Magnífica Magnifica Humanitas
Manu Andueza
El 25 de maig, després d’un temps d’espera i moltes ganes, vam poder llegir la primera encíclica de Lleó XIV. Una encíclica esperada que havia generat no poca expectació.
Sabíem de la preocupació del Papa per la situació antropològica. Ho havia manifestat en diferents ocasions: a la carta als educadors, en el viatge a l’Àfrica… Aquí torna sobre el tema, aportant motius de la seva preocupació i també propostes —que no pas respostes—.
Comença amb una frase —«La magnífica humanitat que Déu ha creat es troba avui davant d’una elecció decisiva: aixecar una nova torre de Babel o edificar la ciutat on Déu i la humanitat habiten junts»— que ens recorda Fratelli tutti i l’aposta de Francesc davant el fratricidi de la fraternitat.
En aquest mateix inici, ens fa tornar la mirada cap a Jesucrist, referència de plenitud per als cristians i les cristianes, rostre de la misericòrdia de Déu (Misericordia vultus). Alhora, des d’aquest ancoratge que és el Crist experimentat des de l’Esperit, fidel al seu record constant i al desig de potenciar la Doctrina Social de l’Església, ens convida a col·laborar en la promoció del «desenvolupament integral» de cada individu per identificar «nous camins per al bé comú».
Ja des d’un inici el Papa ens posa un marc referencial evident: la pregària i la fe en un Déu que és trinitari i, per tant, relació; la caritat-misericòrdia com a resposta i clau davant les necessitats d’aquest món; i el desig de generar unitat des de la fraternitat.
El Papa busca els «nous assumptes», aquelles realitats que marquen l’esdevenir del nostre món. I és aquí on situa una preocupació personal: la qüestió de la tècnica i la digitalització. Des del començament reconeix que aquesta no és contrària per se a la persona, però en el moment actual el seu creixement exponencial obre nous horitzons que obliguen a revisar i avaluar el seu impacte des de la perspectiva del bé comú. És un repte —diu el Papa— que «ens correspon assumir amb lucidesa i responsabilitat».
L’encíclica no pretén donar respostes, sinó «iniciar un discerniment compartit» que ens ajudi a buscar-ne, reconeixent «l’autonomia de les realitats terrenals i la distinció de competències entre la comunitat eclesial i la política», així com també la de les diverses ciències, amb les quals convida a establir un «diàleg fecund».
Per a això, reconeixent el lloc «privat» des d’on neix aquest nou poder tecnològic, ens ofereix dues imatges bíbliques que ens poden ajudar en el discerniment: la construcció de la torre de Babel (Gn 11,1-9) i la reconstrucció dels murs de Jerusalem (Ne 2-6). Amb aquestes línies, ens convida a superar «la idolatria del lucre» per tal d’«edificar junts, transformant la diversitat en un recurs i fent de l’escolta i del diàleg el terreny comú on fer créixer la justícia i la fraternitat».
El text ens ofereix, a més, un recorregut per la Doctrina Social de l’Església que ens ajuda a entendre-la. Fidel a aquesta, Lleó XIV ens ofereix punts clau de discerniment i avaluació de la nostra relació amb les tecnologies imminents. Són els diferents principis de la DSE els que ens poden ajudar a avaluar i situar aquest discerniment: des del bé comú, el principi de subsidiarietat, la solidaritat i la justícia social. Això convergeix, en un primer moment, en un «examen de consciència per a l’Església» des d’on treballar i proposar respostes. Sens dubte, una gran tasca de mirada ad intra per poder ser testimoni i proposta ad extra. Una cura d’humilitat i honestedat.
En un segon moment, només després del recorregut que ens ha ajudat a recordar on som i per a què, s’aborda el tema de la tecnologia i es mira cap a aquesta IA tan parlada, tan usada i tan temuda. Només ara podem construir una bateria de preguntes que ens permetin situar el tema a la llum de l’Evangeli i de la DSE per donar una resposta que dignifiqui la humanitat.
El que el Papa exposa sobre la qüestió tecnològica i la IA ho deixo al lector. Em sembla un gran encert el camí recorregut per abordar-ho, i valoro aquest procés com a fonamental per no donar respostes ràpides. Només des d’una realitat conscient i patent es pot abordar un tema complex en el nostre temps. Però el camí per fer-ho ens pot ajudar a donar una resposta serena i encertada al nostre món.
