dissabte, 9 de maig del 2015

Treball i fe en Jesucrist



 
El valor cristià del treball  (Homilia del P. Josep de Calassanç Laplana, osb)
La festa del Primer de Maig no va néixer al sí de l’Església, sinó que té el seu origen en la societat laica. El Papa Pius XII va “cristianitzar” la festa del treball, promoguda pel món obrer i sindical, sincronitzant-la amb la de Sant Josep Obrer. L’Església i els cristians ens haurem d’acostumar cada vegada més a assumir valors i propostes que ens vénen de fora i a trobar-hi el fons cristià que tenen al darrere, sovint amagat, i considerar-les com un estímul a fer com aquell escriba savi, de què parla l’evangeli, que treu del seu cofre “coses noves i velles” (Mt 13:52). L’humanisme laic, fill de la Il·lustració del segle XVIII, no és per definició una obra del dimoni, sinó que,des del seu origen, té moltes llavors de veritats cristianes oblidades o menystingues. Tancar-nos-hi fora tan neci i desassenyat com enlluernar-nos-hi sense cap discerniment. 

Els conflictes socials que va provocar la industrialització del segle XIX van ser un detonant perquè l’Església reflexionés a fons i es dotés d’una “doctrina social”. Tanmateix la formació d’una “teologia del treball” va ser una mica posterior, i no la trobem sistematitzada fins als anys 40 i 50 del segle passat. La teologia del treball té clares arrels bíbliques i evangèliques, aplega fragments eximis dels Sants Pares de l’Església. Recordem les grans aportacions dels francesos PP. Chenu i Enric de Lubac després de la Guerra i d’haver “confraternitzat” en la Resistència a l’invasor nazi. Fins a aquella època precursora del Concili, en la predicació i en la formació espiritual dels cristians, el treball era considerat preferentment com un antídot contra l’ociositat, mare de tots els vicis, o com a resultat del càstig diví que pesa sobre l’home com diu el Gènesi (17:19): “La terra serà maleïda per culpa teva, tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella, et produirà espines i cards, menjaràs el pa amb el suor del teu front, fins que tornis a la terra d’on vas ser tret”. El Concili Vaticà II va recollir les millors aportacions de la nova teologia del treball en el capítol III de la Gaudium et Spes, dedicat a l’activitat humana, però les al·lusions a la dignitat del treball, a la seva justa retribució, al bé que representa el treball en la societat, segons el designi de Déu, solquen tots els documents conciliars.

Més que no l’aspecte penal o de càstig pel pecat d’Adam i Eva, cal que llegim amb atenció la pàgina anterior, la del relat de la creació on l’ésser humà apareix com a coronament de tot el cosmos: “I Déu prengué l’home i el posà al jardí de l’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gn 1:15). El treball, doncs, en el seu origen no és un càstig, una penalitat que cal evitar tant com sigui possible, sinó l’exercici de la potencialitat humana, de la intel·ligència, de la creativitat, del domini de l’home sobre la matèria, de la capacitat de transformar i de millorar tota la creació que Déu li va confiar perquè la perfeccionés i perquè s’hi perfeccionés ell mateix tot treballant, a imatge de Déu creador. “El meu Pare treballa sempre, i Jo també treballo”, diu Jesús a l’evangeli de Joan (5:17). Per a un cristià, la persona que malda per viure bé sense treballar o treballant el mínim no és un espavilat ni un afortunat, sinó una persona que renuncia a la dimensió més important de l’home sobre la terra dominant-la, millorant-la i embellint-la i treient-ne profit. La persona que defuig de treballar retrocedeix en l’ordre creacional al gènere animal o vegetatiu. L’home està fet per a treballar com l’ocell està fet per a volar. La manca de treball sobretot per a la gent jove no solament és un greu fenomen social sinó un autèntic atemptat a la dignitat i al futur d’aquests joves.

Cal insistir molt en aquesta “espiritualitat del treball” i fer que amari la consciència de cada persona i de la societat perquè del treball assumit com a vocació essencial i aportació personal a la comunitat humana depèn l’harmonia de la persona, el desenrotllament del país i la pau social. Hem pecat molt i estem pecant molt quan degradem el treball i el convertim en mercaderia, en explotació de la persona i degradació de la naturalesa en recerca de beneficis sense límits a tort i dret. Assistim amb gran dolor i escàndol a casos flagrants de defraudació pública, de caixes B, d’apropiació indeguda de béns col·lectius, d’abús partidista d’allò que és de tots i que paguem entre tots, i no dubtem de qualificar aquesta plaga menyspreable amb el nom de corrupció. Però cal que ens mentalitzem que també és corrupció l’absentisme laboral, l’afany de fer prevaler els capricis propis sobre el bé col·lectiu del centre de treball, la desgana, la desmotivació sistemàtica, les trampes, el treball barroer. Certament és un peix que es mossega la cua, perquè les causes i els efectes s’encavallen amb conseqüències tràgiques per a tothom de manca de llocs de treball, de lleis regressives que anul·len drets conquerits a vegades heroicament, de serveis socials precaris i fets de mala gana.

Això és molt difícil de solucionar a cop de legislació, des del BOE, a causa de  la gran desconfiança que predomina arreu, perquè la llei sovint ja porta amagada la trampa. Cal arribar a les consciències, cal apel·lar al principi i fonament de les motivacions de viure: què som, què fem en aquest món, quins són els nostres objectius i quin sentit tenen. Els cristians, que veiem i volem viure d’acord amb el projecte creacional de Déu, ho tenim clar, i l’humanisme laic, aquell d’on va sortir la necessitat de celebrar una festa del treball, té molts elements i molts ideals que lliguen amb els nostres. Encara ens cal lluitar molt costat a costat per fer prevaler la dignitat del treball i del treballador davant l’individualisme egoista i d’una cultura que només considera el treball des d’un punt de vista purament utilitari i mercantilista.

Jesús i el seu evangeli no ens donen fórmules o receptes per a resoldre els problemes socials ni pretenen instaurar una ciutat cristiana en oposició a les altres. La gran aportació que l’evangeli de Jesús fa al món és la de transformar el cor i la ment de la persona segons el meravellós designi de Déu que vol la felicitat de l’home. Deixem que Jesús i el seu evangeli amari la nostra vida familiar, laboral i social, perquè aquesta és la nostra vocació com a cristians i la nostra veritable aportació específica a la proposta d’un món més just i fraternal que tots desitgem.    

Josep de C. Laplana, osb
Monestir de Montserrat, 1 maig 2015