dimecres, 17 de juny del 2026

Vivències obreres davant la visita del Papa Lleó XIV

El ressò de la justícia social a l’Estadi Olímpic




Crònica de la vetlla de pregària amb el papa Lleó XIV











Encara tinc molt present el record del moment en què el papa Lleó XIV va entrar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dimarts 9 de juny passat. Érem unes 40.000 persones, però per a nosaltres, la cinquantena de persones militants de l’ACO que hi érem presents, no era un simple acte de masses ni una celebració litúrgica més. Era una cita compromesa. Veníem de viure de prop la precarietat en els nostres àmbits, amb nombroses persones que no poden accedir a un habitatge digne ni a una feina estable.

L’ambient ja s’havia anat escalfant des de la tarda amb una primera part musical molt potent, amb les actuacions de grups de gòspel, la versió rumbera de “Boig per tu” a càrrec de Sabor de Gracia i artistes com Siloé, Beret, Conchita i la complicitat d’Alfred García i Álvaro Soler cantant junts.

Mentre esperàvem, mirava al voltant i m’adonava que allà dins i a les cues que vam fer per esperar per entrar hi coexistien ideologies i sensibilitats molt diferents. Des dels sectors més conservadors de l’Església fins a moviments progressistes i de base com el nostre, passant per gent que potser s’ho mirava des d’una distància purament cultural. No tothom entenia la fe de la mateixa manera, però precisament aquesta pluralitat feia que el moment fos més intens.

L’estadi va esclatar literalment quan va aparèixer el papamòbil. Veure’l recórrer la pista de l’estadi, tan a prop de la gent, saludant mentre tothom aplaudia i l’aclamava, ens va unir a tots i totes per uns instants en una mateixa aclamació.

Quan Lleó XIV va prendre la paraula, el seu discurs no va ser de complaença, sinó que va connectar de ple amb la fe i la justícia social. Va denunciar l’economia que mata, però també va escoltar el testimoni d’una noia amb un pare que havia maltractat la seva mare. Llavors el Papa va alçar la veu contra la xacra dels feminicidis, qualificant-los de “ferida oberta en el cor de Déu i una vergonya per a la humanitat”. El Sant Pare també va parlar obertament d’una “joventut ofegada per la manca de futur, l’ansietat de l’èxit i l’aïllament digital”, i va exigir colpejar les consciències davant de l’augment de les depressions i els suïcidis entre els joves.

Però si el discurs va sacsejar, el tram final de l’acte a l’Estadi va acabar d’emocionar. Per tancar la vigília, l’Escolania de Montserrat va cantar el Virolai i després el cantant Sergio Dalma s’hi va unir a l’escolania per interpretar Em dones força, divuit anys després de la primera versió que van cantar plegats en català. Escoltar el vers “Em dones força per superar els obstacles, em dones força per creuar l’oceà” sota el cel de Montjuïc va semblar una pregària col·lectiva, una injecció d’esperança per a totes les nostres lluites diàries i per continuar sent, des de l’ACO, apassionats i apassionades per fer el bé.


Àngela Rodríguez, coordinadora d'ACO 



El eco de la justicia social en el Estadio Olímpico

Crónica de la vigilia de plegaria con el papa León XIV


Todavía tengo muy presente el recuerdo del momento en que el papa León XIV entró al Estadio Olímpico de Montjuic el martes 9 de junio pasado. Éramos unas 40.000 personas, pero para nosotros, la cincuentena de personas militantes de ACO que estábamos presentes, no era un simple acto de masas ni una celebración litúrgica más. Era una cita comprometida. Veníamos de vivir de cerca la precariedad en nuestros ámbitos, con numerosas personas que no pueden acceder a una vivienda digna ni a un trabajo estable.

El ambiente ya se había ido calentando desde la tarde con una primera parte musical muy potente, con las actuaciones de grupos de gospel, la versión rumbera de “Boig per tu” a cargo de Sabor de Gracia y artistas como Siloé, Beret, Conchita y la complicidad de Alfred García y Álvaro Soler cantando juntos.

Mientras esperábamos, miraba alrededor y me daba cuenta que allá dentro y en las colas que hicimos esperando para entrar coexistían ideologías y sensibilidades muy diferentes. Desde los sectores más conservadores de la Iglesia hasta movimientos progresistas y de base como el nuestro, pasando por gente que quizás se lo miraba desde una distancia puramente cultural. No todo el mundo entendía la fe del mismo modo, pero precisamente esta pluralidad hacía que el momento fuese más intenso.

El estadio estalló literalmente cuando apareció el papamóvil. Verlo recorrer la pista del estadio, tan cerca de la gente, saludando mientras todo el mundo aplaudía y lo aclamaba, nos unió a todos y todas por unos instantes en una misma aclamación.

Cuando León XIV tomó la palabra, su discurso no fue de complacencia, sino que conectó de lleno con la fe y la justicia social. Denunció la economía que mata, pero también escuchó el testimonio de una chica con un padre que había maltratado a su madre. Entonces el Papa levantó la voz contra la lacra de los feminicidios, calificándolos de “herida abierta en el corazón de Dios y una vergüenza para la humanidad”. El Santo Padre también habló abiertamente de una “juventud ahogada por la carencia de futuro, la ansiedad del éxito y el aislamiento digital”, y exigió golpear las conciencias ante el aumento de las depresiones y los suicidios entre los jóvenes.

Pero si el discurso sacudió, el tramo final del acto al Estadio acabó de emocionar. Para cerrar la vigilia, la Escolanía de Montserrat cantó el Virolai y después el cantante Sergio Dalma se unió a la escolanía para interpretar Em dones força, dieciocho años después de la primera versión que cantaron juntos en catalán. Escuchar el verso “Me das fuerza para superar los obstáculos, me das fuerza para cruzar el océano” bajo el cielo de Montjuic pareció una plegaria colectiva, una inyección de esperanza para todas nuestras luchas diarias y para continuar siendo, desde ACO, apasionados y apasionadas por hacer el bien.


Àngela Rodríguez, coordinadora de ACO 



Font: Acció Catòlica Obrera