PASTORAL OBRERA DE TERRASSA: 02/01/2017

dilluns, 27 de febrer del 2017

Formació pels animadors i animadores del MIJAC de les diòcesis de Barcelona i de Terrassa

dissabte, 18 de febrer del 2017

Jornada d'Estudis de la Pastoral Obrera de Catalunya

dijous, 16 de febrer del 2017

Manifestació acollida persones refugiades i migrants 18 de febrer de 2017

Hem de tornar a escoltar les veus dels nostres refugiats. Són veus incòmodes, que reobren una ferida, no tan llunyana, de cicatrius encara visibles, tot i que incomprensiblement desateses. Potser només així serà possible, per als que encara no en siguin conscients, reconèixer el drama dels refugiats d’avui com una interpel·lació a la nostra pròpia història. No és tan lluny: hivern del 1939.

Hem de tornar a escoltar les veus de l’èxode, cap a l’exili, fugint de la mort, de l’horror viscut i de la por pressentida. Exposats a tot i vulnerables. Veus incòmodes. “Tothom fuig. Per la Diagonal els soldats sense fusell, els guàrdies d’assalt, carrabiners, dones, homes vells, nens, invàlids, tots ells carregats amb maletes, paquets o farcells, es dirigeixen cap a la carretera de Girona. Els carros de pagesos amb tots els familiars també desfilen. Tot es perd, tot s’abandona. Quantes llars queden desfetes avui, possiblement per sempre”. Ho va escriure Agustí Centelles, el 25 de gener ( Diari d’un fotògraf. Bram, 1939, Destino). I ell, fotògraf professional, no pot ni agafar la càmera per deixar-ne testimoni: “Sortim a la carretera. Està intransitable. No es pot anar de pressa. S’ha d’anar darrere l’últim camió i aquest de l’altre. És una cua formidable, i no se’n veu la fi. La gent, desesperada de no poder pujar enlloc, ha determinat fer el viatge a peu. Quins quadros, per la carretera! Se’m nua la gola. El meu esperit de periodista ha desaparegut, i no em veig amb cor de baixar del camió per fer fotos, ni des de dalt”. Centelles no tornarà a Barcelona, i clandestinament, fins a l’any 1944.

Hem de tornar a escoltar les veus del pas de frontera: al dolor de la fugida i la irreversibilitat d’haver d’abandonar-ho tot s’hi afegeix la humiliació de ser en un lloc que ja no és propi i amb una identitat, encara buscada, en préstec, però negada. “Feia fred. Udolava el torb. Camí dels camions de la gendarmeria, havíem de caminar molt juntes les unes amb les altres, els infants ben agafats de la mà. Uns senyors de bata blanca damunt els abrics, abans d’embotir-nos als vehicles de bestiar, ens preguntaven si dúiem polls, si teníem sarna, si escopíem sang, si patíem de malalties venèries, si carregàvem or, si teníem moneda francesa; a les noies ens preguntaven si érem verges. La Nuri, que sabia francès, traduïa plorant”. Ho va escriure Teresa Pàmies, recordant el pas de frontera, a la duana francesa, amb trenta anys encara no fets ( Quan érem capitans, Edicions 62). No tornarà al seu país fins a l’any 1971.

Només podem mirar el present, nosaltres, en tota la seva densitat, si el passat l’il·lumina

Hem de tornar a escoltar les veus dels que sortien i que, ja a l’altre costat de la frontera, desarrelats, se sentien com espectres, abandonats de tot. “Aquesta desfilada interminable d’esparracats és com una obra que fa dies que s’aguanta al cartell: no té secrets per a cap actor. I, una altra cosa: som una riuada perillosa, som una processó d’indesitjables, som un flagell en marxa, som una calamitat en moviment. El que la gent vol és que fem via, que anem endavant, a un altre lloc, que els deixem tranquils, que no els inquietem els corrals, que no els trepitgem les collites, que no els remoguem les consciències... Endavant, sempre endavant... Com més lluny millor”. Ho va escriure Lluís Ferran de Pol ( Un de tants, Club Editor), que passaria sis mesos als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès. No tornarà a Catalunya fins a l’any 1948.

Hem de tornar a escoltar les veus dels refugiats als camps de concentració francesos. “Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Les gavines volaven joiosament pel seu cel i la sorra impetjada era com un cinyell d’or entre l’aigua blava i la plana verda. Però ara s’hi estenia una ciutat de cent mil habitants”. Ho va escriure Agustí Bartra, que no tornarà a Catalunya fins al 1970, a Crist de 200.000 braços (Lleonard Muntaner), un monument literari de la llengua catalana que hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles, instituts i universitats, i a totes les llars del país. Perquè podríem escoltar com es va sentir aquella generació expulsada: “El rostre d’un i de tots. Rostres i rostres. Rostres difícils, segellats per la boca. Un mateix i distint rostre infinitament repetit per una mecànica de la soledat. Màscares de pols, ulls llastats cap endins, llavis barrinats per la ira i el fulgor del temps. El rostre de ningú i de tothom, amb taques de pólvora i de sal, brillant de llunes i de sols, cec de tendresa i d’absència...” I perquè podríem escoltar la mort en vida: “«On seré demà en aquesta hora?», tornà a preguntar-se. No hi havia demà. El futur no existia. La pregunta era només un desafiament a la tenebra que s’acumulava al voltant dels llumets de les llànties de les xaboles”.

Només podem mirar el present, nosaltres, en tota la seva densitat, si el passat l’il·lumina. I si, així, som capaços de restablir el fil subtil, gairebé invisible, que trena el que ara tenim al davant dels ulls amb allò que, no fa tant, va viure aquesta gent. Els nostres refugiats d’aleshores. Els nostres refugiats d’avui. Sí: casa nostra, casa vostra. Dissabte, al carrer.

Aquest text ha estat enviat pel JOSEP MARIA PRATSOBRERROCA MATAVERA