Unes paraules de germanor

 PARAULES CONSELL ACO

Sant Martí de Sesgueioles, 24 de maig de 2013

Començo les meves paraules de suport com a Director del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC) amb un conte: Les pues de l’eriçó. Sí, no us espanteu. No m’he equivocat pas. Ja sé que no estic a una assemblea del MIJAC, perquè també tinc la dolça responsabilitat d’acompanyar, com a consiliari catalanobalear, als infants i animadors fent equip amb els altres consiliaris i consiliàries. Per tant, ¿qui de nosaltres no té el cor d’infant que fa possible que restem aquí per a viure amb humilitat i amb servei aquest consell?

En un dels dies més freds de l’hivern, un grup d’eriçons es va refugiar en un cau. Volent aprofitar l'escalfor dels seus cossos, es van apropar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades. Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però, una vegada separats, s’adonaren que es moririen congelats. Van haver de fer una elecció: o acceptaven les espines dels seus companys o desapareixien de la Terra. Amb saviesa, i també tremolor, van decidir tornar a estar junts, apropant-se  prudentment els uns als altres. Així aprengueren a dominar la proximitat justa, amb què gaudien d'una escalfor respectuosa, sense perdre la privacitat de cadascú. D’aquesta forma aprengueren a conviure amb les petites ferides que la relació amb un ésser molt proper pot ocasionar, i que el més important és l’escalfor de l’altre. D’aquesta forma pogueren sobreviure.

Ja veieu que entre els eriçons hi ha una dinàmica clara de supervivència solidària encaixant el problema de les pues o punxes en la seva relació, en el seu frec a frec diari. Desgraciadament, als éssers humans encara és una assignatura pendent en tota la seva dimensió planetària. Davant una societat que va produint cada vegada més persones que es tanquen a la seva closca de tortuga, més que eriçons (que també hi ha), cal amb urgència recuperar la dignitat de la persona, amb conviccions que ens fan moure tant fortes com la fe en Jesucrist i per fer possible el pas primordial de la indignació davant la injustícia que deshumanitza a l’acció evangelitzadora, alliberadora i transformadora. Concretament cal aprofundir la nostra tasca evangelitzadora i profètica en el món obrer ja que portem anys que anem perdent roba pel camí amb el nom de drets laborals, drets humans, drets familiars, drets educatius, drets sanitaris...

Per tant, tenim dos dies i mig i dues nits per a aprofundir les tres prioritats que prèviament els i les militants de l’ACO haveu treballat. Crec que és suficient per a arribar a acords i reptes de futur davant un context fotut. Ja que tots i totes tenim la capacitat d’estimar, segons els dons de cadascun. Tenim al nostre abast la possibilitat de posar en pràctica les paraules de Jesús tenint en compte als més pobres, malgrat que pugui haver a les reunions moments de tensió, dificultat, decepció, debat amb la sang alterada per la primavera...: Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. (Mc 10, 42-45)

Perdoneu-me la meva gosadia. Heu de pensar que tota la Pastoral Obrera de Catalunya està pendent del vostre treball. Som una família. No és una feina tancada en vosaltres mateixos, sinó que ha de ser expressió i manifestació comunitària creant xarxa fraterna amb els altres moviments i grups eclesials i socials. En cas contrari estareu pecant de prepotència i supèrbia sectària. L’ACO està cridada amb la seva missió d’evangelització en el món obrer a ser Església de Jesucrist en comunió. I no pas una església que només vol seguir a la seva manera a Jesucrist. D’acord, hi ha pues, punxes, espines dels altres i de les vostres que fa difícil la relació però no hem de quedar-nos pas aclaparats en el dolor de la diversitat sinó en l’alegria de la unitat amb el Crist.

I acabo amb punts suspensius amb una pregària que m’ha ajudat davant de situacions que amb altres persones hem tingut que discernir des de la Pastoral Obrera:

Déu meu, concedeix-me: SERENITAT per acceptar les coses que, malgrat el meu esforç i la meva bona voluntat, no puc canviar del tot.  VALOR per canviar les coses que, amb el meu esforç, amb la teva ajuda i la dels altres, puc canviar. SAVIESA i SENY per reconèixer el que puc canviar i millorar, i el que no puc canviar ni millorar.

Què us deixeu guiar per l’Esperit del Crist Obrer Pobre amb els pobres. Bona feina, militants de l’ACO!!!

Pepe Baena