La teva precarietat i cada dia la de més gent
Per Pastoral Obrera
de Catalunya. dl. 14/10/2024
(Mercè Solé) “Tu precariedad y cada día la de más gente.
Desigualdad y ansiedad en el siglo XXI” és el títol d’un llibre de Patricia
Castro, sociòloga i editora de 31 anys, nascuda a Badalona, a qui l’ACO (Acció
Catòlica Obrera) va encomanar la xerrada de la Jornada General del moviment, que
va tenir lloc el 12 d’octubre passat.
Hi havia ganes, per part de l’ACO, de parlar de la classe
obrera, un concepte que ens defineix com a moviment i que alhora és viscut per
molta gent com una mena de relíquia decimonònica. De fet, la meva experiència, deu
fer almenys 25 anys, al Consell d’Acció Catòlica de Barcelona, comportava que
et qüestionaven el concepte una vegada i una altra, pràcticament a cada reunió.
És cert que les condicions de vida dels treballadors havien millorat molt però
també ho és que la identitat de la classe obrera, que porta a la consciència de
classe i a la mobilització sempre ha resultat molt incòmoda al poder. Desqualificar-la o minimitzar-la es pot
traduir en menys militància sindical o política, en menys qüestionament
d’algunes accions municipals als barris, etc. El bany maria individualista a
què ens hem sotmès els darrers anys ha accentuat aquest esfilagarsament de la
militància. És menys dolorós i genera més expectatives sentir-se de la classe
mitjana, encara que bo i treballant no arribis a fi de mes, que no trobis una
feina digna o que no puguis llogar un pis. És cert també que el sector que viu
més asprament la precarietat és el dels
nouvinguts, sovint sense papers. Una consciència comuna i cohesionada de classe
podria canviar moltes coses. Però de moment la balança s’inclina cap a
assenyalar els immigrants com a causants (?) dels problemes o com “els altres”.
Aquest és un repte de primera per a la classe treballadora.
Crec que una lectura atenta de la paràbola del bon samarità
ens fa veure clarament a tots que, tant si ens sentim classe obrera com si no,
hem d’estar atents a les persones caigudes a la vora del camí. Però “Aixeca’t i
camina” (Lc 5,23), que era el lema de la trobada, trasllada el protagonisme a
la persona colpejada. La consciència de classe té molt a veure amb aquest
“Aixeca’t”. És el reconeixement que podem aixecar-nos, ser protagonistes de les
nostres vides i que la nostra força rau en la capacitat d’establir relacions i
comunitat, d’acompanyar-nos mútuament, de fer-nos confiança, de fixar-nos
objectius i de treballar per aconseguir-los. Posa l’accent en les pròpies
capacitats, personals i col·lectives. L’organització per a la solidaritat és el
que defineix millor el moviment obrer.
La xerrada de Patrícia Castro va ser molt interessant perquè
va definir de nou, amb paraules noves, d’una generació molt més jove que la
nostra, l’actual realitat de desigualtat extrema. Més avall trobareu el resum
de la seva intervenció que es va lliurar als assistents.
Va acabar la seva xerrada parlant-nos de dues iniciatives
veïnals. Una, la que descriu la pel·lícula “El 47”, que ha aconseguit retornar
l’autoestima al barri de Torre Baró, tot i que el film evita esmentar que
l’acte de fer pujar un autobús al barri no va ser només conseqüència de l’acte
heroic del xofer Manolo Vital sinó d’una acció del PSUC ben planificada i preparada amb l’ajut dels
veïns. L’altra iniciativa és la construcció d’una marquesina al barri de Vallcarca
per part d’uns veïns tips de demanar-la a l’Ajuntament.
Intervenció de
Patrícia Castro
1. La síndrome de la
vida de merda
Blackpool, al nord-est del Regne Unit, prop de les en altre
temps industrials Manchester i Liverpool, es una de les zones més pobres del
pals. Blackpool patia les condicions estructurals del capitalisme tardà: la
massiva desindustrialització havia deixat la zona sense unes ocupacions decents
que el sector serveis no podia proveir. Blackpool concentrava, amb molta
diferència, les taxes d'obesitat, mort per alcoholisme i persones fumadores més
altes del país; a més, també tenia la taxa mes alta de persones massa malaltes
per a treballar i era la segona ciutat amb l’esperança de vida més baixa del
Regne Unit. La «Síndrome de la vida de merda» es una expressió encunyada per
metges anglosaxons per a descriure les malalties causades per la precarietat
sostinguda i la desesperació.
2. Sense identitat
El major tabú del capitalisme actual és la por a fracassar.
Fracassar vol dir no poder estructurar una vida personal coherent, no poder
realitzar-nos com a persones, no tenir propòsit vital, no saber viure, nomes
limitar-se a existir.
«Un regim que no proporciona als éssers humans cap raó
profunda per a cuidar-se entre si no pot preservar per molt de temps la seva
legitimitat».
3. Un món cada cop
mes desigual
La desigual distribució de la riquesa en el mon desenvolupat
s'ha convertit en un problema important en els últims anys. De fet, les dades
indiquen que en els últims 30 anys els ingressos de les famílies mes riques
s'han disparat fins a l'estratosfera (i corn més amunt en la jerarquia
d'ingressos s'està, major ha estat l'augment), mentre que els ingressos de la
gran majoria s'han estancat. Això ha portat a un nivell de desigualtat en la
riquesa en el món desenvolupat que no es veia des de la vespra de la Gran
Depressió.
4. Gentrificació i
crisi de l'habitatge
La bogeria del capital fa que les ciutats deixin de ser
llocs per a viure i siguin només llocs per a invertir. El tipus de ciutat en
què volem viure està lligat al tipus de persones que volem ser.
Les dificultats d'accés a un habitatge adequat i segur són,
juntament amb la baixa qualitat de l'ocupació, els principals camins cap a
l'exclusió social a Espanya (FOESSA, 2019). La fragilitat residencial genera
conseqüències en termes de l'arrelament territorial vinculat a l'habitatge, en
la mesura en que el lloc de residència dona accés a una xarxa única de
relacions socials i accessos a equipaments i serveis de tota mena (educatius,
sanitaris, culturals, etc.). La incapacitat per mantenir el lloc de residència
lligada als processos de gentrificació dona hlloc a desarrelaments amb
importants conseqüències en la vida quotidiana.
5. La feminització de
la precarietat
Les mesures d'austeritat aplicades en les polítiques socials
en la crisi han afectat més negativament a les dones que als homes, portant a
una involució dels avanços aconseguits en els últims anys en matèria de gènere.
Les dones multipliquen la seva vulnerabilitat quan van fent
anys, tenen fills i filles a càrrec o persones en situació de dependència i
baixa qualificació.
El sistema de serveis socials representa la doble
discriminació per motiu de gènere, quant a les treballadores del sistema i les
persones usuàries.
Les feines que estan mes degradades son aquelles més
invisibles. El cas més evident es el de les treballadores domèstiques en el
qual encara avui s'empra una part molt important de la força laboral femenina,
moltes vegades sense contractes, sense horaris, sense drets. Moltes d'aquestes
treballadores domèstiques son immigrants, perquè la llei d'estrangeria les fa
encara mes vulnerables. Si ets dona i migrant, tens moltes possibilitats
d'estar en el més baix de l'escala social.
Font: Catalunya Religió
.jpg)