Així mateix, l’encíclica ens situa també davant els plantejaments del transhumanisme i del posthumanisme, recuperant la preocupació antropològica de la qual neix el text. Per respondre-hi, Lleó XIV mira allò que ens fa ser més humans, allò que és reconegut des d’una lectura teològica de les perifèries, espai per trobar la veritat i reconèixer la dimensió humana. Per això, el text continua situant l’ésser humà, clar protagonista del text, davant la realitat social que viu, i des d’aquí respondre a les necessitats actuals des de la cura en aquests moments de transformació.
El text i la proposta que hi ha inscrita ens demanen temps, una cosa que sembla que avui passa abans d’arribar. Tanmateix, pot ser la proposta que oferim al món. Temps, pausa per pensar, situar, aclarir i potenciar la plenitud humana. Aquí —igual que en el seu viatge a l’Àfrica— destaca també el paper central de l’educació i l’escola. I torna sobre l’economia, element clau que cal superar en la seva dimensió homicida —recordem «l’economia que mata» del papa Francesc— per esdevenir un element fonamental en el respecte a la dignitat.
Magnifica Humanitas acaba amb un al·legat a la llibertat, una llibertat vinculada a la formació de la consciència —tal com demana el Catecisme de l’Església catòlica i com també va anunciar en el seu viatge a l’Àfrica—. Només des d’aquesta llibertat superarem esclavatges, nous colonialismes i comprendrem la necessitat de sentir-nos responsables amb els nostres germans i germanes en l’edificació del bé comú. Serà la civilització de l’amor la que ens salvarà, i la que hem de construir els cristians i les cristianes posant al centre les víctimes d’aquest món. Com diu el Papa, «que cadascú es fixi bé de quina manera construeix» (1Co 3,10).
Convido a llegir el text amb pau, deteniment i
disposició de conversió. Des de l’Evangeli i la fidelitat a les aportacions de
la DSE podrem començar a pensar com construïm des de la realitat que tenim i
les noves situacions que ens ofereix el món.
Magnífica Magnifica Humanitas
Manu Andueza
El 25 de mayo, después de un tiempo de espera y muchas ganas, pudimos leer la primera encíclica de León XIV. Una encíclica esperada y que había creado no poca expectación.
Sabíamos de la preocupación del Papa por la situación antropológica. En diferentes ocasiones lo había manifestado: en la carta a los educadores, en el viaje a África… Aquí vuelve sobre el tema, aportando motivos de su preocupación y también propuestas —que no respuestas—.
Comienza con una frase —«La magnífica humanidad que Dios ha creado se encuentra hoy ante una elección decisiva: levantar una nueva torre de Babel o edificar la ciudad donde Dios y la humanidad habiten juntos»—, que nos recuerda a Fratelli tutti y la apuesta de Francisco ante el fratricidio de la fraternidad.
En ese mismo inicio, nos hace volver la mirada a Jesucristo, referencia de plenitud para los cristianos y cristianas, rostro de la misericordia de Dios (Misericordia vultus). Al mismo tiempo, desde este anclaje que es el Cristo experimentado desde el Espíritu, fiel a su constante recuerdo y a las ganas de potenciar la Doctrina Social de la Iglesia, nos invita a colaborar en la promoción del «desarrollo integral» de cada individuo para identificar «nuevos caminos para el bien común».
Ya desde un inicio el Papa nos pone un marco referencial evidente: la oración y la fe en un Dios que es trinitario y, por lo tanto, relación; la caridad-misericordia como respuesta y clave a las necesidades de este mundo; y el deseo de generar unidad desde la fraternidad.
Busca el Papa los «nuevos asuntos», esas realidades que marcan el devenir de nuestro mundo. Y es aquí donde sitúa una preocupación personal: la cuestión de la técnica y la digitalización. Desde el inicio reconoce que esta no es contraria per se a la persona, pero en el momento actual su crecimiento exponencial abre nuevos horizontes que obligan a revisar y evaluar su impacto desde la perspectiva del bien común. Es un reto —dice el Papa— que «nos corresponde asumir con lucidez y responsabilidad».
