dissabte, 25 de maig del 2013
Unes paraules de germanor
PARAULES CONSELL ACO
Sant Martí de
Sesgueioles, 24 de maig de 2013
Començo les meves paraules de suport com a Director del Secretariat
Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC) amb un conte: Les pues de
l’eriçó. Sí, no us espanteu. No m’he equivocat pas. Ja sé que no estic a una
assemblea del MIJAC, perquè també tinc la dolça responsabilitat d’acompanyar,
com a consiliari catalanobalear, als infants i animadors fent equip amb els
altres consiliaris i consiliàries. Per tant, ¿qui de nosaltres no té el cor d’infant
que fa possible que restem aquí per a viure amb humilitat i amb servei aquest
consell?
En un dels dies més
freds de l’hivern, un grup d’eriçons es va refugiar en un cau. Volent aprofitar
l'escalfor dels seus cossos, es van apropar tan precipitadament que es van
clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal
que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però, una vegada separats,
s’adonaren que es moririen congelats. Van haver de fer una elecció: o acceptaven
les espines dels seus companys o desapareixien de la Terra. Amb saviesa, i
també tremolor, van decidir tornar a estar junts, apropant-se prudentment els uns als altres. Així
aprengueren a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d'una escalfor respectuosa,
sense perdre la privacitat de cadascú. D’aquesta forma aprengueren a conviure
amb les petites ferides que la relació amb un ésser molt proper pot ocasionar,
i que el més important és l’escalfor de l’altre. D’aquesta forma pogueren
sobreviure.
Ja veieu que entre els eriçons hi ha una dinàmica clara de supervivència
solidària encaixant el problema de les pues o punxes en la seva relació, en el
seu frec a frec diari. Desgraciadament, als éssers humans encara és una
assignatura pendent en tota la seva dimensió planetària. Davant una societat
que va produint cada vegada més persones que es tanquen a la seva closca de
tortuga, més que eriçons (que també hi ha), cal amb urgència recuperar la
dignitat de la persona, amb conviccions que ens fan moure tant fortes com la fe
en Jesucrist i per fer possible el pas primordial de la indignació davant la
injustícia que deshumanitza a l’acció evangelitzadora, alliberadora i
transformadora. Concretament cal aprofundir la nostra tasca evangelitzadora i
profètica en el món obrer ja que portem anys que anem perdent roba pel camí amb
el nom de drets laborals, drets humans, drets familiars, drets educatius, drets
sanitaris...
Per tant, tenim dos dies i mig i dues nits per a aprofundir les tres
prioritats que prèviament els i les militants de l’ACO haveu treballat. Crec
que és suficient per a arribar a acords i reptes de futur davant un context
fotut. Ja que tots i totes tenim la capacitat d’estimar, segons els dons de
cadascun. Tenim al nostre abast la possibilitat de posar en pràctica les
paraules de Jesús tenint en compte als més pobres, malgrat que pugui haver a
les reunions moments de tensió, dificultat, decepció, debat amb la sang
alterada per la primavera...: Ja sabeu
que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en
fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però
entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre,
que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau
de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i
a donar la seva vida com a rescat per tothom. (Mc 10, 42-45)
Perdoneu-me la meva gosadia. Heu de pensar que tota la Pastoral Obrera de
Catalunya està pendent del vostre treball. Som una família. No és una feina
tancada en vosaltres mateixos, sinó que ha de ser expressió i manifestació
comunitària creant xarxa fraterna amb els altres moviments i grups eclesials i
socials. En cas contrari estareu pecant de prepotència i supèrbia sectària. L’ACO
està cridada amb la seva missió d’evangelització en el món obrer a ser Església
de Jesucrist en comunió. I no pas una església que només vol seguir a la seva
manera a Jesucrist. D’acord, hi ha pues, punxes, espines dels altres i de les
vostres que fa difícil la relació però no hem de quedar-nos pas aclaparats en
el dolor de la diversitat sinó en l’alegria de la unitat amb el Crist.
I acabo amb punts suspensius amb una pregària que m’ha ajudat davant de
situacions que amb altres persones hem tingut que discernir des de la Pastoral
Obrera:
Déu meu, concedeix-me: SERENITAT per
acceptar les coses que, malgrat el meu esforç i la meva bona voluntat, no puc
canviar del tot. VALOR per
canviar les coses que, amb el meu esforç, amb la teva ajuda i la dels altres,
puc canviar. SAVIESA i SENY per
reconèixer el que puc canviar i millorar, i el que no puc canviar ni millorar.
Què us deixeu guiar
per l’Esperit del Crist Obrer Pobre amb els pobres. Bona feina, militants de
l’ACO!!!
Pepe Baena
dimarts, 21 de maig del 2013
divendres, 10 de maig del 2013
diumenge, 5 de maig del 2013
dimecres, 1 de maig del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)