PENSAMENTS ECLESIALS CONCRETS
sobre alguns SIGNES DEL NOSTRE TEMPS
Des
de fa un temps,cada cop que es mora algun capellà sobtadament; quan m’adono que
alguns capellans van perdent el cap paulatinament; cada vegada que algun
capellà major de 75 anys accepta la pressió dels responsables d’algun bisbat
per seguir exercint de rector de la parròquia; quan alguns capellans, a mesura
que es van fent grans, se’ls hi dóna més responsabilitats parroquials, de dues
o tres parròquies..., tinc els mateixos pensaments.
En
primer lloc, torno a verificar, i em sap greu,
la poca cura que tenim de nosaltres mateixos forces (massa) capellans,
homes sols i sovint solitaris que tenim moltes dificultats per atendre la
nostra salut i les nostres necessitats. La poca cura que tenen de la nostra
vida quotidiana i domèstica, els responsables diocesans.
En
segon lloc, m’adonc de la intempèrie en què els capellans diocesans estem
econòmicament, en quant al lloc on viure, i en altres precarietats, que ens
condicionen de tal manera que no ens permeten jubilar-nos de responsabilitats
pastorals a una edat com la gent normal i corrent.
En
tercer lloc, interpreto les morts (sobre tot de repent), les malalties físiques
i psíquiques dels capellans, les acceptacions d’allargament de la jubilació,
com uns signes dels temps, com uns crides, com unes ocasions en les que la
realitat viscuda ens encamina a respondre, a canviar profundament els nostres
esquemes mentals i les nostres estructures parroquials i eclesials.
I em
pregunto: per què els nostres responsables diocesans, bisbes, vicaris i
consells episcopals, sembla que no acaben de captar aquests signes?. Per què no
afronten la realitat amb objectivitat, realisme i donant alternatives de
present i de futur?. Com és que no es promou un pla global per zones (barris i
comarques) que precisi el nombre de parròquies necessàries i quines funcions pastorals
, socials o culturals, es donen als locals de les actuals existents?. Per què
no es planifica la distribució dels espais eclesials i dels efectius humans,
d’una manera racional, a partir de les necessitats pastorals reals, i a través
de les decisions democràtiques dels propis interessats dins de les comunitats
cristianes?. Així ho han fet molta part dels Bisbats francesos. Així també molts
d’aquests bisbats i els dels altres països han anat preparant
amb anys, el desenvolupament d’equips de laics, laiques, religiosos,
religioses, diaques i capellans que coordinen i animen la pastoral d’unes
unitats pastorals que integren tota la realitat cristiana de la zona: Parròquies,
moviments, escoles cristianes, grups, comunitats, etc. Què passa que en les
nostres diòcesis no es realitza el mateix, imitant el que fa prop de 90 anys ja
fan els moviments d’ Acció catòlica en la seva manera d’organitzar-se, on els
capellans no “manen” sinó que acompanyen i formen equip?. Per què no es troben
diferents alternatives de vivenda (canvis profunds en les residències de
capellans, pisos tutelats, ...) adequades a cada cas, pels capellans grans, que
permetin que el capellà quan tingui ja els 65 tingui lloc apte i no li faci
basarda anar-hi?.
Potser
fan por tots aquests canvis?. Potser es preveuen com desequilibradors i que
afectaran tot el conjunt de l’església?. Potser no es té prou confiança en els
laics i laiques?. Potser es vol deixar que ho facin els responsables diocesans
que vindran darrera, quan s’ho trobaran encara més difícil, per no dir poc
preparat i impossible? . O és que hi ha altres plans, altres alternatives que
s’estan treballant i desconeixem?. Si és així caldria conèixer-les per
debatre-les entre tots. Si no és així, seguirem demanant al Senyor que ens doni
més fe i confiança, que al cap i a la fi són el contrari de la por.
Quim Cervera
Capellà i
sociòleg