La encíclica no pretende dar respuestas, sino «iniciar un discernimiento compartido» que nos ayude a buscarlas, reconociendo «la autonomía de las realidades terrenas y la distinción de competencias entre la comunidad eclesial y la política», así como también la de las diversas ciencias, con las que invita a establecer un «diálogo fecundo».
Para ello, reconociendo el lugar «privado» desde donde nace este nuevo poder tecnológico, nos regala dos imágenes bíblicas que nos pueden ayudar en el discernimiento: la construcción de la torre de Babel (Gn 11,1-9) y la reconstrucción de los muros de Jerusalén (Ne 2-6). Con estas líneas, nos invita a superar «la idolatría del lucro» para «edificar juntos, transformando la diversidad en un recurso y haciendo de la escucha y del diálogo el terreno común en el cual hacer crecer la justicia y la fraternidad».
El texto nos regala, además, un repaso por la Doctrina Social de la Iglesia que nos ayuda a entenderla. Fiel a ella, León XIV nos ofrece puntos clave de discernimiento y evaluación de nuestra relación con las inminentes tecnologías. Son los diferentes principios de la DSI los que nos pueden ayudar a evaluar y situar dicho discernimiento: desde el bien común, el principio de la subsidiariedad, la solidaridad y la justicia social. Esto converge, en un primer momento, en un «examen de conciencia para la Iglesia» desde donde trabajar y proponer respuestas. Sin duda, un gran trabajo de mirada ad intra para poder ser testimonio y propuesta ad extra. Una cura de humildad y honestidad.
En un segundo momento, solo después del recorrido que nos ha ayudado a recordar dónde estamos y para qué, se aborda el tema de la tecnología y se mira hacia esa IA tan hablada, tan usada y tan temida. Solo ahora podemos construir una batería de preguntas que nos permitan situar el tema a la luz del Evangelio y de la DSI para dar una respuesta que dignifique la humanidad.
Lo que el Papa expone sobre la cuestión tecnológica y la IA lo dejo para el lector. Me parece un enorme acierto el camino recorrido para abordarlo, y valoro este proceso como fundamental de cara a no dar respuestas rápidas. Solo desde una realidad consciente y patente se puede abordar un tema complejo en nuestro tiempo. Pero el camino para hacerlo nos puede ayudar a dar una respuesta serena y certera en nuestro mundo.
Asimismo, la encíclica nos sitúa también ante los planteamientos del transhumanismo y del posthumanismo, recuperando la preocupación antropológica de la que nace el texto. Para responder, León XIV mira a aquello que nos hace ser más humanos, aquello que es reconocido desde una lectura teológica de las periferias, espacio para encontrar la verdad y reconocer la dimensión humana. Por eso, el texto continúa situando al ser humano, claro protagonista del texto, ante la realidad social que vive, y desde aquí responder a las necesidades actuales desde el cuidado en estos momentos de trasformación.
El texto y la propuesta en él inscrita nos pide tiempo, algo que parece que en este momento pasa antes de llegar. Sin embargo, puede ser la propuesta que ofrezcamos al mundo. Tiempo, pausa para pensar, situar, aclarar y potenciar la plenitud humana. Aquí —igual que en su viaje a África— destaca también el papel central de la educación y la escuela. Y vuelve sobre la economía, elemento clave a ser superado en su dimensión homicida —recordemos «la economía que mata del papa Francisco»— para devenir un elemento fundamental en el respeto a la dignidad.
Magnifica Humanitas termina con un alegato a la libertad, una libertad vinculada a la formación de la conciencia —tal como solicita el Catecismo de la Iglesia católica y como anunció también en su viaje a África—. Solo desde esta libertad superaremos esclavitudes, nuevos colonialismos y comprenderemos la necesidad de sentirnos responsables con nuestros hermanos y hermanas en la edificación del bien común. Será la civilización del amor la que nos salve, y la que debemos construir los cristianos y las cristianas poniendo en el centro a las víctimas de este mundo. Como dice el Papa, «que cada cual se fije bien de qué manera construye» (1Co 3,10).
Invito a leer el texto con paz, detenimiento y
disposición de conversión. Desde el Evangelio y la fidelidad a los aportes de
la DSI, podremos empezar a pensar cómo construimos desde la realidad que
tenemos y las nuevas situaciones que nos ofrece el mundo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada