Comunicat dels metges de l’Hospital de Bellvitge dirigit a l’opinió pública sobre les retallades en el pressupost de Sanitat.
Els responsables polítics han manifestat que les retallades en el pressupost de sanitat que s’estan aplicant comportaran certes molèsties derivades de la centralització d’alguns serveis i un allargament dels temps d’espera per a diagnòstics i per a intervencions quirúrgiques en patologies sense risc vital. Han dit també que es tracta de salvar el sistema sanitari. Això és probablement cert, però està lluny de ser tota la veritat. La població hauria de saber que una retallada de l’envergadura de la que s’està fent tindrà altres conseqüències més greus:
Els serveis de cures intensives i altres dispositius per a malalts crítics quedaran reduïts a la mínima expressió durant molts mesos, alguns potser indefinidament. Es reduirà dràsticament la presència d’anestesistes, cirurgians i altres especialistes als serveis d’urgències i als cossos de guàrdia dels hospitals. Aquestes dotacions quedaran molt per sota del que fins ara s’ha considerat raonable i adequat, amb el conseqüent risc vital que pot significar pels pacients amb patologies més greus.
D’altra banda, milers de malalts crònics veuran empitjorar la seva qualitat de vida. Els controls periòdics s’espaiaran. Es restringirà molt la dispensació d’alguns fàrmacs, certament cars, però que han demostrat ser més eficaços que les alternatives més barates que es proposen. El mateix pot passar amb alguns tractaments del càncer.
La reducció de plantilles comportarà que es pugui dedicar menys temps a cada pacient. Es retardaran diagnòstics i, per tant, tractaments. En alguns casos, aquest retard empitjorarà el pronòstic de la malaltia. Es produiran més errors, imprecisions i confusions deguts a la sobrecàrrega de treball del personal i al debilitament dels sistemes d’assegurament i millora de la qualitat.
Seguir mantenint, a hores d’ara, que la qualitat de l’assistència no es veurà afectada és un insult a la intel·ligència de qualsevol persona mínimament informada. Molts professionals creiem que els danys que aquesta actuació provocarà sobre el sistema sanitari públic seran irreversibles. El sistema sanitari que es salvarà serà diferent i notòriament pitjor que el que tenim ara.
L’actual sistema sanitari públic de Catalunya, que persegueix l’excel·lència en l’atenció a tota la població, és reconegut com un dels millors del món. S’ha aconseguit amb el consens i l’esforç continuat de tota la societat durant molts anys. El grau de satisfacció dels seus usuaris és alt. El cost, en termes de percentatge del PIB, és moderat si es compara amb els sistemes d’altres països desenvolupats que, a més, obtenen resultats pitjors.
La ciutadania hauria de conèixer i ser ben conscient de l’abast real i les conseqüències de la retallada de pressupost que s’està aplicant a la sanitat. El que s’està fent és, de manera subreptícia, substituir l’actual model per un altre amb característiques molt més bàsiques i limitades, desproveït de les seves millors qualitats.
Seria bo fer difusió del grau d’eficiència dels diferents proveïdors del sistema sanitari. Titllar la medicina pública d’ineficient és fàcil, però és faltar a la veritat.
Ja fa anys que s’apliquen, amb èxit, mesures de racionalització i control de la despesa. Caldria definir millor quin paper es vol que, en la provisió de serveis sanitaris, juguin les organitzacions de titularitat pública, les entitats concertades i les empreses privades amb ànim de lucre. Coneixem els problemes financers i les urgències de tresoreria que condicionen l’actuació del govern. No ens correspon discutir quina quota de responsabilitat és atribuïble a governs anteriors. No hauríem de permetre, però, que aquests problemes serveixin d’argument per a desballestar irreversiblement el que probablement és el millor dels elements del nostre
sistema de protecció social.
Seria bo fer difusió del grau d’eficiència dels diferents proveïdors del sistema sanitari. Titllar la medicina pública d’ineficient és fàcil, però és faltar a la veritat.
Ja fa anys que s’apliquen, amb èxit, mesures de racionalització i control de la despesa. Caldria definir millor quin paper es vol que, en la provisió de serveis sanitaris, juguin les organitzacions de titularitat pública, les entitats concertades i les empreses privades amb ànim de lucre. Coneixem els problemes financers i les urgències de tresoreria que condicionen l’actuació del govern. No ens correspon discutir quina quota de responsabilitat és atribuïble a governs anteriors. No hauríem de permetre, però, que aquests problemes serveixin d’argument per a desballestar irreversiblement el que probablement és el millor dels elements del nostre
sistema de protecció social.
L’Hospitalet de Llobregat, abril de 2011.