Política partidista de la Catalunya d'ara

 

ELS TRES BLOCS DE PARTITS POLITICS A CATALUNYA

Estem passant a tot el món, i per tant a Europa i a Catalunya, un conjunt de canvis i processos llargs, molt dinàmics, ràpids que no en sabem encara massa ni la orientació, ni les fites i per tant ens desorienten.

Són canvis de caire energètic (final d’un tipus d’energies i encaminament vers energies més sostenibles, renovables...), tecnològic (xarxes socials, mòbils i sofisticació d’ordinadors, de nous aparells de comunicació, i noves aplicacions, que tot just iniciem), econòmic i financer (globalització del comerç, de les finances, de les especulacions, domini de els grans empreses internacionals i de la gran banca, del FMI, ...).

Tot plegat té efectes en les mentalitats, els valors, les visions del món, les expectatives, les motivacions, el sentit de la vida, és a dir en la cultura de les diverses nacions i de les diferents capes socials. També afecta i en especial pels moviments migratoris en processos de substitució religiosa i espiritual.

Tots aquests canvis produeixen alteracions en les classes socials, en els seus interessos, i l’aparició de noves capes socials, de nous interessos, o capgirament dels tradicionals.

Aquests canvis en les classes socials afecten indefectiblement en la política, i per això observem l’aparició de nous moviments sòcio-polítics, de nous partits, reorientacions de vot, capgiraments en els mètodes de fer política, processos de substitució de militància. Els partits normalment reflecteixen els interessos i desigs de diferents capes de la societat.

A Catalunya, l’eix nacional, a més del social i el d’una necessària renovació democràtica, està marcant de tal manera la política que estem abocats, tots i totes, persones, famílies, institucions, associacions, a definir-nos davant del dilema de seguir  dependents de l’ Estat Espanyol o inaugurar el camí de l’ Estat Català.

En aquest sentit els partits polítics, al meu entendre s’estan distribuint en tres grans blocs, segons es posicionin davant de tal alternativa, i dins de cada bloc segons es posicionin davant de la desigualtat social, és a dir, davant del sistema capitalista, i per tant expressant interessos de capes socials diferents.

  

Aquets tres grans blocs són:

1.El bloc independentista, que es divideix en tres partits segons l’eix social de dreta-esquerra:

·         Convergència Democràtica de Catalunya (CDC ja deslligada de la UDC) que representa els petits i mitjans empresaris i les noves i velles caps mitjanes moderades (des d’un centre-dreta a un centre-esquerra). És  la dreta que ha esdevingut independentista pel mateix moviment popular, decantada vers el centre, que segueix la tradició de la dreta nacionalista des del segle XIX.

·         Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que representa una bona part de les capes mitjanes velles i noves populars, alguns petits empresaris, autònoms, tècnics, i capes treballadores. Va del centre-esquerra a  l’esquerra. És l’esquerra centrada que acumula el patrimoni del nacionalisme independentista del segle XX. En aquest bloc s’hi podrien ajuntar (i de fet ja s’observen algunes aliances amb aquest sentit) els socialistes independentistes sortits del PSC (Nova Esquerra, Moviment d’ Esquerres, Avancem...)

·         La CUP (Candidatura d’ Unitat Popular) que representa molta part de els noves capes mitjanes i capes treballadores. És l’esquerra independentista que s’ha anat configurant de fa anys sobre tot en el terreny municipal i que segueix la tradició del catalanisme popular, de l’esquerra nacionalista, existent des de finals del segle XIX.

2. El bloc del que s’ha “anomenat “tercera via”, format també per tres partits, segons l’eix dreta-esquerra:

·         Unió Democràtica de Catalunya (UDC, separada ja de la CDC i amb una situació interna de divisió davant de la qüestió nacional) que representa els empresaris (sobre tot grans , i alguns de la petita i mitjana empresa) aliats amb l’empresariat espanyol i que voldria una major sobirania per Calalunya pactada amb l’ Estat Espanyol, però que no vol la independència (de fet els que la volen sembla que van sortint i se’n separen). Segueixen més clarament la tradició de la Lliga, i d’alguna manera no són fidels al seu confederalisme d’origen. Són la “dreta” de la tercera via, del pactar el nivell de sobirania amb l’ Estat Espanyol.

·         El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) en el que, els que han restat al partit han pres una posició clarament federalista esperant un nou govern espanyol del PSOE i Podemos que pugui fer un referèndum per canviar la Constitució i orientar-la vers un estat federal. Volen també, doncs, una negociació pactada amb l’ Estat Espanyol. Representen un sector de les noves capes mitjanes, tècnics i funcionaris, i part de les capes treballadores de l’emigració espanyola que vol continuar unida a España. Serien com el centre (decantat vers l’esquerra) de la tercera via i segueixen la tradició federal republicana del segle XIX i XX, que mai no ha acabat de portar-se a terme.

·         Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida-Verds (ICV-EUiA) que estan pel dret a decidir i sembla que prioritzen l’eix social per sobre de l’eix nacional, i els costa de vincular-los. Sembla que pretenen tenir una certa hegemonia en el procés sobiranista, descavalcant el lideratge de CDC (amb una certa crítica visceral al Mas) i per això estan fent passos per coalicionar-se amb Podemos (que no està d’acord amb la independència) i amb Procés Constituent (que darrerament és més ambigua davant del dilema nacional). Representen capes treballadores i noves capes mitjanes que encara indecises, no acaben de veure el camí vers la independència. Hi ha divisió interna sobre el tema. Es l’esquerra de la “tercera via” i esperen poder fer un referèndum pactat amb l’ estat espanyol, tot i que la pressió del sector independentista d’ICV (Compromís per la Independència) està intentant forçar el camí vers la independència. Un important sector d’ ICV (com també en el PSC) encara pensa que el nacionalisme català és de “dretes i burgés”.

3.El bloc “unionista” format per:

·         Partit Popular (PP) súbdit del Partit Popular espanyol i que ha fet campanya contra l’ estatut, i recolza totes les dinàmiques de confrontació amb la Generalitat, que procedeixen del govern espanyol del PP. Representen els sectors empresarials alts lligats a les grans empreses espanyoles i una part de les poblacions espanyoles emigrades que s’han deixat portar pels seus missatges espanyolistes. És la dreta (i extrema-dreta) de l’unionisme. Es la dreta que des de 1714  (i abans) ha estat contra els processos sobiranistes de Catalunya i d’altres nacions  de les Espanyes.

·         Ciutadans (C’s), partit català, que es mostra liberal, progressista, de la nova política, anti-corrupció (?) i que ara en les eleccions municipals s’ha presentat a tot l’ Estat i ha tingut un cert èxit ja que representa un sector conservador-liberal molt més “civilitzat” i europeista que el PP, ja que no té o no vol fer veure que té, “càrregues” franquistes com el PP. Representa un sector de professions liberals i de l’empresariat, vinculats a sectors econòmics espanyols. I pretén tenir un cert èxit, substituint al PP, en les properes eleccions generals espanyoles. Seria el centre (decantat vers la dreta) de l’unionisme.

·         No trobem una esquerra de l’unionisme, a no ser que Podemos, segons el camí que vagi emprenent i es vagi definint, s’hi converteixi, esdevenint, volent o no, explícitament o implícita, un partit lerrouxista a Catalunya. Podemos posant la qüestió social com a primera, podria introduir un bloc de votants i seguidors que “menyspreessin” o “rebaixessin” les aspiracions nacionals i així, volent o no, frenarien el procés vers la independència. Però com ha passat en altres moments de la història de Catalunya, ens podríem trobar amb una situació que ni guanya la independència (ja que uns quants votants factibles de votar partits independentistes, votarien a Podemos o el bloc amb qui estigui aliat), ni guanya un avenç en l’emancipació social. Hi llavors podem perdre-ho tot.

De fet ens podem adonar que l’independentisme està decantat vers l’esquerra (tant ERC com la CUP) vinculen l’eix nacional amb l’eix social, essent fidels a la tradició de l’esquerra catalanista.

També observem que la tercera via està decantada vers l’esquerra, és a dir, el dret a decidir i el desig d’un estat federal, confederal o d’un estat català associat, està inclòs en partits tradicionalment d’esquerres, seguint la tradició de l’esquerra federal.

En canvi l’unionisme està clarament decantat vers la dreta. Per què serà?

Quim Cervera i Duran