del mateix any. Amb formació pradosiana a Lió (França), fa opció pels més pobres de la classe obrera, els joves treballadors, en concret pels moviments d’Acció Catòlica especialment la JOC. Així arriba al Vallès on quedava un petit reducte i s’ofereix a acompanyar-nos com a consiliari, fent-se proper a les nostres vides, les nostres famílies, les nostres cases, a les places, algun punt o bar on sabia que es trobaven els joves dels barris. Mostrava sempre disponibilitat d’escoltar i interès per les vides de tots i totes i de cada u en particular. Es feia molt proper, feia que s’esdevingués una relació de confiança i amistat, entrava a les nostres cases com un de la família i així el consideràvem tots. Al Vallès va fer possible que es refés la JOC que va tornar a créixer formant molts militants. També ho va fer, juntament amb altres consiliaris, a Nou Barris i Osona.

Estava atent a cada jove i tenia molt encert per fer-los propostes segons les maneres de ser i les potencialitats de cadascú, tanmateix tenia en compte tant les necessitats materials, de salut, com les espirituals i la formació, tenia molt clar que calia la formació dels joves i així ho feia, ell i també altres persones a les que demanava col·laboració per aquest afer. Com ens va fer comprendre la frase de Cardijn!: “Un jove treballador val més que tot l’or del món perquè té la dignitat de fill de Déu!”. Seguia el procés humà i espiritual de cadascú amb respecte i molta paciència però també dient la veritat i animant a fer passes, fent propostes (“res de donar peixet”). Així anàvem fent camí en la fe i diversos joves nois i noies agafàvem responsabilitats dins el moviment, o altres opcions dins el món laboral. Feia que participéssim en les coordinacions a Catalunya i les Illes i també amb la JOC de tota Espanya. D’aquesta manera feia que anéssim agafant consciència de moviment, de comunitat, d’església dins del Món obrer.

 

A l’ACO

Seguint el procés de cadascú ajudava a fer el pas als moviments adults sobretot a l’ACO, però també on cadascú triava amb la seva llibertat. Continuava fent de consiliari als grups que s’anaven iniciant. El primer va ser el  grup de Mollet i després el nostre grup, Granollers I. I després tots els altres. Per on passava anava formant grups de RdV. La Roca, Cardedeu... Va ser consiliari nostre fins... sempre atent i guiant-nos en el nostre itinerari espiritual com a grup i a nivell personal: “A tu et convindria fer E.d’Evangeli personal, a tu Exercicis Espirituals a l’ACO o de sant Ignasi... I obert a fer-nos acompanyament espiritual si li demanàvem.

Va ser consiliari general de l’ACO durant els anys 1989 al 1993. Vam coincidir en el comitè permanent durant dos anys quan vaig fer el servei de Presidenta. El Tano vivia una gran passió per la Missió de l’ACO: L’Evangelització del Món Obrer, perquè els militants de l’ACO coneguéssim a fons Jesucrist i l’estiméssim més i així poder donar-lo a conèixer. Deia: “¿Com el donarem a conèixer si no el coneixem nosaltres? Conèixer-lo i estimar-lo així compartirem aquest tresor amb els nostres companys treballadors.” Per això va fomentar aquest objectiu fonamental a nivell general i en els grups es va començar a fer estudi d’Evangeli. A més a més de ser fidels en el Jutjar de la RVO reflexionant amb el text que convenia de l’Evangeli.

En aquells anys va ser quan es va començar a fer els exercicis Espirituals de l’estiu a l’ACO i el recés de cap de setmana durant el curs. I, en la mateixa línia es va fer una formació –experiència de pregària dels diferents carismes de l’Església: jesuïtes, carmelites, franciscans, foucaulards, Pradó... Calia tenir experiència de pregària i de celebració de l’Eucaristia, això ho tenia molt clar el Tano.

També tenia molt clar que els moviments d’Acció Catòlica ens havíem de comunicar i relacionar, així durant aquells anys s’organitzava una trobada, jornada de formació anual amb el moviment germà GOAC i l’ACO. I es van donar passes d’acostament dels dos moviments. També va haver trobades amb Pobles i Comarques i Professionals... Calia portar la veu de l’Acció Catòlica dins tota l’Església. El Tano creia en el laïcat i apostava per la missió dels moviments dins el món i dins l’Església.

 

A la Pastoral Obrera

Com a delegat de P.O. de Barcelona i de Catalunya va treballar perquè els moviments en el món obrer tinguéssim una participació activa en l’elaboració del document La Pastoral Obrera de tota l’Església, el 1994. També en el Concili Provincial de la Tarraconense el 1995. Veiem com aquells joves rescatats dels carrers, dels barris obrers portaven la veu com a militants obrers cristians dins l’Església. El Tano aprofitava tota ocasió perquè fos així i perquè tots i totes coneguéssim i estiméssim l’Església de Jesucrist i així entre tots i totes i l’ajuda de l’Esperit Sant, col·laborar en que fos més Evangèlica.

Tanmateix es va començar la participació de l’ACO en la trobada anual de la P.O. d’Espanya malgrat no ens consideraven un moviment de ple dret.

Reunions amb els bisbes i arquebisbe corresponents per portar la veu dels moviments en M.O. Els convidava a les nostres reunions, el bisbe Joan Carrera venia a les reunions de la P.O., per exemple.

Va iniciar les trobades amb el món obrer, es feien reunions amb els sindicats per escoltar la seva veu i, des de la realitat del món del treball, la P.O. es solidaritzés i es fes present a les lluites i reivindicacions per la dignitat de tots els treballadors i treballadores.

Facilitava aquesta relació entre tots els agents pel bé de tots plegats. I sobretot perquè el món conegui el verdader rostre de Jesucrist.

Anava a fer estudi d’Evangeli amb els presos de Quatre Camins i alguna vegada ens havia convidat a celebrar l’Eucaristia amb ells.

A nosaltres ens va acompanyar en el coneixement i formació del Pradó perquè li vam demanar i en formar part en el grups de laics que ell i la Pim Queralt van iniciar i acompanyar durant molts anys. I que encara la Pim acompanya.

Ens consta, perquè la relació s’ha mantingut fins al final, tot el que ha fet després de marxar del Vallès: a la parròquia del Pi, amb els immigrants, amb les persones del carrer com “Dit i fet” i “ Víncles”, grups d’estudi d’Evangeli, acompanyaments espirituals... I un viatge a Terra Santa que va organitzar en clau d’itinerari espiritual i que vam participar una bona colla de militants de l’ACO, entre d’altres, un viatge que va ser una benedicció.

Durant els darrers anys, patint la seva malaltia, sempre que l’anàvem a veure ens rebia amb molt de carinyo, amb molta serenor i pau, intentant “recordar” el que havíem viscut plegats... Era una persona de molta humanitat. El darrer dia que el vam veure el 16 de juliol d’enguany es despedia tirant-nos petons amb la mà, no se'ns oblidarà mai aquest gest!

El Tano, un capellà enamorat de Jesucrist, pradosià, deixeble, apòstol, consiliari, educador, germà, amic... ha lliurat la seva vida per l’evangelització dels més petits, dels més pobres, del món obrer i de molta més gent.

El millor homenatge que li podem fer és seguir els seus consells i el seu exemple.

Gràcies Tano per venir un dia al Vallès i oferir-te com a consiliari nostre! Des del Cel continuaràs acompanyant-nos i pregant per tots nosaltres.

Gràcies a Déu per la vida del Tano i per posar-lo en les nostres vides!

 

 

TANO, UN CURA ENAMORADO DE JESUCRISTO

Gaietà de Casacuberta i Franco, consiliario de ACO y mucho más. 35 años de acompañamiento en el Vallès y más después del Vallès.


En la JOC

Tano aparece en nuestras vidas al final del franquismo, 1974, en plena crisis de la JOC, recién ordenado cura el 13 de junio del mismo año. Con formación pradosiana en Lyon (Francia), hace opción por los más pobres de la clase obrera, los jóvenes trabajadores, en concreto por los movimientos de Acción Católica especialmente la JOC. Así llega al Vallès donde quedaba un pequeño reducto y se ofrece a acompañarnos como consiliario, haciéndose cercano a nuestras vidas, nuestras familias, nuestras casas, en las plazas, algún punto o bar donde sabía que se encontraban los jóvenes de los barrios. Mostraba siempre disponibilidad a escuchar e interés por las vidas de todos y todas y de cada uno en particular. Se hacía muy cercano, hacía que se convirtiera en una relación de confianza y amistad, entraba en nuestras casas como uno de la familia y así lo considerábamos todos. En el Vallès hizo posible que se rehiciera la JOC que volvió a crecer formando a muchos militantes. También lo hizo, junto con otros consiliarios, en Nou Barris y Osona.

Estaba atento a cada joven y tenía mucho acierto para hacerles propuestas según las formas de ser y las potencialidades de cada uno, sin embargo tenía en cuenta tanto las necesidades materiales, de salud, como las espirituales y la formación, tenía muy claro que era necesaria la formación de los jóvenes y así lo hacía, él y también otras personas a las que pedía colaboración por este asunto. ¡Cómo nos hizo comprender la frase de Cardijn!: “¡Un joven trabajador vale más que todo el oro del mundo porque tiene la dignidad de hijo de Dios!”. Seguía el proceso humano y espiritual de cada uno con respeto y mucha paciencia pero también diciendo la verdad y animando a dar pasos, haciendo propuestas (“nada de ponerlo fácil”). Así íbamos haciendo camino en la fe y varios jóvenes chicos y chicas cogíamos responsabilidades dentro del movimiento, u otras opciones dentro del mundo laboral. Hacía que participáramos en las coordinaciones en Cataluña y las Islas y también con la JOC de toda España. De esta forma hacía que fuéramos cogiendo conciencia de movimiento, de comunidad, de iglesia dentro del Mundo obrero.

 

En ACO

Siguiendo el proceso de cada uno ayudaba a dar el paso a los movimientos adultos sobre todo en ACO, pero también donde cada uno elegía con su libertad. Seguía haciendo de consiliario a los grupos que se iban iniciando. El primero fue el grupo de Mollet y después nuestro grupo, Granollers I. Y después todos los demás. Por allí donde pasaba iba formando grupos de RdV. La Roca, Cardedeu... Fue consiliario nuestro hasta... siempre, atento y guiándonos en nuestro itinerario espiritual como grupo y a nivel personal: “A ti te convendría hacer E. de Evangelio personal, a ti Ejercicios Espirituales en ACO o de san Ignacio... Y abierto a hacernos acompañamiento espiritual si se lo pedíamos.

Fue consiliario general de ACO durante los años 1989 a 1993. Coincidimos en el comité permanente durante dos años cuando hice el servicio de Presidenta. Tano vivía una gran pasión por la Misión de ACO: la Evangelización del Mundo Obrero, para que los militantes de ACO conociéramos a fondo a Jesucristo y lo quisiéramos más y así poder darlo a conocer. Decía: “¿Cómo lo daremos a conocer si no lo conocemos nosotros? Conocerlo y amarlo, así compartiremos este tesoro con nuestros compañeros trabajadores.” Por eso fomentó este objetivo fundamental a nivel general y en los grupos se empezó a hacer estudio de Evangelio. Además de ser fieles en el Juzgar de la RVO reflexionando con el texto que convenía del Evangelio.

En aquellos años fue cuando se empezaron a realizar los ejercicios Espirituales del verano en ACO y el retiro de fin de semana durante el curso. Y, en la misma línea, se hizo una formación –experiencia de oración de los diferentes carismas de la Iglesia: jesuitas, carmelitas, franciscanos, foucauldares, Pradó... Había que tener experiencia de oración y de celebración de la Eucaristía, eso lo tenía muy claro el Tano.

También tenía muy claro que los movimientos de Acción Católica debíamos comunicarnos y relacionarnos, así durante aquellos años se organizaba un encuentro, jornada de formación anual con el movimiento hermano GOAC y ACO. Y se dieron pasos de acercamiento de ambos movimientos. También hubo encuentros con Pueblos y Comarcas y Profesionales... Había que llevar la voz de la Acción Católica dentro de toda la Iglesia. Tano creía en el laicado y apostaba por la misión de los movimientos en el mundo y en la Iglesia.

 

En la Pastoral Obrera

Como delegado de P.O. de Barcelona y de Cataluña trabajó para que los movimientos en el mundo obrero tuviéramos una participación activa en la elaboración del documento La Pastoral Obrera de toda la Iglesia, en 1994. También en el Concilio Provincial de la Tarraconense en 1995. Vemos como aquellos jóvenes rescatados de las calles, de los barrios obreros llevaban la voz como militantes obreros cristianos en la Iglesia. Tano aprovechaba toda ocasión para que así fuera y para que todos y todas conociéramos y amáramos la Iglesia de Jesucristo y así entre todos y todas y la ayuda del Espíritu Santo, colaborar en que fuera más Evangélica.

Sin embargo se empezó la participación de ACO en el encuentro anual de la P.O. de España a pesar de que no nos consideraban un movimiento de pleno derecho.

Reuniones con los obispos y arzobispo correspondientes para llevar la voz de los movimientos en M.O. Los invitaba a nuestras reuniones, el obispo Joan Carrera venía a las reuniones de la P.O., por ejemplo.

Inició los encuentros con el mundo obrero, se hacían reuniones con los sindicatos para escuchar su voz y, desde la realidad del mundo del trabajo, la P.O. se solidarizase y se hiciera presente en las luchas y reivindicaciones por la dignidad de todos los trabajadores y trabajadoras.

Facilitaba esta relación entre todos los agentes por el bien de todos. Y sobre todo para que el mundo conozca el verdadero rostro de Jesucristo.

Iba a hacer estudio de Evangelio con los presos de Quatre Camins y alguna vez nos había invitado a celebrar la Eucaristía con ellos.

A nosotros nos acompañó en el conocimiento y formación del Pradó porque se lo pedimos y formamos parte en los grupos de laicos que él y Pim Queralt iniciaron y acompañaron durante muchos años. Y que todavía Pim acompaña.

Nos consta, porque la relación se ha mantenido hasta el final, todo lo que ha hecho después de marcharse del Vallès: en la parroquia del Pi, con los inmigrantes, con las personas de la calle como “Dit i fet” y “Víncles” , grupos de estudio de Evangelio, acompañamientos espirituales... Y un viaje a Tierra Santa que organizó en clave de itinerario espiritual y en el que participamos un buen grupo de militantes de ACO, entre otros, un viaje que fue una bendición.

Durante los últimos años, sufriendo su enfermedad, siempre que la íbamos a verlo nos recibía con mucho cariño, con mucha serenidad y paz, intentando “recordar” lo que habíamos vivido juntos... Era una persona de mucha humanidad. El último día que lo vimos el 16 de julio de este año se despedía tirándonos besos con la mano, ¡no se nos olvidará nunca este gesto!

Tano, un cura enamorado de Jesucristo, pradosiano, discípulo, apóstol, consiliario, educador, hermano, amigo... ha entregado su vida por la evangelización de los más pequeños, de los más pobres, del mundo obrero y de mucha más gente.

El mejor homenaje que podemos hacerle es seguir sus consejos y su ejemplo.

¡Gracias Tano por venir un día al Vallés y ofrecerte como consiliario nuestro! Desde el Cielo continuarás acompañándonos y orando por todos nosotros.

¡Gracias a Dios por la vida del Tano y por ponerlo en nuestras vidas!


Font: ACO

diumenge, 21 d’agost del 2022

Ha mort el nostre estimat Tano per seguir treballant al Món Obrer del Cel



Només ens queda reconèixer tota la feina d'acompanyament que va fer el nostre estimat Tano Casacuberta com a consiliari dels moviments especialitzats (JOC, ACO, MUEC, Pobles i Comarques i Moviment de Professionals), delegat de Pastoral Obrera i capellà pobre entre els pobres sent membre del Pradó.

Qué descansi en la Pau de Déu intercedint per tots nosaltres i especialment pels i les qui encara no hi són!!!

Avui diumenge a les 10:00h en la Parròquia de la Mare de Déu del Pi (Barcelona) es celebrará una missa exequial per la seva memòria en comunió amb Jesucrist, que sempre ho és tot.

Us deixem aquest text de la Pim Queralt que fa referència aquest home de Déu.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/mor-tano-casacuberta-capella-lliurat-en-cos-anima

dilluns, 13 de juny del 2022

Una entrevista decent pel treball digne



Trabajo decente: “Esta economía necesita la indecencia para prosperar”

  • por   

  • José Luis Palacios, redactor jefe de Noticias Obreras. Foto: J.L. Palacios

    José Luis Palacios es redactor jefe de Noticias Obreras, una revista editada por la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) seriamente comprometida con el mundo laboral, con denunciar injusticias en este ámbito y promover condiciones dignas respetuosas con los derechos de las personas. Estos tiempos de precariado son una excelente ocasión para hablar con él de algo muy repetido en sus páginas: el trabajo decente. 

    Las cifras del paro menguan, pero seguís reivindicando trabajo decente. ¿El empleo que se está creando es indecente?

    Es verdad que está aumentando la contratación indefinida y que Gobierno, empresarios y sindicatos dicen ahora que quieren acabar con la temporalidad en el empleo y extender la cultura de la estabilidad en las relaciones laborales, lo que es un paso en la buena dirección, como lo es también el aumento del salario mínimo interprofesional.

    Pero, a la vez, aumenta el empleo a tiempo parcial, el indefinido discontinuo, y sigue habiendo muchas zonas grises, mucha economía sumergida y mucho paro de larga de duración… Las leyes llegan hasta donde llegan, regulan las relaciones laborales dentro de un modelo de economía concreto, de un tipo de sociedad en general y de un determinado equilibrio de fuerzas coyuntural.

    ¿Cuáles son las causas de que las condiciones de trabajo no sean dignas?

    Se suele apelar a nuestro modelo económico, a la cultura empresarial y a la debilidad de las organizaciones sindicales, por ejemplo. Se habla de la construcción y del turismo, de la obsesión por rebajar los costes laborales y la falta de inversión en educación o tecnología. Este modelo productivo es de sobra conocido, pero parece que no hay manera de cambiar esto. La precariedad y la incertidumbre son herramientas de control social muy poderosas. Vivimos para pagar la siguiente factura, creemos que merecemos la buena o mala suerte que tenemos y nos despreocupamos de quienes están peor. El hueso más difícil de roer es este tinglado que legitima la explotación de las personas, la extracción infinita de los recursos naturales y el mercadeo hasta con las cosas más sagradas de la vida.

    ¿A quiénes beneficia?

    Si creemos a Warren Buffett, los de su clase van ganando la lucha que parecía haberse superado. Es cierto que las grandes fortunas cada vez son más “afortunadas” y que las grandes corporaciones son cada vez más gigantescas. Lo preocupante es que su capacidad de influencia y de penetración no encuentra frenos éticos ni democráticos. Nos parece bien abrir y mantener negocios que aportan muy poco y que solo son viables si se permiten condiciones de trabajo indignas. Aspiramos a comprar barato y vender caro, a pesar de que sabemos que nuestra ganancia es la pérdida de otra persona. Hemos normalizado el sálvese quien pueda y el que venga detrás que arreé.

    La desigualdad es un peligro real con consecuencias muy graves. La respuesta a la incertidumbre parece inclinarse por el autoritarismo identitario que representan Trump, Putin, Bolsonaro, Le Pen, Vox… Utilizan el odio para llegar a los pisos más altos de la opulencia y los privilegios. Me temo que va perdiendo la economía real, la empresa orientada a sus clientes, respetuosa con los trabajadores y vinculada a su comunidad y el sentido último y radical del trabajo que humaniza y dignifica a la persona.

    ¿Qué queréis decir cuando decís “trabajo decente”? 

    Todo lo que hay detrás del tipo de empleo que los padres desean para sus hijos, con los que sueñan los y las jóvenes para su futuro. Un trabajo decente es también el tipo de ocupación que permite a la persona desarrollarse en plenitud y contribuir al avance de la sociedad. Indudablemente, ha de poder llevarse a cabo en unas condiciones materiales mínimas y justas, por las que siempre habrá que seguir luchando, sin duda, pero también es necesario preguntarse si favorece o perjudica a la comunidad y al entorno.

    ¿Quienes sufren en mayor medida la indecencia laboral? 

    Nos hemos acostumbrado a escuchar que si no nos gusta el empleo que nos ofrecen, hay miles de personas esperando para aceptarlo. Eso es el ejército de reserva de empleo del que se hablaba el movimiento obrero. La pérdida de derechos y la rebaja de condiciones será imparable mientras haya personas empujadas a aceptar lo que le ofrezcan y un sistema dentro del cual todo vale con tal de mantener el negocio. No habrá trabajo decente para todos y todas, en cualquier lugar y para cualquier etapa vital, en una economía que no solo tolera la indecencia, sino que la necesita para prosperar.   

    ¿Hay sectores especialmente indecentes?

    Hay personas, partes de la población mundial, gente a nuestro lado, condenadas a vivir sometidas, encadenadas a subsidios “graciosamente” repartidos o a trabajos que nos les permiten salir de la pobreza. No hay una lista definida y exhaustiva, pero sí hay algunas realidades que claman al cielo y merecerían mayor atención, como la situación de los temporeros y temporeras, las trabajadoras domésticas y todos aquellos empleos de cuidados, las camareras de piso de hotel, los repartidores, los trabajadores y trabajadoras de plataformas digitales, el personal de las subcontratas, los falsos autónomos y hasta los interinos de las administraciones públicas.

    Lo que tantos esfuerzos costó identificar como un trabajo aceptable está disminuyendo en favor de lo que se ha llamado “trabajo atípico”, esas modalidades más propias de la economía sumergida que van imponiéndose también en esos nuevos sectores de la economía ávidos de recurrir a las viejas prácticas. No es casualidad que sean sectores con presencia mayoritaria de inmigrantes, mujeres y jóvenes.

    El manifiesto del 1º de mayo de este año de la HOAC se titula “Sin compromiso no hay trabajo decente”. ¿Quién tiene que comprometerse?

    El trabajo decente es una expresión afortunada porque no necesita mucha explicación, pero corre el riesgo de convertirse en un concepto vacío. Es uno de los objetivos de Naciones Unidas marcados en la Agenda 2030 y en los Objetivos del Desarrollo Sostenible. Es también una aspiración que la Iglesia ha hecho suya y que ha generado la iniciativa Iglesia por el Trabajo Decente. Suena bien en cualquier declaración oficial, pero no avanzaremos si no pasamos de las palabras a los hechos. Conviene hacerse preguntas. ¿Es de recibo que una empresa que maltrata a sus trabajadores reciba la adjudicación de un servicio público? ¿No debería extrañar que un colegio católico ofrezca empleo precario? ¿No son manifiestamente mejorables las condiciones de trabajo que imponemos a las personas que cuidan de nuestros mayores? Como consumidores, ¿podemos hacer algo más que ir en busca de la última ganga?

    Comprometerse significa, primero, exigir que cada ámbito asuma su parte, sabiendo que hay diferentes grados de responsabilidad y de capacidad de actuación. Pero todas las personas estamos llamadas a asumir nuestra parte. Los pequeños gestos tienen impacto en un ámbito pequeño, pero es que también son muy importantes en el marco general, porque sirven de contraste y de faro para orientarse. 

    ¿Puedes citar algunos avances en trabajo decente logrados por compromisos colectivos?

    Ha habido luchas muy significativas porque han logrado mejoras tangibles. Las trabajadoras de la limpieza del Museo Guggenheim en Bilbao, tras 285 días de huelga, consiguieron una importante subida salarial, el fin de los contratos parciales y reducir la brecha salarial. La huelga del metal en Cádiz sirvió para firmar un nuevo convenio. Otros avances han venido del diálogo social y de la negociación colectiva. Pero es que empezar a organizarse, como en su día hicieron las kellys o están haciendo ahora las trabajadoras de la atención a domicilio, es ya un logro en sí mismo, porque generan músculo comunitario. Tampoco es despreciable el empeño de las cooperativas y de las empresas de la economía social que van ganando peso.


    Font: Revista Alandar

    La cloenda de la celebració dels 75 anys de la GOAC a Montserrat

     

    La GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) celebra la cloenda dels seus 75 anys i ho fa a Montserrat amb totes les persones que han format part del moviment d’Acció Catòlica que pertany a la Pastoral Obrera. Totes aquestes persones rebran un reconeixement per la feina feta durant tants anys a la GOAC que tal com diuen els organitzadors «ha estat a les seves arrels de partença cap a un camí de compromís obrer cristià».

    La GOAC està a punt de celebrar el darrer acte del seu 75è aniversari que estarà dedicat a les persones que han precedit les actuals militants i que portarà per nom «Memòria agraïda».

    Com anirà el dia de celebració

    Cap a les 9.50 h es trobaran tots els participants a l’esplanada de Montserrat en el punt on col·locaran una pancarta vertical amb el logotip de la GOAC. Serà el moment de l’acollida on rebran un tros de coca del Montserratí i el tiquet per a la missa. A les 10.40 h tot el grup es dirigirà al temple per assistir a la missa conventual.

    La responsable diocesana d’Animació de la Fe, Maria Fornos Prat, donarà lectura de la presentació del moviment GOAC. «La GOAC va néixer l’any 1946, de la mà d’en Guillem Rovirosa i Albet. Durant aquest curs estem celebrant el nostre 75è aniversari i, avui, a Montserrat volem recordar i reconèixer els diferents moments en què ell va ser acollit pel monestir, on va viure i va impartir formació social i obrera als monjos, compartint amb ells els moments tan necessaris de pregària», explicarà.

    Rebuda del Pare Abat Manel Gasch

    A les 12.15 h aniran a la Sala de la Façana. Allà l’abat P. Manel Gasch els adreçarà unes paraules i hi haurà les salutacions de la Comissió Permanent de l’HOAC i de la Comissió Diocesana de la GOAC. També es farà un minut de silenci mentre visionen les imatges de les persones que ja descansen en pau. Seguidament els antics i antigues militants prendran la paraula. A les 13.45 h, de nou a l’esplanada, duran a terme un acte públic a fi de difondre el sentit del 75è aniversari de la GOAC; el motiu pel qual es realitza a Montserrat, i la determinació de mantenir i continuar el compromís i missió de la GOAC.

    Finalment, a les 14.15 h, al menjador de l’edifici de Nostra Senyora, serà el dinar de germanor i la sobretaula. Finalment, repartiran el recordatori d’aquest esdeveniment «Memòria agraïda» i a les 17 h finalitzarà la trobada.

    diumenge, 27 de març del 2022

    Manifestació per una salut digna

    Manifest CONFAVC- Marea Blanca.-Una sanitat en precari, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Un sistema on els recursos públics es destinen a serveis privatitzats de baixa qualitat, i sense mecanismes que aclareixin quin és el destí final dels diners.

    Ha arribat el moment de defensar el nostres drets. Necessitem introduïr un canvi de model; que sigui universal, cent per cent públic, de qualitat i basat en l’atenció primària.Però reclamar un nou model no exclou assenyalar mesures concretes que cal implementar, perquè la situació és urgent. Per això cal començar a treballar en mesures de xoc des d’avui mateix. I per això reclamem:

    • Reforçar i blindar l’atenció primària.
      Reclamem un enfortiment real i immediat de l’atenció primària, que ha de pasar necessàriament per l´augment de pressupost mínim del 25%, per garantir els elements que la fan més efectiva en la millora de la nostra salut: l’accessibilitat per a tothom, la relació continuada al llarg del temps amb el o la profesional, l’abordatge integral de les necessitats i la coordinació de tots els serveis i atencions que rebem.Una atenció primària de qualitat implica, a més, un ús racional de les tecnologies, recuperar la presencialitat, i l’adequació dels espais dels centres perquè permetin realitzar amb qualitat els serveis necessaris. Finalment, cal que les usuàries, veïns i veïnes, puguin accedir a fer propostes i expressar necessitats, i per això reclamem la creació de Consells de participació a tots els centres.
    • Revertir les privatitzacions: Posar la sanitat pública en mans d’empreses privades està generant uns serveis precaris de mala qualitat. Una situació que comporta el malbaratament de milions d’euros públics i que causa un gran patiment a una població que té el dret a rebre uns serveis sanitaris de qualitat. Exigim que les concessions que finalitzen contracte no es renovin i que les administracions públiques recuperin la seva gestió, el que inclou també els serveis d’atenció domiciliària,
      entre molts d’altres.
    • Transparència al sistema de salut: Posar la sanitat pública en mans d’empreses privades està generant uns serveis precaris de mala qualitat. Una situació que comporta el malbaratament de milions d’euros públics i que causa un gran patiment a una població que té el dret a rebre uns serveis sanitaris de qualitat. Exigim que les concessions que acaben contracte no es renovin — i que les administracions públiques recuperin la seva gestió, el que inclou també els serveis d’atenció domiciliària, entre molts d’altres.
    • Acabar amb la precarietat laboral: Moltes de les persones que treballen a l’àmbit de la salut pateixen unes condicions laborals precàries (interinitat, convenis desiguals, eventualitat perpetuada en el temps, etc.), sobre tot aquelles que ho fan en serveis privatitzats.
    • La precarietat laboral es tradueix en l’esgotament crònic de les plantilles i en una remuneració que està molt per sota del raonable. En un sector tan essencial, com ha quedat palès durant la pandèmia, s’ha normalitzat una precarietat laboral que perjudica tant la qualitat del servei que rep la ciutadania com la pròpia salut de les persones que fan la seva tasca en l’àmbit sanitari i de les cures.

    Aquestes demandes són urgents perquè el moment és crític. Tant les persones que treballen en la salut i les cures com la resta de la ciutadania percebem que el sistema s’enfonsa i que la seva gestió resulta injusta i desigual. Sabem que les administracions són les principals responsables d’aquesta situació d’emergència i que la deriva del sistema és intolerable.

    Les desigualtats que patim són, a més a més, una font de malalties i, per tant, les administracions haurien d’assumir la responsabilitat de
    garantir una vida digna per a tothom. Viure amb un alt índex de contaminació, patir en carn pròpia una situació de pobresa energètica, un desnonament, tenir un lloc de treball en precari o una llei d’estrangeria injusta afecten negativament la salut de les persones. Perquè gaudir del dret a la salut no només consisteix en tractar malalties, sinó també en garantir unes condicions de vida que assegurin el benestar de tota la població.

    Exigim, per tant, el compliment immediat d’aquestes demandes i posar-nos a treballar per aconseguir uns canvis estructurals que garanteixin el dret a la salut i una vida digna per a tothom